Fer-se gran sense fer-se vell (I)

Adonar-te que estàs envellint es dóna a poc a poc. Potser quan veus una pel.lícula i comentes sobre els actors: “Ella ja s’ha mort. Ai, ell també”, o de sobte, les teues articulacions fan més espetecs que els que sents quan et serveixes cereal per a desdejunar. La societat tendeix a glorificar la joventut i a representar la vellesa com a quelcom que ha d’evitar-se però els experts asseguren que, a mesura que envelleixes, no té per què minvar la teua qualitat de vida.

Antigament quan l’avi es jubilava, se’l mirava amb cara de circumstàncies com qui pensa que l’avi ha iniciat la darrera etapa de la seua vida. Avui dia la jubilació suposa per a moltes persones l’inici d’una nova etapa plena de possibilitats. I aquesta no són paraules boniques per a quedar bé. Els grans d’avui  tenen millor salut que els grans d’abans, generalment. L’esperança de vida a Espanya és segons l’INE, per a la dona de 86 anys, mentre que l’home és de 80. La qual cosa vol dir que vivim més. Es disposa per tant d’un espai de temps lliure que ben ocupat pot suposar una gran riquesa per a les persones que viuen amb un gran.

Aqueix concepte que ser gran és sinònim de malaltia, és fals. En la major part dels casos una persona fins als 75 pot desenvolupar una vida activa plena sense massa condicionaments de salut. És a partir d’aqueixa edat i especialment a partir dels 80 quan poden començar a aparéixer limitacions físiques o condicionants de salut, que poden limitar més encara la nostra activitat. Però tota aquesta estadística és relativa, és a dir, de la mateixa forma que hi ha persones amb 40 anys que poden emmalaltir greument, també hi ha persones grans que, passats els 80, duen una vida bastant activa, encara que amb algun alifac suportable.

Econòmicament, i encara que les pensions no ens permeten massa alegries, ens suposen uns ingressos fixos, estables, que ens garanteixen una seguretat que la majoria de les persones de menys edat, especialment els joves, no poden tenir-la, la qual cosa els duu a estar treballant en horaris inhumans, per sous indignes i sense garantia de futur. Quantes famílies s’han pogut sustentar durant la crisi econòmica gràcies a les pensions dels grans! Els grans d’avui dia disposen d’unes condicions físiques i mentals, una experiència de vida molt útil que ben aprofitades poden repercutir de forma molt enriquidora per a les persones que conviuen amb ells: família, poble.

Però aquesta realitat objectiva i real que permet al gran ser una persona molt positiva per al seu entorn, necessita unes condicions mínimes per a no ser desaprofitades. El primer és creure-s’ho. És a dir, amb freqüència seguim pensant que els majors ja solament podem entretindre’ns, divertir-nos, passejar… però ja no ser útils. Aquesta falsa idea farà que deixem passar projectes i il.lusions que podríem tindre, pensant que aqueix temps ja ha passat: viatges que sempre he desitjat realitzar, aprendre a tocar un instrument, actualitzar-nos a fer anar l’ordinador, pintar quadres, tindre temps per a llegir, dinamitzar la llar dels grans, entrar en un partit polític… tal vegada, tornar a enamorar-nos. Si els 9 milions de persones pensionistes que hi ha a l’estat es posaren en contacte i coordinació per a elegir govern, no hi hauria partit polític que poguera fer-los ombra. Encara estem a temps.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *