Les desmemòries (I)

Existeixen diverses patologies que tenen en comú la pèrdua de memòria. Tal vegada la més coneguda siga aqueixa que anomenem Alzheimer. Conec diversos casos pròxims, entre ells  la d’un ser molt volgut per mi.

És curiosa, per als profans en medecina, la seua evolució i manifestacions. Quan el procés avança, la pèrdua de memòria arriba a ser total. Arriben a ignorar qui són i no reconeixen ni persones molt pròximes.

Això no trau per tal que quan els visites, s’emocionen i agraeixen les mostres d’estima. Es diria que en el seu fons més íntim guarden feblement aqueixos vincles que els lliguen a aqueixes persones.

Fins quan la nostra identitat personal depèn de la memòria? Podem ser un jo sense aqueixos records que travessen la nostra existència? Aqueixos rostres, aqueixos encontres amb altres tus, que han anat configurant la nostra personalitat es guarden en les sinapsis químiques i elèctriques de les nostres neurones cerebrals. Si aqueixes sinapsis es deterioren, què queda de nosaltres?, un conjunt vegetatiu de cèl.lues sense capacitat per a recordar, ni viure el present, ni planejar el futur? Però, aqueix ésser desmemoriats , no és encara capaç de ser estimat i inclusiu d’estimar?

Quan u va fent anys, ha vist de prop aqueixos processos degeneratius i va escoltant cada dia de més  casos, se sent inquiet per ell mateix. Cauré jo també en aqueix pendent de la desmemòria? I cada vegada que li costa recordar una dada, un nom, no pot deixar d’experimentar un punt d’angústia. Prompte el superarà, perquè veu que encara recorda moltes coses.

Però les dememòries no es donen sols a nivell individual. No hi ha pèrdues col.lectives de memòria? La memòria és una facultat humana molt curiosa. Records i oblits es donen entremesclats. A més colorejats per les emocions que sentim. És estrany que esdeveniments i persones que ens impactaren passionalmemt en el passat hagen quedat gravats a foc en el fons de la nostra memòria? Amb tots ells conformem els relats que defineixen la nostra identitat. I quan sorgeix quelcom nou amb el suficient ímpetu és el nostre propi relat el que s’altera. No denota que és la nostra mateixa identitat la que ha variat?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *