La cura en les persones grans (I)

Amb l’ampliació de l’esperança de vida s’ha intensificat l’ús de paraules com envelliment actiu, qualitat de vida, salut, cures formals i informals, dependència, demència senil o Alzheimer… La piràmide de població a l’estat continua el seu procés d’envelliment, mesurat per l’augment de la proporció de persones grans i, les que tenen 65 o més anys. Segons les projeccions de l’INE en 2068 podria haver més de 14 milions de persones grans, el 29,4% del total de la població, que assoliria els 48.531.614 habitants.

Ja en els inicis dels anys noranta, L’Assemblea General de les Nacions Unides va promulgar una sèrie de principis sobre les persones grans per tal que tots els països integraren en les seues polítiques i programes, el foment d’accés als recursos socials, la participació, posant especial atenció en els moviments socials o associacions, per tal de desenvolupar el seu potencial i la seua dignitat. En aquesta direcció, quan es gaudeix de bona salut, s’inscriu l’ENVELLIMENT ACTIU. Són totes aquelles persones grans que participen en els centres culturals, museus, temps dedicats a la lectura, la música o el gaudi dels viatges de l’IMSERSO que proporciona estades turístiques a més de 900.000 persones grans.

Però l’edat, al mateix temps, ha modificat el PATRÓ EPIDEMIOLÒGIC caracteritzat per un augment de les malalties cròniques i degeneratives com el càncer, les malalties de l’aparell circulatori, respitatori i les malalties neurològiques, entre altres. De manera genèrica, el concepte de persona gran s’atribueix a les persones grans de 65 anys o el concepte de persones grans dependents es refereix a aquelles que presenten limitacions per a realitzar una o diverses activitats bàsiques de la seua vida com vestir-se, rentar-se, cuinar o fer la compra. A data de 31 de desembre de 2018 hi havia a l’estat 1.304.312 persones en situació de dependència reconeguda i altres 128.568 pendents de valoració. . Açò significa que el 3% de la població espanyola necessita suports de major o  menor intensitat per a desenvolupar les actituds bàsiques de la vida diària.

Les cures que no es compren al mercat: les dones invisibles. Un primer grup el constitueixen aquelles llars amb necessitats de cures que no poden comprar al mercat i han de recórrer a algun familiar proper. És un immens col.lectiu de la classe social mitjana i baixa, que tenen cura d’altres. Quasi sempre dones que no perceben salari algun. La seua única compensació és l’autoestima i saber que s’està fent una aportació molt important d’estima i tendresa als éssers volguts. Són les anomenades curadores informals, dones de mitjana edat, jubilades, casades i amb fills. Però també s’adverteix que tenir cura d’un familiar malalt comporta, generalment, alts nivells de distorsió. Per a algunes dones representa una doble jornada, desplaçaments, despeses i conflictes emocionals. Són les dones invisibles en la llar que contribueixen al benestar del país, però que no es comptabilitza com a Producte Interior Brut (PIB)I menys encara, el sofriment i la solitud en l’acompanyament de les persones amb malalties cròniques.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *