Globalització

Quan parlem de globalització (paraula que deriva de globus, en referència a l’aspecte de la terra) sembla que siga un vocable que ho abrace tot: des de l’economia, les finances, les relacions entre els pobles i intrapobles, la literatura, la ciència, la informació, la producció d’aliments…Però cal parar-se a pensar que el terme nasqué des de la perspectiva d’implementar un model únic, imposat amb l’excusa d’afavorir el desenvolupament de l’economia a nivell de tot el món. En aquest procés s’oblidaren d’altres termes que existeixen dins de la terra: els drets socials de les persones.

Així, amb el context anterior, hem de distingir entre els globalitzadors, que són aquells que dicten quin model ens “convé”, i els globalitzats, a qui ningú no pregunta ni compta per a res, tret que siguen consumidors voraços, per a millor funcionament del sistema neocapitalista.

Per tal d’afavorir i millor controlar el sistema econòmic s’afegí a la cistella del control els mitjans de comunicació i informació, a base de crear autèntics monopolis des d’on determinar què es dóna d’informació, en quina mesura i es canalitza per tal que els seus interessos, els dels globalitzadors, siguen avalats sense mesura. I inclús, a través de lobby fortament adinerats, ser influents en el dictat de noves lleis dels estats.

Açò no és gratuït per a tots. Té les seues conseqüències. Han revolucionat tant el mercat de treball que ara tenir un treball no té garantia de poder arribar a final de mes. I ens han influït tant que el seu esquema “comprar, usar, llençar”, el tenim tant interioritzat que el “reparar” quasi se’ns ha anat del cap.

La més terrible de les seues conseqüències és el deteriorament del medi ambient: contaminació (per extraccions abusives o pràctiques malgastadores), esprémer les reserves dels nostres fills, superar la capacitat regenerativa de la terra. Com el papa Francesc ens ha dit molt clarament en Laudatio Si, hem de tenir cura i deixar la terra (global) un poc millor que ens l’hem trobada. Pel futur de tots.

Quant a valldalbaidi

Valldalbaidí, professor de llengua i literatura catalanes (així ho diu el meu títol administratiu) malgrat el que diga el PP, fa molt anys que treballe en aqueixa cosa que uns volen que siga educació i altres ensenyament, i jo ja no sé el que és. 
Aquesta entrada ha esta publicada en ARTICLES, CULTURA, EDUCACIÓ, PERSONAL, POLÍTICA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*