Tots aquests “avenços” i molt altres s’han desenvolupat, especialment en els darrers anys, en un entorn econòmic liberal en què grans grups empresarials controlen el moviment de matèries primeres, recursos bàsics com aigua i energia i béns de consum. Sabem que la teòrica autoregulació del mercat en base a l’equilibri entre oferta i demanda no funciona, que s’especula i alteren els preus artificialment per a maximitzar beneficis i que, quan es tracta de serveis, es prioritza la rendibilidat social.
El món rural coneix, de primera mà, com és de complicat accedir a serveis de qualitat normalitzada quan la seua implantació depén d’empreses privades que no hi contemplen benefici econòmic. L’alternativa, quan és possible, és haver de pagar sobrepreus per serveis de qualitat menor. Aquestes i les anteriors són el tipus de causes que generen desigualtats, desequilibris i greuges comparatius.
És en aquest entorn socioeconòminc on el paper de les administracions és fonamental. Per a això disposa de ferramentes que permeten repartir millor els beneficis de la tecnificació: via impostos progressius i directes, limitació dels preus dels serveis, gestió directa d’aquests serveis, salari mínim digne i moltes altres que precisen d’un gran esforç pedagògic, necessari per tal d’evitar que, com en el cas del murcià i lleonés, ens quedem mirant el dit i no siguem capaços de vore la lluna que assenyala.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!