L’avui i demà dels que foren i són (i II)

Recordem aquestes etapes d’adolescència en què l’anomenat “pet mental” obliga a tenir alguna il.lusió i fantasies d’il.lusió volàtil.

Graciós aquell moment xungo viscut en una família quan arribà el mosso més content que un gínjol amb una pantalons de pallasso per a la festa (pantalon de pit que cada colla de joves duia). Però d’onze vares, cabien dos com ell, cada any d’un color cridaner, provocatiu, uns tirants que semblaven llaços de lladres de bestiar. Però havia estat acord de la colla i allò era sagrat. Recriminacions no li’un faltaren a casa però hagueren d’acceptar-les seues opcions, la seua vestimenta, per a ells absurda i ridícula, inclús la mare no tingué més remei que donar-li una passada pels botons i ajustar les canyelles per tal que no es travara en caminar.

En fi, crec que sempre ha existit l’afany d’una superació, del canvi, de construir cada u el seu propi hàbitat i una certa estranyesa per part dels grans davant les novetats del modern. El que per a uns significa progrés, altres ho qualifiquen de tornada per la novetat o perquè no és el que ens ensenyaren o practiquem. Conjugar el meu i el teu en el respecte o acollida enriqueix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *