SALMS

Per estrany que ens semble, la poesia gaudeix en la nostra societat de molt bona salut. Hi ha al nostre país uns legió de bons poetes i poetesses. Com mai. Aquest sí que és un autèntic Segle d’Or de la poesia. Açò demostra que els poetes interpreten el món, no sols fan lírica. I així demostren que el món dels sentiments segueix ben viu en el subsòl dels humans.

Per això mateix no ens ha d’estranyar que en la Bíblia, llibre de sentiments profunds, bells unes vegades i innobles altres, hi haja un llibre de poemes, els Salms. És, amb molt, el llibre més llarg de la Bíblia: cent cinquanta poemes, com cent cinquanta capítols.

En aquest llibre han clavat mà moltes persones diferents. Per la qual cosa hi ha de tot: bells epigrames, poemes de lírica sublim, lletanies monòtones, imprecacions inacceptables, fondes intuïcions, poemes èpics de detestable nacionalisme. De tot. Per això, caldrà saber el millor possible què és el que estic llegint, per a no clavar tots els salms en el mateix sac, com si foren d’un únic autor.

A més, són poemes que abracen més de huit segles d’història d’Israel. Hi ha poemes molt antics, com el Salm 29 (Fills de Déu, aclameu el Senyor), i textos molt recents, com el Salm 149 (Canteu al Senyor un càntic nou). Poden haver, entre un i l’altre, més de vuit-cents anys. Per això, si se’ls vol llegir correctament, caldrà fer un esforç per situar-nos en el seu context històric.

Entre els creients de hui els Salms estan en hores baixes. A la seua condició de pregàries antigues s’uneix el descrèdit de les seues expressions dures, pròpies d’èpoques més rudes que la nostra, que no són del nostre gust. Açò fa que els que preguen en comú, preferesquen salms nous, creats per autors actuals, encara que, de vegades, aquest poemes són llargs, feixucs i mancatss d’espiritualitat.

Però el Psalteri segueix sent, com se l’anomenà fa segles, el llibre dels pobres, els poemes espirituals dels que alcen la mirada i els muscles i volen caminar a través de qualsevol adversitat. L’experiència fonda de la fe i de l’esperança que estan en aqueixa font no s’ha secat encara.

Pots fer una prova: agafa els Salms 120-135. Els anomenen salms de la pujada perquè els feien servir els pelegrins quan pujaven cantant al temple de Jerusalem. Voràs que els seus sentiments de fons estan molt pròxims a qualsevol experiència de fe: “D’on em vindrà l’auxili… et desitge tot bé… el nostre auxili és el nom del Senyor… els que confien són com el mont Sió… el meu cor no és ambiciós…”, etc. Segueixen vives aquestes paraules perquè segueix viva l’experiència de qui anhela vivre la seua fe amb lucidesa.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *