L’assertivitat dels pares* (col.laboració al Llibre de Festes Patronals del meu poble)

Tractem de l’assertivitat dels pares amb els fills. I en primer lloc, cal que els pares eviten les dues postures poc o gens eficaces ni sanes per a l’educació positiva dels fills: l’autoritarisme i el permisivisme.

L’autoritarisme patern/matern es manifesta o es practica quan es donen aquestes conductes o aquests codis o modes de procedir :

  1. Els pares són els que posen les normes, exigeixen el compliment d’aquestes i quan no les compleixen se’ls sanciona o castiga.
  2. Els pares estan contínuament recordant o anticipant el que els fills han de fer o el que no han de fer.
  3. La llar en què es valora molt l’autoritat (poder) es dóna molta importància a l’obediència dels fills als pares.
  4. La familia amb tendència i costums autoritàries utilitzen més el càstig psicològic (no fas res bé, te’n vaig a donar una… vas a parar?, sembles babau!, ets roín i torçut,…) que el premi o l’esforç positiu (l’elogi carinyós, fer-li un bes, em fa goig veure’t així amb els amics, …), L’autoritarisme és una assertivitat agressiva, molt poc o gens beneficiosa.

El permisivisme matern/patern es practica quan els pares actuen d’aquesta manera:

  1. Els pares avisen contínuament. Si els fills no fan cas, els pares sofreixen, s’enfaden, s’irriten, però no passa res : el fill se n’ix amb la seua.
  2. Una llei implícita que tenen algunes famílies és l’excesiva tolerància, que facen el que vulguen, que són xiquets, que quan siguen grans la vida ja els ensenyarà.
  3. Els pares permissius no els assenyalen als fills el que els agrada o el que els desagrada referent a la conducta dels fills, sols en poques ocasions i de mala manera, és a dir, amb ira. Al permisivisme se’l coneix com una assertivitat passiva o submisa: una falsa assertivitat. Aquesta postura educativa no és gens beneficiosa o inclús nociva. I potser la situació més perjudicial es dóna quan el pare està en una postura i la mare en una altra.

Postura democràtica o asertivo-positiva dels pares.

Es caracteritza per aquestes qualitats:

  1. Els pares donen oportunitats als fills per tal que trien entre dues o més coses des dels tres o quatre anys en avant. Exemples: pots posar-te aquest calcer o aquest. Pots menjar aquestes galletes o aquests cereals, pots jugar ara i estudiar després o a l’inrevés.
  2. Els pares fan servir el reforç positiu (premi) quan els fills fan quelcom acceptable o positiu per a ells. Entre els reforços positius està el bes, la carícia, la mirada afectiva, l’abraçada, la frase “gràcies fill/a, m’ha agradat molt el que has fet o el que has intentat”.
  3. Els pares els diuen als fills que hi ha accions que els fan patir i altres que els donen alegria.
  4. Els pares mantenen el NO o quelcom que els fills fan mal o reclamen fer quelcom perillós sols quan estan segurs que les raons que tenen per a dir NO són vàlides, conforme a valors importants.
  5. Els pares assertius expliquen, de forma breu, els raons per què diuen NO. Exemple. Fill: Vaig a casa del meu amic. Pares: No, fill. Ja saps que podràs anar quan acabes la tasca que tens. Fill: Ja l’he acabada. Pares: No has acabat. Et falten els exercicis i memoritzar. El no, si cal donar-lo, cal fer-ho sense enfadar-se, amb la ment serena i clara. I el pare ha de donar suport a la mare o a l’inrevés. Finalment agrair-li que us faça cas.

Advertiment final.

És convenient que els pares han de tenir en compte que els fills són una persona que necessita uns valors: físics (salut, vida), intel.lectuals (aprendre i saber), estètics (pulcritud i bellesa), afectius (alegria, amistat i amor), socials o relacionals (relacions agradables, no molestes ni inhibidores), ètics (l’amistat, la responsabilitat, el respecte, la veritat, la solidaritat), espirituals (les grans preguntes). Aquests són els veritables motius per a dir NO a un fill a qui no sols s’està criant (donant-li aliments i coses) sinó també educant (mostrant-li valors, és a dir, vivint-los els pares).

*L’assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els drets d’hom mateix, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de proposar i defensar un argument, una reclamació o una postura amb un capteniment de confiança en hom mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada en la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, inclosa la política. (Vikipèdia)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *