CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia) ALFONS LLORENÇ

I

Tocaven al Miquelet les 9 del mati. El “campanar nou” voltejava a dol. El cotxe fúnebre estava aparcat pegar al mur, a la dreta de la porta romànica dels Lleidatans, altrament dita del Palau. Al taüt jeia don Paco Gil. S’esperava la imminent processó de canonges que el rebrien i l’entrarien a la també seua Seu per a les absoltes de cos present.

Puntual i a peu, venia l’arquebisbe des del seu “Palasio”. Un home ben vestit i amb corbata, d’una setantena d’anys, se li acostà, ben respectuós, al cardenal. Educadament, li digué: “Don Antonio, que és don Paco, cal fer-ho en valencià!” El porprat, en un to poc afable, respongué: “Ya veremos, ya veremos”. Replicà el fidel: “És don Paco Gil, al menys les lectures, la homilia”. El mitrat: “Lo que mande la liturgia”. El cristià: “Al menys una frase”. El bisbe: “No sé, no sé”. El valencià, entristit: “Ja ho sé. No dirà ni ‘Bon dia’”. I, se’n va anar, pesarós, pel carrer de la Barcella. El prelat va entrar, tranquil, a la Catedral, a revestir-se. Qui ho ha vist i oït dona testimoni del fet i de la veritat.

En efecte, ni una paraula en valencià al llarg d’un extens funeral.

I, com si l’esperit confonguera els qui no el deixen actuar, aquelles exèquies estigueren desencarnades. Potser, igual haurien aprofitat per a un sacerdot valencià que per a un clergue de Villarrubia de Santiago. I, qui sap si la homilia era tan llunyana que, igual es podria adaptar a un soterrar com un bateig.

Cap al·lusió a la personalitat del sacerdot. Ni tan sols les dates vitals bàsiques. Ni el lloc on va nàixer, ni les parròquies on va curar. Ni les seues idees, afanys i esperances. Ni una virtut proclamada. Ni una aportació reconeguda, Ni una lliçó, aprofitable per als cristians, pregonada. Ni un exemple, fecund per a la vida cristiana, manifestat. Res. Com si el canonge finat no hagués estat ningú, un home sense poble, una vida sense vida.

– – – – – –  – – – –

 

II

Però, don Paco, En Francesc Gil i Gandia, era un bon cristià i un notable sacerdot valencià. I, don Paco tenia llengua i cultura, poble i pàtria.

Nasqué a la ciutat de València el 1932 al si d’una llar benestant. No va escollir la brillantor dels poderosos, sinó el servei als humils des del sacerdoci. Formà part de les generacions de capellans, plens de fe i d’esperança. que foren conciliars abans del concili, dels rectors que mostraren un gran amor a les parròquies (que procuraren restaurar decorosament), dignificaren la litúrgia per tal de posar-la al servei del missatge i del Poble de Déu i encetaren un intens compromís amb la promoció humana i cristiana de les seues parroquianes i parroquians

La seua vida sacerdotal fou com pertocava. Destinat a Aiòder (Alt Millars), a Cortes d’Arenós (Alt Millars), on encara perviu la seua tasca d’organització de l’arxiu parroquial, a  Higueruelas (els Serrans), on va construir la casa abadia. Des 1968, rector de la parròquia de nova creació de la Marededéu del Carme en Xàtiva (la Costera) i capellà de l’Institut  “Josep de Ribera”. Va sojornar a Vinalesa (Horta Nord), des del 1977, on  restaurarà magistralment el campanar. Des del 1990 fou rector de la parròquia de la Santa Creu, del Carme de València .

Aquells anys de rector i feligrés mantinguérem varies converses sobre diversos assumptes. Però, sobre tot, compartirem un projecte, que ens entusiasmava. Es tractava de reforçar l’antiga Confraria de la Mare de Déu del Carme, fundada per butlla del Papa Pau Vè de 30-X-1606. Parlàvem de reactualitzar-la i recuperar algun dels trets originals de les confraries, que fomentaven la fraternitat i afavorien la solidaritat, la caritat i l’assistència als desemparats. Constatarem l’alt percentatge de persones velles i excloses en el barri i com, generalment, tastaven el desesperant virus de la soledat. Projectarem, inserides dins de la Confraria, xarxes d’atenció als ancians: des de voluntaris que dedicaren uns minuts al dia a visitar o a acompanyar fins a estudiants amb pocs mitjans que pogueren conviure amb els majors gratuïtament a canvi de serveis concrets.

Era el desig d’una parròquia arrelada al Carme i una confraria samaritana que trobara Jesús en els més marginats, que fera vida el manament de l’amor: “Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m… Us ho assegure: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu’(Mt 25,31-46)

Però, es va quedar en anhel. No va poder quallar perquè el 2002, don Paco fou desplaçat indelicadament a la Catedral de València, primer com a beneficiat, i després com a canonge. No obstant, servint dignament el primer temple valencià, sabé recuperar la figura del canonge culte, mostrant i reiterant també el seu compromís amb la nostra cultura, en escriure i publicar a la premsa ben interessant articles, sobre història, art, costums i religiositat.

– – – – – – – – – – – – – – –      .

 

III

Era l’agost de 1956. En una primerenca i breu estada a Xàtiva va palpar de prop la dissortada història de la ciutat màrtir, la rancuniosa venjança borbònica. L’amor a la cultura i al País aplegà el jove Francesc Gil i Carles Sarthou, “socarrat” per partida doble, per fill de Vila-Real i per habitador xativí, i llavors Cronista Oficial. Aquella amistat quallà en un fet altament simbòlic: entre el capella i el jutge penjaren el quadre de Felipe V cap per avall al Museu de l’Almodí.

Una acció d’un patriota i d’un sacerdot encarnat en el seu país. Un gest profètic, que s’ha convertit en emblema de tot el Poble Valencià.

Cap per avall el genocida! El responsable de la mort, la presó, l’exili de nombrosos valencians, de persecucions al clero, de sacrilegis, de robatoris de bens eclesiàstics o desterraments com el de l’arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona, que morí a Viena (Tants fets dramàtics, luctuosos i lamentables que l’actual Església que peregrina a València s’empenya en ignorar).

Un compromís bàsic d’un clergue amb el poble ; un càstig incruent i al·legòric a qui va voler assassinar Xàtiva. Ho diu el bàrbar decret del botxí Felipe Quinto: A fin de imprimir el terror, y como ejemplo severo para evitar obstinaciones parecidas he hecho arrasar la ciudad” per haver oposat una heroica resitència (“Jamás he visto una obstinación como la de Xàtiva”, deien els enemics). Foren derrotats per la fam. I, els botiflers entraren amb set de sang i ànsia de pillatge, sembrant el pànic i matant espantats indefensos “para que sirva como ejemplo”, deien en el seu castellà; un “exemple sévère d’une canaille aussi rebelle”, escrivien en el seu francès.

Un record de quan fou “abrasada la ciudad y sus habitantes exterminados… sin dejar persona viviente en la ciudad”.

La memòria, restaurada per un prevere sensible, d’aquell dimecres 22 de juny de 1707, quan els botiflers expulsaren de Xàtiva els xativins i del dijous, 23 de juny, que era la festa del Corpus, i ja no es va poder fer la grandiosa processó xativenca, manifestació de la religió, de la cultura i del municipi. Aquell dia pels carrers de Xàtiva només corria la barbàrie deslligada, l’“arruinar i abrasar”-, mentre ens arrabassaven els furs i les llibertats; el dret a ser un poble (“Ens han donat per pàtria un sepulcre”).

Gràcies a don Paco i al seu amor al poble tenim viva l’evocació. I ens fa més lleuger el pes de tant ignominiós oblit, de tanta vergonyosa amnèsia col·lectiva.

– – – – – – – – – – –

 

IV

El 29 de juny, festa de sant Pere i sant Pau, aniversari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, En Francesc Gil i Gandia, signà, com a canonge de la Catedral valentina, una carta adreçada a l’arquebisbe de València, demanant “l’aprovació oficial de la versió valenciana dels textos litúrgics, com a exigència de justícia, d’inculturació de la fe i d’una acció autènticament evangelitzadora”. Una petició que ha calgut reiterar l’11 de juny del 2010 i el 29 de juny de 2016, sense que els bisbes que peixen al País es donen per al·ludits. Ni cas! Malgrat que ara, lluny de batalles inútils i improductives, l’AVL ha elaborat, en pau, els possibles textos “en virtut de la seua autoritat normativa en matèria lingüística, autoritat que l’Església no pot deixar de reconèixer, per tal com deriva de l’orde legal i democràtic de la societat civil”.

Don Paco, com a bon valencià, patia l’anormalitat d’estimar –i usar quotidianament- una llengua, que la seua Església menyspreava i proscrivia. Li preocupava i l’inquietava. El seu sentit de la prudència i la bonhomia l’allunyaven de tot radicalisme, però no el feien renegar de la que era la seua llengua.

Som l’únic poble que no prega a Déu en la llengua que parla i molts escriuen i estudien. Un absurd des del punt de vista evangèlic. L’anomalia valenciana només és explicable des de postures colonialistes i liquidadores: “L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini d’una cultura. El món s’empobreix cada vegada que desapareix una cultura. L’extermini d’una llengua, d’una cultura i d’un poble són una sola i mateixa cosa”. (M. Sanchis Guarner).

Don Paco va signar que l’ús normal d’una llengua en l’àmbit públic “deriva d’un dret natural de naturalesa col·lectiva, que obliga, tant als poders civils com a l’autoritat religiosa, a reconèixer-lo i a garantir-lo”. Un principi fonamental proclamat constantment per l’Església Catòlica, i, especialment, pel Concili Vaticà II, que no pot més que fonamentar-se en els primordial misteris de l’Encarnació ( quan“el Verb de Déu fet home ha assumit en ell totes les realitats temporals, tant de la natura com de la cultura, per a consolidar-les i purificar-les amb la seua gràcia”) i de la Pentecosta (quan l’Església “abraça en la caritat totes les llengües i venç així la dispersió de Babel”). L’Església només esdevé catòlica en acollir en el seu si totes les llengües i cultures. Si no es promou, un poble perd la seua cultura, és a dir, el seu esperit, la seua ànima.

– – – – – – – – – – –

 

V

I, el problema és gros. Més del que sembla. No sols s’allunya a moltes persones de la fe, sinó que posa en joc, la pervivència de la identitat valenciana i l’acció de l’Església al si del nostre poble. Cristianisme i valencianitat són indestriables. Ací es palesa el que afirmà sant Joan Pau II en la UNESCO (2-VI-1980): « en la història de cada nació  (es manifesta) el lligam entre la cultura i el cristianisme».

Jaume I configura la nostra nació al segle XIII. Funda un estat independent i sobirà, el Regne de València, al si d’Europa..

El 9 d’Octubre de 1238, la festa ded Sant Dionís, van ocórrer dos fets, per a aquells temps, altament emblemàtics: l’entrada triomfal del Conqueridor al cap i casal i la consagració de la Seu. Al mateix temps, simultàniament, ens estrenarem com a valencians i nasquérem com a cristians. Una ostentació clara de l’acta de naixement d’un poble. I, tant és així que quan, en 1239, en redactar-se els Furs, són datats “en l’any de Nostre Senyor MCCXXXVIII, a nou dies a l’entrada del mes d’octubre”. d’un nou estat europeu, un nou País cristià, una nova església, la valenciana, inclosa en la universalitat d’una Església, oberta a tots els pobles i a totes les cultures perquè, com diu Francesc: “el Poble de Déu s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (‘El Goig de l’Evangeli’).

Per això, és inaudita, perillosa, temerària la indiferència per la llengua i la cultura del Poble Valencià. És un contrasentit deixar la llengua del poble a la porta dels temples perquè dintre és rebutjada; així les nostres esglésies no són el lloc on trobem “la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta”, com diu el Papa. I, pot ser grotesca la pretensió d’evangelitzar una cultura sense utilitzar aquesta mateixa cultura

Sant Joan Pau II, en el Sínode de 1985, assenyalava  la necessitat de la inculturització com «una íntima transformació dels autèntics valors culturals per la seua integració en el cristianisme i la radicació del cristianisme en totes les cultures humanes”, concloent categòricament: “l’ Encarnació del Verb ha estat també una encarnació cultural”.

