Els Papers de Santa Maria de Nassiu

No vivim temps fàcils. Més bé calamitosos i amb auguris de negres nuvolades en el previndre. Guerres, desigualtats immenses, canvi climàtic, coronavirus… Els grans poders -econòmics, polítics, elits tecnocientífiques…- o els ignoren i els neguen.

Mentrestant, les persones sense poder o s’afonen en la resignació o procuren evadir-se acatant les consignes del pensament únic i s’obnubilen amb l’oci programat que els sistena els brinda. Produir i consumir són les consignes a seguir. Qui no produeix ni consumeix sobra, estorba, és el descartat, no és ni persona…

En aquesta situació, cap l’esperança? Esperar no és quelcom passiu, com qui aguarda que isca el sol o caiga la pluja. És una actitud de coratge, de voluntat decidida d’enfrontar-se amb un sistema opressor.

Exigeix diverses coses: Primer, despertar començant a trencar amb ell. Deixar de ser còmplices amb els nostre actes i omissions d’aquesta reducció dels éssers humans a mers instruments per a l’enriquiment d’uns pocs.

Després, resistir als cants de sirena. Desmuntar aqueix pensament únic que es presenta com ineludible. Afirmar la primacia del ser sobre el tindre. En definitiva, alçar la bandera de la dignitat sagrada de qualsevol persona humana i del respecte a les diferències.

En tercer lloc, obrir els ulls i les oïdes als laments i la situació de les víctimes. Són moltes i el sistema tracta d’invisibilitzar-les. No és fàcil ja que, quan les fem presents, la nostra vida comodona resulta feridora. Les víctimes ens obliguen a prendre partir: amb elles o amb els opressors.

En temps de comunicació instantània, els rumors, les falses notícies, circulen  sense parar. Ens exigeixen un esforç per desentranyar la realitat, per desllindar la veritat de la falsedat? Quin pot ser el millort criteri? Aquells missatges que tendeixen a fomentar la por i el seu col.lorari l’odi són els que hen de rebutjar més ràpidament, duen en si mateixos la llavor de la mentida.