El mestre de Carrasqueda, de Miguel de Unamuno (i II)

Com acaba la història de D. Casiano i Ramonete? Amb la mort del mestre, ja ancià, amb la seua darrera explicació, per a salvar, ara sí de veritat, al jo interior de Ramonete. Demanant com a darrera voluntat que el dugueren a l’aula en què es va lliurar totalment. Sap que allí anirà a acomiadar-se’n el seu deixeble estimat. En la pissarra fa escriure aquestes paraules de l’Evangeli: “Si el gra de blat no cau a la terra i mor, ell sol queda, però, si mor, dóna molt de fruit”.

I allí, per fi, abraçat a qui estimà com un fill , don Casiano li va deixar el seu viàtic: “Mira, Ramonete: se m’ha dit sempre que la meua veu ha estat de les quals han clamat mil vegades al desert… sermó perdut!. Jo mateix vos repetia a l’escola quan tu no m’entenies: És com si parlara a la paret! Però, fill meu, les parets escolten i tot comença, ara que em mor, a parlar-me a les oïdes. Mira, Ramonete, res mor. Les veus perdudes i mortes ressuscitaran un dia i formaran cor, un cor immens que òmpliga l’infinit… Parla i ensenya encara que no t’escolten…! Sóc una veu que s’apaga al desert… Adéu, fill meu!”

Unamuno va morir la Nit de Cap d’Any de l’any 1936 en sa casa de Salamanca.

D. Casiano va salvar Ramonete que, de segur, des d’aqueix dia fou un polític que construí societat contra vent i marea.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *