L’avui i demà dels que foren i són (I)

De xiquets discutíem “jo tinc un oncle soldat”; un altre deia “i jo un oncle capità”; un altre “jo un oncle guàrdia civil” i “jo cambrer”… ens volíem fer importants i grans; com amb el primer afaitat del bigoti, els primers pantalons amples, aquell rellotge de polsera que necessitava corda que ens va regalar la tia per a flipar davant els companys. No arribàvem mai els catorze anys per abandonar l’escola. Vingueren amb més parsimònia els divuit anys que les dotze campanades de l’any nou del rellotge de la Porta del Sol.

Però les apetències dels xicots d’avui dia són altres. Els divuit anys signifiquen majoria d’edat, duen la llicència per a votar en les eleccions, accés al carnet de conduir, autonomia per a arribar a casa al dia següent i ja el reconeixement que som grans per part de família i societat. No obstant això l’espasa de Dàmocles seguia pendent: “jo vaig vindre de fer el soldat i mai li vaig contestar al meu pare ni vaig fumar en la seua presència”.

Però que estem ja en el segle XXI, tio. I de les paraules es passen als fets. El cotxe s’ha fet popular i massiu entre els joves i les modes tenen carta de ciutadania entre ells: “tinc edat per vestir, fumar, i pentinar-me com m’agrade i abellisca i entrar i eixir de casa a la meua bola”. Per què no em vaig a fer els tatuatges que m’agraden i els pantalons amb finestres i les músiques que enerven molts grans, no tenim dret a tenir la nostra cultura i divertir-nos al nostre estil? Sempre hi ha riscos. Abans en les rutes del bakalao, ara en els concerts multitudinaris, en les concentracions de motoristes, el consum d’alcohol o d’altres drogues, o les extravagàncies de pentinats, robes, músiques, grafits, batucades, esports de risc, tatuatges i proclames revolucionàries.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *