L’Amazònia

La denominació ens situa en la regió americana banyada per les aigües del mític riu de lAmazones però sabem molt bé que l’ombra del riu és molt allargada i tot el planeta omple els seus pulmons de l’oxigen que es purifica en l’Amazònia.

El Papa s’ha mostrat decidit i animós en demanar en l’apertura el diàleg, de cor a cor sobre tots els temes que preocupen als pobladors de l’Amazònia i en manifestar en l’última congregació general de l’Assemblea Especial del Sínode dels bisbes la seua voluntat d’aplicar al més aviat possible les conclusions del Sínode Panamazònic.

Un dels punts que suscitaren major interés fou l’accés de la dona indígena als nous ministeris. Referint-se al diagnòstic pastoral realitzat en el Sínode el Papa va dir: “El que se’n diu en el document queda curt. El que és la dona, no és cert? En la transmissió de la fe, en el conservar la cultura. Voldria solament subratllar açò: que encara no hem caigut en el compte del que significa la dona a l’església. I per ahí ens quedem solament en la part funcional, que és important, que ha d’estar en els consells, però el paper de la dona va molt més enllà de la funcionalitat. I això és el que cal seguir treballanmt. Molt més enllà.

La voluntat papal de respondre als crits de l’Amazònia es concretarà en l’exhortació postsinodal que va dir: “no és obligatori que el Papa la faça; el més probable, no, perdó, el més fàcil seria dir: Bo, ací està el document, vegen vostés. De tota manera, una paraula del Papa del que ha viscut al Sínode pot fer bé. Jo voldria fer-la abans de cap d’any, de tal manera que no passe molt de temps: tot depén del temps que tinga per a pensar”.

A ningú ha d’estranyar que aquest tema haja ocupat una part important del discurs papal perquè en les votacions del Document final sobre la possibilitat del “diaconat permanent per a la dona” va ser aprovat per 137 vots però tingué 30 vots en contra. La majoria necessària era de 121.

El diumenge 27 d’octubre, a la Basílica de Sant Pere, més de dos centenars de concelebrants amb casulles verdes envoltaven l’altar de la Confessió, des del qual Francesc va presidir l’eucaristia de clausura d’aquerst Sínode. Adreçant-se als pares i germans sinodals els va dir: “Ha estat bonic i els estic molt agraït per haver dialogat durant aquestes setmanes amb el cor, amb sinceritat i franquesa, exposant davant Déu i els germans les dificultats i les esperances”.

Va lamentar que també en l’església, les veus dels pobres no són escoltades i inclús són objecte de burles o són acallades per imncomòdes. Resem per a demanar la gràcia de saber escoltar el crit dels pobres; és el crit dels pobres; és el crit d’esperança de l’església… Fent nostre el seu crit, també la nostra oració, estem segurs, travessarà els núvols”. Així siga.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *