LA POBRESA A ESPANYA (i II)

“He visitat llocs que sospite que molts espanyols no reconeixerien com a part del seu país”, digué Alston. “Un barri pobre amb condicions molt pitjors que un campament de refugiats, sense aigua corrent, electricitat ni sanejament, on els treballadors immigrants duen anys vivint sense cap millora en la seua situació. Veïnats de pobresa concentrada on les famílies crien xiquets amb una greu escassetat de serveis estatals, clíniques de salut, centres d’ocupació, seguretat, carreteres asfaltades o inclús subministrament elèctric legal”.

“La paraula que he escoltat amb major freqüència en les últimes dues setmanes és abandonats”. He conegut persones que perderen tots els seus estalvis durant la crisi, que han de triar entre posar menjar sobre la taula o escalfar sa casa, i que afronten la possibilitat de ser desallotjades, incapaces de trobar un habitatge assequible. Quasi tots els que vaig conéixer buscaven àvidament un treball decent”.

“Espanya té una de les comunitats de gitanos més grans de la UE, quasi la meitat dels quals viuen en l’extrema pobresa. Les dones, els habitants en zones rurals, els immigrants, les treballadores domèstiques i les persones amb discapacitat estan extremadament desateses per les polítiques actuals i es veuen injustament afectades per la pobresa”… “La pobresa és en l’última instància una decisió política i els governs poden, si ho desitgen, optar per superar-la”.

El Relator Especial presentarà el seu informe final davant el Consell de Drets Humans de l’ONU a Ginebra en juny de 2020.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *