La cura en les persones grans (i II)

Les dones de fer feines i les seues condicions de treball precari.

Un segon grup el configura el treball remunerat de les dones de fer feines. Està format bàsicament per dones majoritàriament immigrants, aproximadament unes 400.000 registrades en el Règim Especial de la Llar, en la pràctica doblen en nombre les dones natives. En la seua activitat se les exigeix, a més de les tasques de la llar (cuina, planxa, neteja…) una cura exquisida de les persones dependents. Tanmateix, aquest col.lectiu no gaudeix dels mateixos drets que tenen el conjunt dels treballadors contemplats en l’Estatut dels Treballadors. L’estat té per davant encara la ratificació del Conveni 189 de l’OIT, un document que equipara els drets de les dones de fer feines amb la resta. Entre altres no registra la prestació per desocupació. És el sector més precaritzat de la societat.

L’ampli món de les curadores formals. Les institucions de cures.

Un tercer grup, tal vegada el més nombrós, està constituït per les curadores formals que desenvolupen la seua tasca en hospitals, residències geriàtriques, centres de dia, domicili… Subratllen tres termes que valoren com a cabdals en l’acte de tenir cura: a) crear un entorn amical, b) fer sentir com en família, c) i mantindre un bon nivell professional. Per a aquest col.lectiu la cura de les persones grans els és gratificant, i experimenten satisfacció amb la vida en general, el treball, la família i les relacions socials. Encara representen una alta pressió en la prestació de seveis per falta de personal qualificat.

Una responsabilitat d’estat. 

La dimensió de la cura en totes les seues facetes formals i informals requereix una responsabilitat d’estat. Se sol dir que un país registra la seua categoria humana per la forma i qualitat que té cura dels seus habitants. En primer lloc requereix l’augment en la inversió en l’economia de les cures per tal d’avançar en la promoció de serveis. Requereix també recuperar i recompensar la cura no remunerada de les dones. Sense perdre la perspectiva necessària de la redistribució de tasques entre els sexes. Importa destacar que la creació de béns i serveis en aquesta àrea és una font molt important de qualitat. A l’estat segons l’OIT 3,8 milions de persones (2,9 milions dones i 936.000 homes) es dediquen al treball de cures remunerades. I segons el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), mostra una sorprenent capacitat per a la generació d’ocupació i per a l’obtenció de retorns. En 2018, hi ha una ràtio de 38 ocupats directament per milió d’euros de despesa pública, i la taxa de retorn ja ascendeix al 40%. Importa destacar també l’atenció a la solitud, especialment a les persones que viuen en apartaments no accessibles i que com a única visita reben les persones de l’atenció domiciliària.

Però l’ètica de la cura va molt més enllà de la tasca de les cures.

Travessa tota la nostra existència. Com es ve manifestant per diversos autors (Maturana, Leonardo Boff, Carlos Restrepo,…) és una manera de vore, escoltar, acaronar, olorar, gustar, sentir, pensar, conéixer, curar, prestar atenció… La societat actual tenim el repte de promoure la sensibilitat cap a les necessitats de la cura. I, parafrasejant Edgar Morín, diríem que viure significa viure poèticament, la realització amorosa dels éssers humans. El desplegament de tots els sentits que formen part constitutiva de la nostra condició humana. I la paraula, per tal d’apropar-nos a l'”altre” i reivindicar drets humans hui confinats pel mercantilisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *