El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943) La dignitat de la consciència ____________________________________________________________ Conferència de Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre. Palau de la Generalitat de Catalunya Barcelona, 7 de novembre de 2018

 

Molt Honorable senyor Quim Torra i Pla, President de la Generalitat de Catalunya, honorable senyora Ester Capella i Farré consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, senyor Marcel·lí Joan i Alsinella, director general d’Afers religiosos, eminentíssim i reverendíssim doctor Lluís Martínez Sistach, doctor Jaume Pujol i Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, senyora Camí Mendoza i Mercè, alcaldessa de Cambrils, familiars del cardenal Vidal i Barraquer, senyores i senyors:

 

La celebració del cent-cinquantè aniversari del naixement del cardenal Vidal i Barraquer i el setanta-cinquè de la commemoració de la seva mort a l’exili, ens apleguen avui aquí, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Un home, un creient i un bisbe que, amb la seva vida ens honora a tots i ens esperona a ser fidels a la nostra pròpia consciència. Bo és, doncs, que el nostre país, Catalunya, que ell tant va estimar, li retí un record agraït i un homenatge sincer.

 

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer va nàixer a Cambrils, comarca del Baix Camp, el 3 d’octubre de 1868. Va ser alumne dels jesuïtes a Manresa i va estudiar dret a la universitat de Barcelona, on va coincidir, entre altres, amb Enric Prat de la Riba, Francesc Moragas i Brunet i Joan Moles i Ormella. Es va llicenciar en dret civil i canònic, i va entrar com a passant al bufet del doctor Joaquim Almeda i Roig. El 1899 va rebre la ordenació sacerdotal. El 1900 es va graduar com a doctor en dret civil i canònic per la Universitat de Madrid amb la tesi: El derecho de la guerra en Roma. De la mà de l’arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera va recórrer tots els graons administratius la cúria: fiscal substitut i després efectiu del tribunal eclesiàstic, provisor i vicari general interí, canonge i posteriorment arxiprest de la seu de Tarragona, i vicari general. L’any 1911, a la mort de l’arquebisbe, va ser elegit vicari capitular. El 1913 va ser nomenat bisbe de Pentacòmia i administrador apostòlic de Solsona. El 7 de maig de 1919, Benet XV el preconitzava arquebisbe de Tarragona, i el 7 de març de 1921 el mateix pontífex el nomenava cardenal prevere de Santa Sabina. El 13 de setembre de 1943 moria a l’exili a la ciutat suïssa de Fribourg.

 

Una experiència humana intensa en una època complexa de la nostra història contemporània: la monarquia borbònica (1913-1923), la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la II República Espanyola (1931-1936), la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i l’exili de la postguerra franquista (1939-1943).

 

La figura del “cardenal de la Pau”, tal com el va anomenar l’any 1970, el seu primer biògraf, mossèn Ramon Muntanyola i Llorach, desvetlla, avui, més que mai,  la urgència d’humanitzar novament la nostra rebregada, però irrenunciable, democràcia. Amb l’adveniment de la II República espanyola, Vidal i Barraquer va tenir la capacitat de detectar, en persones i institucions, allò que realment és nuclear i veritablement irrenunciable. Va cercar un nou règim de relacions, franques i lliures, que permetessin, des de la nova legalitat republicana, l’exercici de la llibertat religiosa i que no fessin dels catòlics uns actors passius i  muts, o bé, uns enemics declarats del nou marc de convivència que, l’Església havia saludat i acceptat. Les actituds radicals i intransigents, fora i dins de l’Església, ho van fer impossible. Tanmateix, ell va continuar, fins a la seva mort, per aquesta via, per a ésser  fidel a la seva consciència i també a l’Església i a l’Evangeli que li havia estat confiat.

 

Vidal i Barraquer va saber comprendre la necessitat d’acceptar la legalitat, fruit d’allò que el poble lliurement decideix i determina, quan es fa d’una manera pacífica. Va acollir l’adveniment de la II República espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de 1932. Entenen, així, que també els catòlics, hi podien tenir un lloc i havien de participar en una societat cada vegada més plural i diversa.

 

El pensament de Torras i Bages i la fidelitat a la doctrina secular de l’Església li fan fer prendre consciència que existia una realitat específicament catalana, i que, l’Església l’havia d’atendre per a ésser fidel a ella mateixa i pastoralment eficaç. Per aquest motiu va defensar, primer durant la dictadura de Primo de Rivera i, després, davant de Franco, el dret de l’Església a emprar la llengua catalana i a organitzar-se d’acord amb les seves necessitats específiques i singulars. No prestant-se, per tant,  a esdevenir una eina enverinada per a tasques que res no tenien a veure amb la seva missió evangelitzadora.

 

 

Persecució religiosa

 

El 21 de juliol de 1936, el cardenal-arquebisbe de Tarragona, Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, va intentar infructuosament que les autoritats republicanes evitessin l’efusió de sang, el pillatge i els incendis del primer moment. Davant la impotència, expressada per les autoritats d’evitar aquella situació el cardenal, juntament amb el seu bisbe auxiliar, el Dr. Manuel Borràs i Ferré, i altres preveres familiars seus, es va dirigir al monestir de Poblet, situat dins dels límits de l’arquebisbat de Tarragona. Detingut dies després pels anarquistes de la FAI la seva vida va córrer vertader perill, però finalment fou empresonat a la presó de Montblanc. Gràcies a la intervenció personal de Lluís Companys i Jové, president de la Generalitat de Catalunya, va poder arribar, sa i estalvi, a Barcelona. Posteriorment es va traslladar a Itàlia refugiant-se a la Certosa di Farneta, on va romandre durant tota la contesa bèl·lica. El seu bisbe auxiliar, el Dr. Borràs, que va romandre a Poblet amb la intenció d’exercir la jurisdicció diocesana també fou detingut i posteriorment empresonat a Montblanc. El cardenal Vidal i Barraquer va treballar incansablement per tal d’alliberar-lo, tanmateix, el dia 12 d’agost de 1936 fou immolat al Coll de Lilla.

 

Des del primer moment, malgrat les calumnies que contra ell van deixar anar els franquistes, va denunciar i es va doldre de la persecució religiosa davant la Santa Seu i el països democràtics. Així, ho exposava  l’octubre de 1937 al secretari d’estat cardenal Pacelli: “És certament molt dolorós i solleva l’ànima noble, generosa i recta el deixar sense pública protesta tants sacrilegis i pecats, tants assassinats i atrocitats, tantes destruccions i devastacions, però, talment com Jesucrist i els primitius màrtirs, convé tenir una gran prudència i paciència pels qui no reflexionen, pels qui estan cecs, pels qui exacerbats i ofuscats per la passió i el desig de venjança no saben el que fan i arriben a l’extrem de beure la sang dels ministres del Senyor i dels bons catòlics després d’haver saciat el seu odi martiritzant horriblement les víctimes”.[1]

 

La Carta col·lectiva

 

Malgrat la duresa de l’experiència de la persecució religiosa, el cardenal Vidal i Barraquer, va tenir la capacitat d’evitar que, la frustració i dolor que omplien el seu present, no condicionessin irresponsablement i irracional el nostre futur. Per aquesta raó, doncs, va apostar per la futura llibertat de l’acció pastoral de l’Església. És per això que responent la carta del cardenal Gomà, el 23 de juny de 1937, li deia, amb franquesa, perquè no podia signar la carta col·lectiva de l’episcopat de recolzament al General Franco i la seva suposada creuada: “ le indico a continuación algunos de los inconvenientes que de momento se me ocurren: a) Es cosa delicadísima aceptar sugerencias de personas extrañas a la jerarquía en asuntos de su incumbencia, ya que ésta debe ser directora e impulsora, no dirigida y arrastrada. b) Pueden tales sugerencias ser inspiradas por sacerdotes o seglares politicantes que se valen de este medio para manejar aquella a su antojo. c) Se sienta un mal precedente para mañana lo cual ha de evitarse mayormente en los comienzos de un régimen nuevo. d) Se deján de aprovechar las circunstancias propicias en el inicio de una nueva era, para probar prácticamente que los obispos están completamente apartados y muy por encima de todo partidismo político, dando así ejemplo a los sacerdotes, algunos de los cuales en sus conferencias y en sus escritos en periódicos y revistas son bien poco observantes en este punto; temo que la triste experiencia de un siglo no nos haya aleccionado bastante sobre este particular. e) Es muy difícil que la carta circular de usted permanezca en el secreto y se sabrán, por tanto, el origen y los trámites previos para la publicación del documento colectivo y el conocimiento que del mismo tenia la Santa Sede, lo cual quiza comprometa a ésta y tal vez podría confirmar la impresión extendida en el extranjero, particularmente en ciertas naciones sobre el politicismo de nuestra clerecia, – impresión que nos ha perjudicado mucho y pudiera aumentar los obstaculos para trabajar con fruto y ganas para Cristo muchas almas, especialmente entre la clase popular, hoy obcecadas, singularmente las residentes en territorio rojo, que sin duda veran con poca simpatia el triunfo de los blancos”. Amb tot, finalment, el 9 de juliol li etzibava, que el motiu definitiu per tal de no signar era la seva fidelitat a la pròpia consciència. Reblava la seva argumentació dient-li, ras i curt: “Es para mi una seria contrariedad el verme obligado en conciencia a ratificar la opinión de no suscribirlo, que me permití anticiparle, pues ello importa el violentar mis sentimientos, de usted bien conocidos”.

 

La qüestió de la signatura, que evidentment el mateix cardenal sabia fora un càrrec definitiu a l’hora de prohibir-li el retorn a Tarragona, el continuà preocupant. Així, el 10 de setembre del mateix any, quan la Carta col·lectiva ja havia estat publicada, exposava novament el seu parer al cardenal Pacelli: “No parece que sea misión de los obispos quitar o  poner gobiernos, proclamar legítima y apoyar una subversión (salvando siempre las intenciones) con todas las consecuencias que para el pasado y el porvenir se deducirán, particularmente en las demàs diòcesis, donde, de hecho, funciona otro gobierno. No ha de produir buenos efectos exponer dicha doctrina en la forma en que se hace”.

 

La guerra

 

La guerra, considerada sovint a l’Escriptura, com una bèstia despietada i sense escrúpols, sempre intenta implantar la seva pròpia lògica. Fins al punt, que de vegades, mira d’imposar el seus tempos, les seves regles i  la seva manca d’ètica. El tot s’hi val, per tal d’assolir allò que es pretén. Vidal i Barraquer va penetrar les entranyes de la bèstia i la seva crueltat no el va pas condicionar, ni va aconseguir que el cor se li tornés agre. El cardenal va anteposar els seus principis evangèlics i humanitaris a d’altra mena de càlculs i combinacions. Es va dedicar, a cercar i repartir diners i queviures, als seus clergues, religiosos, laics i a la seva pròpia família, necessitats. Ho va aconseguir tot pidolant l’ajut arreu del món. Mentre algun prelat considerava que ajudar-los significava col·laborar amb l’enemic perquè així entraven divises a la zona republicana; i, algun altre, no tenia escrúpols en donar als militars l’ajuda obtinguda dels catòlics europeus o americans. L’ajut inestimable del seu germà Josep, dels fejocistes, del Dr. Jaume Toldrà, del Dr. Vila i Abadal, de Ferran Ruiz Hebrard, de Maurici Serrahima, i d’alguns altres, van fer possible que moltes persones subsistissin dignament durant la contesa.

 

El seu lema episcopaldiligite alterutrum”, és a dir, “Estimeu-vos els  uns als altres” el va convertir en la clau hermenèutica principal per a “resistir” davant la persecució. Per això no s’estava d’insistir en els valors de l’amor i de la reconciliació. Aquests i, no pas cap altres, havien d’ésser la clau per a llegir adequadament els signes dels temps: “Res de venjances, caritat i caritat, per damunt de tot i contra altres ventades que puguin bufar en altres indrets. Deu ésser aquesta la pedra de toc”. I també, el seu vicari general, el Dr. Salvador Rial, afirmava amb determinació: “Insisteixo molt en foragitar dels esperits tot sentiment de venjança, recordant-los que la venjança pròpia del cristià és l’amor; també els hi faig present que ningú deu buscar la culpa o la responsabilitat dels altres, sinó cadascú la pròpia, o per pecats de comissió, o per pecats d’omissió”.

 

Va treballar sempre, malgrat els limitats instruments que l’imposaven les especials circumstàncies del seu exili, per assolir una pau justa i negociada. Així, el 7 de novembre de 1938, quan la batalla de l’Ebre pràcticament estava ja decidida, encara escrivia al cardenal Pacelli: “La idea d’una gestió pacificadora no s’aparta del meu pensament. Hi escau tant a la missió d’un bisbe, estimar i recercar la pau!”. I proposava, una vegada més, l’acció mediadora d’Anglaterra i els passos que havia fet, conjuntament amb el cardenal Verdier, de Paris, mentre insistia en la raó profunda de l’afer: el Bon Samarità, tot referint.-se al bon Jesús, i afegia: “Con arreglo caritativo y justo se puede conseguir mucho más que con la victoria completa por las armas, que deja a los espíritus agriados y humillados y poco dispuestos al perdón o al olvido”.

 

El 3 de març de 1938 li recordava al general Franco, que la guerra, tot i ésser una mesura excepcional i desproporcionada, també estava sotmesa a unes certes limitacions: “No se me oculta que la guerra es la guerra y que tiene sus leyes duras y difíciles de evadir, pero tanto ella, por legítima que sea, como sus métodos y procedimientos revisten solamente la condición de medio indispensable para alcanzar un fin justo no asequible de otra manera. Esta peculiar característica implica una constante y esmerada atención sobre la situación interna y exterior al objeto de no prolongar la lucha más de lo necesario, o de proseguirla con los menores daños posibles, o aun de apelar a otro recurso que pueda conducir a la finalidad anhelada sin los horrores y ruinas inseparable de la guerra”. La guerra no es podia allargar més del que fos estrictament necessari i, no era lícit moralment convertir-la en un mitjà per a aixafar i humiliar totalment l’enemic. El cardenal, una vegada més, havia tocat el moll de l’os. Franco va allargar la guerra i la va emprar com un instrument eficaç per tal d’exterminar el major nombre d’enemics possible.

                           

L’empatia

 

El Dr.Rial l’informava puntualment dels bombardeigs indiscriminats que sovintejaven a Barcelona, Tarragona i Reus, entre d’altres poblacions catalanes. El cardenal feia arribar al Vaticà el pànic dels seus habitants, tot demanant la intervenció pontifícia pel cessament dels bombardeigs a la població civil. El 10 de maig de 1938 els diaris barcelonins es feien ressò de la gestió, que en aquest sentit el papa Pius XI havia fet davant del govern de Salamanca. Al general Franco no li va plaure pas la intromissió pontifícia en allò que ell considerava afers interns del seu govern.

 

Malgrat, que la seva pròpia persona es trobava, com a exiliat, en una posició molt feble, mai no va dubtar en fer gestions per tal d’ajudar i facilitar la llibertat d’altres exiliats o presoners. Es va interessar personalment, entre d’altres, per la sort de Manuel Carrasco i Formiguera, executat finalment pels franquistes, i per Ventura Gassol i Rovira, antic conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya, detingut i empresonat a la presó d’Aix-de-Provença, l’octubre de 1941, que havia d’ésser lliurat als alemanys pel govern de Vichy. Els francesos l’entregarien a la Gestapo i aquesta el lliuraria al govern de Burgos. Era fàcil imaginar que podia acabar afusellat com el president Lluís Companys. L’acció del canonge Carles Cardó i del cardenal Vidal i Barraquer, que ho comunicà a Pius XII, va provocar que el mateix pontífex demanés el seu alliberament al govern de Petain. Les gestions també van afavorir a Josep Tarradelles i Martí Feced empresonats juntament amb Gassol. La seva acció humanitària, impregnada, com no podia ésser d’altra manera, de la seva pregona fe, mai no fou destorbada per la ideologia d’aquells a qui volia ajudar. La defensa dels febles, amb els qui compartia la nuesa de l’exili, el van fer més fort interiorment.

 

La reconciliació

 

Per altra banda, considerava, que un món nou no es podia bastir sobre la barbàrie de la violència engendrada durant els anys de la guerra i sobre les seqüeles de la venjança i la repressió indiscriminades. Només el perdó i la misericòrdia podien engendrar un món realment nou. No és gens estrany, per tant, que el mes de novembre de 1937, el Dr. Rial li proposes que, un cop acabada la guerra, el darrer diumenge, dels quatre dedicats a la reparació i el desgreuge pels estralls de la persecució religiosa, es celebrés a la catedral de Tarragona un “ofici de difunts i oració fúnebre per tots els morts des del 19 de juliol 36, sense distinció de colorst”. Tanmateix, com sabem, a l’acabar la guerra les coses van anar d’una altra manera.

   

La repressió

 

Vidal i Barraquer opinava que el desenvolupament ràpid dels esdeveniments comportava una pròxima, segura i ferotge repressió contra els vençuts. El cardenal, malgrat considerar-la ja com un mal inevitable, pensava que calia esforçar-se, tant com fos possible, per tal de minimitzar-ne els efectes. Així,  el 9 de juny del 1938, deia a Pacelli el que, segons ell, calia fer amb la repressió: “No es posible ni justo exitinguir a todos los extemistas. Deberá juzgarse y aplicarse la ley a los autores de delitos. Lo fundamental es que el gobierno y las instituciones públicas queden en manos de personas rectas, competentes y sensatas. Lo demás con celo, prudencia y tiempo se irá arreglando. Espanta una victoria extemista que ponga las riendas del estado en manos extremistas. La paz cimentada en la violencia no puede durar y a la corta o la larga produce efectos diametralmente opuestos”.

 

Entre tots els neguits, allò que més preocupava a Vidal i Barraquer, era la fòbia anticatalana dels militars revoltats i dels militants dels partits de dreta i d’ultradreta que els recolzaven. Tampoc, en això el cardenal es va equivocar, perquè d’una manera immediata va resultar evident. Ja, el setembre de 1936, expressava els seus temors, fonamentats en la seva experiència personal durant la Dictadura de Primo de Rivera.

 

A l’audiència de l’1 de desembre de 1940, el cardenal va lliurar un informe al pontífex on insistia, una vegada més, en la gravetat de la situació que es vivia a Catalunya respecte a l’ús públic del català. El cardenal tarragoní opinava que, una situació malaltissa com a aquella, afectava molt negativament, no solament la pastoral, sinó també la mateixa presència de l’Església a Catalunya. Reflexionava sobre aquell penós estat de coses dient: “Añádase a ello, que en Cataluña la antipatia con que forzosamente se ha de ver que algunos de los más destacados miembros de la jerarquia eclesiàstica hayan hecho causa común con las autoridades políticas, en el afán de perseguir arraigados sentimientos regionales, imponiéndoseles en los actos del culto y aun en los mismos rezos una llengua que no es la propia materna, en muchos casos no comprendida por la gente del pueblo, que por solo hecho de ser casi exclusivamente la de los guardias Civiles, agentes de policia, funcionarios del ramo de administración del Estado, etc., con los cuales el pueblo solo trata de ordinario asuntos enojosos, debe ser mirada ya por ellos con cierta prevención de odiosidad. Y se da además el caso doloroso que la Iglesia que, por ser catòlica, habla todas las lenguas de todos los paises, y que por el solo hecho de ser incompatible con alguna de elles por humilde que fuese dejaría de serlo, en aras de un cesarismo violento sacrifica sus sagrados derechos en menoscabo de la eficàcia de sus ministerios en la santifiación de las almas”. A l’arquebisbat de Tarragona, durant el primer franquisme, molts preveres van maldar perque la llengua catalana pogués ressonar en públic, encara que només fos dins dels temples. I, això, malgrat les denúncies, amenaces de deportacions i multes imposades per l’autoritat militar i per alguns ajuntaments franquistes.

 

Epíleg

 

El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer moria a Fribourg, el 13 de setembre de 1943. Moria a l’exili de Suïssa, perquè el general Franco, acabada la Guerra Civil, no li havia permès retornar a España. Un factor fonamental de la seva oposició va ser, sens dubte, la negativa del cardenal a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, d’u de juliol de 1937, que legitimava el seu cop d’estat contra el règim legal de la II República espanyola. Tanmateix, hi havia encara un motiu més important i pregon, tant, que venia arrossegant-se des dels temps del Directori Militar, el règim el considerava un “separatista” que volia crear una “Iglesia regional catalana”. L’onze de maig de 1978 les despulles del cardenal de la pau finalment reposaven a la seva seu de Tarragona, a la capella de Sant Fructuós. El Dr. Josep Pont i Gol, un dels seus successors i continuador d’algun dels seus projectes, era qui ho havia fet possible.

 

El cardenal sempre va saber el que deia i especialment allò que feia. Mai no va ésser un somnia truites. La seva actitud, d’home creient, tant cristiana com ètica, apel·la a la nostra consciència còmoda i adormida i ens recorda que val la pena comprometre’s en l’únic camí que ens ennobleix com a persones, que ens porta a la meta d’assolir una humanitat molt més humana, i, per tant, molt més a prop del que Déu vol.

 

El missatge de compromís i reconciliació del cardenal Vidal i Barraquer ens aporta una hermenèutica per a comprendre l’essència del món contemporani: el respecte a la pluralitat i la participació activa i enriquidora en la diversitat per a poder començar a transformar ara i aquí la nostra realitat quotidiana.

 

L’epitafi de Gregori VII s’escau a qui fou considerat “el cardenal de la Pau”: “He estimat la justícia i he odiat la iniquitat; per això moro exiliat”.

 

 

 

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.

 

Palau de la Generalitat de Catalunya

Barcelona, 7 de novembre de 2018

[1] 2 de setembre de 1936, Certosa di Farneta.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *