Nadal (I)

Anem a seguir una parella de gitanos que s’adrecen a un mas, on Joanet, que així es diu ell, té tasca per una temporada esquilant el ramat. Va tirant del ronsal del seu burro, on està muntada Pepa, la seua dona, quasi una xiqueta.

Uf, quina calor! Estan suant. A Pepa li correns les suors per tot el seu cos. Quina calor! Joanet duu a l’aire el parrac de la seua camisa i ella descobreix el seu escot fins al punt de poder-se vore pel canal que formen els seus pits un raig de suor.

I no podia ser d’altra manera perquè era el mes de juliol i encara que queia la vesprada, no s’atrevia l’aire a moure’s.

-Ai, Joanet, que no puc més!…-digué ella angoixada. -Aguanta, Pepa, que per allà Moriles està el Mas i la casera és molt amigable…

-Ai, Joanet!!

La terra havia estat tot el dia bevent sol i respirava un baf ardent.

Un xicotet pujada i treu el cap el caseriu de Morilles com una coloma descansant del seu vol. A un costat la terra s’engalana com una vila, a l’altre, es deixa festejar per unes oliveres que formen un llarg i estret olivar juntament amb les primeres cases i sembla que el verd brillant de les fulles i el verd eixut  de les oliveres pregonen una esperança.

Però Pepa no pot més, ell la baixa del burret i l’aposenta davall la primera olivera, un arbre de tres estaques rebosant de branques.

Pepa no podia més, era la primera vegada que anava a parir i va creure que la guadanya de la mort rasgava el seu ventre, per això va cridar ferint l’aire de l’endormiscat capvespre, mentre Joanet treia de la sàrria draps per aviar un mesquí llitet. La terra estava tova, més maternal que mai i la lluna es deixava veure pel brancatge.

PD: Traduït d’un conte de Nadal…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *