Nous camins del pelegrí (un conte trobat en un full que tenia per casa… traduït)

L’amic entrà a l’habitació. El pelegrí l’havia cridat. El trobà acabant de preparar-se per a iniciar el camí.

-Açò  és el que sembla?

_Si sembla que vaig a emprendre de nou el camí.

Però, no deies que no podies caminar?

-Tinc problemes seriosos en els meus peus; un genoll, quan bé li sembla, fa un estrany moviment i a penes puc moure el genoll, però he comprés que perd més estant assegut a casa.

-Què perds? T’estàs curant.

-Maleït siga aqueix verb: “cuidar-se”

Aqueix verb de la màscara de l’egoisme, de la comoditat. Quan u no vol caminar, diu que ha de tenir cura. Però aqueixa cura és un verí, aniquila l’ànima, ens fa covards, ens tanca els ulls per a vore la realitat. Tanmateix, el camí ens obri al món, ens allibera, ens capacita. Haig de tornar al camí. ¡Quants amics vaig fer-hi! i passaren a una ombra d’oblit i de silenci. Avui ha arribat una postal d’un dels meus amics i he decidit eixir a buscar tantrs persones que foren tant per a mi, en el camí… i potser he perdut per a sempre perquè havia de curar-me.

L’amic insistí:

Però, què faràs, si el dolor t’impedeix caminar?

-Aleshores, entendré que m’haig d’asseure.

Veus?

Sí, però m’asseuré a la vora del camí. I algun dia passarà per allí alguna d’aqueixes persones que he estat a punt de perdre per la meua deixadesa.

-Ales, reprens el camí?

-Fa molt que l’he représ, quan vaig tindre el valor de reconéixer la màscara que m’asfixiava i me la vaig llevar.

I, sense més, el pelegrí isqué al carrer.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *