Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
Deixeu-nos en pau (d?una vegada)
Arran de les darreres manifestacions d?aquest expresident del govern que hem ?patit? (demana que el deixen en pau d?una vegada), és el que vull demanar-li, a ell i a totes les seues i tots els seus militants i càrrecs que ?patim? ací al País Valencià. Hi ha alguna cosa pitjor que mentir i fer-ho a consciència? Doncs això és el que han fet des del 20 de novembre de 1975 (el període anterior el deixe per als historiadors). I ho han fet en un tema (la llengua) que, si tingueren un mínim de dignitat, els hauria de dur a dimitir de tots els càrrecs que ocupen i anar-se?n a casa i ?plorar? per la indignitat que han demostrat, durant la resta dels seus dies.
Ací teniu la resta del correu que em féu arribar fa uns dies un exalumne. Doncs això que és tan evident és negat pels càrrecs i la major part dels militants del PP. I, a més, encabronant les valencianes i els valencians i sembrant-hi la discòrdia. Ara bé, haig d?afegir que el PSOE tampoc no féu massa per tancar el tema quan hi governà amb majories absolutes. I el poble mirant cap a un altre lloc.
EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO ES
CASTELLANO.
LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD Y QUE SOLO POR POLITIQUERIA SE NIEGA.
Unos pocos ejemplos entre otros muchos:
S. XIII: En el "Llibre del Repartiment" consta la procedencia de los
cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de
Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de
repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
Capitulo CLXXI de "Les Quatre Grans Cròniques" de Ramon Muntaner
(1265-1336): "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren
de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de
Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…". Es decir
que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen
aún hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama "Torre del
Botxí", o sea, Torre del Verdugo.
1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: "E és
veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de
Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar
en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en
la ciutat de València". ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell,
ciudadano de València: deja dinero para liberar "cautivos catalanes de la
ciudad de València" ("captivis catalanis oriundis de civitate Valentie")
de tierras de sarracenos.
1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad
en Sicilia: "No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era
de València".
1370: Bernat de Miracle, "savi en dret" (doctor en derecho,
jurista) de València: "entre los quals catalans que hi moriren hi morí En
Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca
lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: "On és la vigor de la
nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions
circunvehines?".
1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados de la
Generalitat de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron
para dar "a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de
tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
Hacia 1400: S. Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de
habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos: "Vosaltres de la
Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un
vocable castellà e altre català".
S. XV: [b]Los Papas Borja, procedentes de La Costera-Xàtiva, eran
llamados catalanes por todos ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei
catalani") y por sí mismos (Calixto III se llamaba "papa catalanus" y
considera su pontificado como "gloria nationis catalanae").
1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de
Ausiàs Marc hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : "Las
obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero
Valenciano de nación Catalan…" y en la
1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de
València y señor de Beniarjó era "caballero valenciano de nación
catalán",
1554: Matteo Bandello, Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima,
che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva e amorosa città" (València,
gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y
amorosa).
1566: El burrianense Martí de Viciana en su "Crònica de la ínclita
y coronada ciudad de Valencia": "En Orihuela e su tierra siempre se ha
guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de
catalanes que de otras naciones."
1604: J. Pujades. Dietari: "Y los valentians diuen que ara ells
són los vertaders vells catalans"
1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y
coronada Ciudad y Reyno de Valencia: "Como fue poblado casi todo de la
nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han
pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de
una misma lengua y nación".
1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización
como obispo de Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes
(…) debeis reconocerme como paisano vuestro".
1778[/b]: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de
catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma
lengua…"
1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa: "Este hecho
[…] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero
carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los
cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una
nacionalidad".
908[/b]: Poeta Miquel Duran: "Jo, valencià, nascut a València,
afirme que la meua pàtria és Catalunya".
1930: Teodor Llorente i Falcó, director de "Las Provincias": "Es
indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia,
son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez
uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en
llamar a sus versos valencianos "Rimas catalanas"; y el mismo Teodoro
Llorente era en esto muy transigente". Lluís Revest, erudito y archivero
castellonense firmante de "les Normes de Castelló":"Creem que la llengua
valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la
Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui
primer la parlà, la coneixen universalment per catalana".
1933: Carles Salvador, mestre i escriptor: "Valencià de la
ciutat de València, declare que sóc català".
José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en
Una hora de España’, "Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es
Mallorca".
———
Sobre el carácter mafioso y fascista del racismo anticatalán
(nacionalismo ultraespañol) en el País Valencià:
http://www.lavanc.org/lavanc/iphp/not1.php?id=675
http://www.siamcomm.com/postt18.html
http://www.antiblavers.info/
http://www.antiblavers.info/pages/inici.php?g=2
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I no vull parlar del percentatge d’andalussos dels nouvinguts a Catalunya.
I molt menys dels relats que "Barcelona és una provincia española" i que per a molta gent de fora venen a l’Estat espanyol creient que "Cataluña és una región más de España".
I això que avui en dia hi ha més mitjans de comunicació.
Ara el que som una mateixa llengua no cal ni aturar-se a demostrar-ho.