Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El que tots els homes naixem lliures i iguals, a qui va poder ocórrer-se-li?: sols a un baró il.lustrat que a penes tingué un segon el seu fill en braços després del seu naixement i que després deixà la seua criança en mans d’una dona.

Hi ha en tota la natura un ésser més desvalgut i menys lliure que una criatura humana en el moment d’aparéixer en aquest món? Sols si és atés amb estima, alimentació i vestit, pot arribar a convertir-se en un adult lliure.

I el fet d’iguals, serà biològicament, doncs les atencions que reba dependran totalment del país i de la classe social en què haja nascut. Molt sovint, aqueixes desigualtats reals no l’acompanyaran durant tota la seua existència.

L’ésser humà està cridat a ser lliure. És un procés lent de maduració que durarà durant tota la seua vida. Ha de començar per desmadrar-se, soltar els amarratges que el lliguen a la seua família d’origen i començar a volar pel seu compte. Ha de superar la seua por a la pèrdua de la seguretat i atrevir-se a agafar les regnes del seu destí.

Més aqueix procés alliberador no és solitari. Ha de fer-lo juntament amb altres persones  amb qui comparteix la seua existència. En unes relacions respectuoses, simètriques o no, però en les que reconeixent-se com a éssers autònoms, es van fent persones recíprocament. Però aqueixa relació, fruit de trobades lliures i compromeses, és quelcom totalment allunyat del gregarisme del ramat en què els subjectes amb la seua submissió retrocedeixen dels escalons d’alliberament que hagueren pogut assolir.

Si examinem la societat actual que té una dimensió planetària, no observem l’existència d’esclavatge legalitzat i clandestí?, a pesar de les nostres Declaracions Universals. “Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets, i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se  fraternalment els uns amb els altres” com diu l’article 1r de la Declaració de 10 de Desembre de 1948.

La vulneració d’aqueixos Drets Fonamentals es dóna en tots els estats sense excepció, en una gradació de menys a més, segons relata l’informe anual d’Amnistia Internacional.

Però el que resulta preocupant és l’actitud d’una majoria d’esclaus voluntaris. De gent que ni tan sols sap que no és lliure. No viuen una situació en què estimen les mateixes cadenes que els oprimeixen? No s’irriten contra els que denuncien la seua situació i s’esforcen per conscienciar-los de la mateixa? No és cert qure mentre hi haja un sol esclau a la terra -forçat o voluntari- ningú no pot ser plenament lliure?