El magisteri eclesial exigeix que els drets i els valors culturals  dels pobles siguen respectats i, fins i tot, promoguts i, de cap manera no poden ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura més poderosa o imperialista. Sant Joan Pau II a la UNESCO, es referí al tresor de la pluralitat de les cultures: «La cultura és una manera específica de l’existir i del ser de l’home. L’home sempre viu segons una cultura que li és pròpia, però que, al seu torn, crea entre els homes un nexe que els és també propi que determina el caràcter interhumà i social de l’existència humana». El mateix Papa és contundent en la defensa de les llengües:: «La cultura de cada nació s’expressa, entre d’altres coses, i més que en cap altra, en la llengua. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història»(Toquio, 24-II-1981).

També el Papa Francesc insisteix: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116).

La insensibilitat i el desdeny a la cultura i la llengua del Poble Valencià és greu, alarmant, dramàtica. L’Església per a ser mare i casa d’esperança s’ha d’inculturitzar. No pot ser l’únic àmbit on el valencià no està reconegut ni present amb normalitat. Bandejar la llengua pròpia i no deixar-se influenciar i enriquir per una respectable i valuosa cultura es tancar la porta a la vivificació de la Pentecosta. El poble valencià pot perdre les arrels cristianes; l’Esgésia valenciana pot abocar-se en el desert, en lloc de ser rent del poble.

Cal saber que qui no defensa i conrea una cultura minoritzada ajuda a destruir-la i substituir-la.

Cal proclamar que l’amor al poble i la seua cultura forma part de l’amor al proïsme. “La ruptura entre l’Evangeli i la cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps” (Pau VI, Evangelii nuntiandi, n. 20)

Cal anunciar que la inculturació és indispensable. I, més en el cas valencià. Si en tant que cristians, som valencians, i som valencians, en tant que cristians…

“Si la sal es torna fada, amb què la salarem?» (Mt 5, 13).

 

Estimat Jesús:

NO PUC DONAR-TE EL VIST I PLAU A LES TEUES “CORRECCIONS”

1.-No t’apures. Tranquil: no el publiques. Ho comprenc tot. No és necessari ni obligat que jo publique l’article. No passa res

2.-A banda de cegueres i de catarates, porte dos mesos amb l’article. Evidentment, jo escric ràpid, però conscient de què és Cresol, ha anant pulint, retallant, dient d’altra forma, llevant tota crispació verbal. He dedicat no sé si massa, però molt de temps. I ara, deuria estar fent una altra cosa urgent. Demà me’n vaig a Montserrat

3.-Jo, des de la trancisió, tinc la divisa de que “la prudència no em faja traidor”

4.-Jo puc no contar la veritat sancera i descarnada, però vull dir veritat. Si no la puc dir, no vull ni escriure ni publicar.

5.-Jo, ja m’he autocensurat molt, potser massa!. Ja he llevat el nom de l’Església valenciana i la seua jerarquia tantes voltes que ja estic no assenyalant el problema que veig, analitze, lamente.  Però, ja he arribar a la ratlla roja. La meua dignitat no pot estar en joc

Jesús, no estic d’acord. Lleva’l i tan amics com sempre!

Mira:

-en un to poc cordial, respongué: ho vaig vore i sentir i respongué amb molta mala llet, tanta com és capaç un castellà imperialista. No puc suprimir-ho. Només podria acceptar substituir “cordial” per “afable” o “afectuós”

-indelicadament: és el mínim! el més fi, diplomàtic i eclesiàstic. No ho puc llevar sense mentir. No el van tirar del Carme “indelicadament”, sinó “a caixes destemplades”, “a patades”, “a guantades”, “sense formes, educació ni caritat”. El Carme havia de ser una kikeria.

-Ni cas!: Estem igual. És el mínim. És que han fet cas als escrits reiterats demanant la litúrgia en valencià? És més deuria contar que el cardenalet ha dit que “mientre sea él no dejará que el castellano pierda terreno, aunque sea el valenciano cooficial”. Està en contra de l’Estatut i de la Constitució, evidentment.

-que la seua Església menyspreava i proscrivia. Puc dir que l’Esglesia valenciana respecta, usa, normalitza, estima, defensa, promou el valencià? Cal que jo també mentisca! També és el mínim “menysprea” i “proscriu”. I, encara, en caldria haver dit PERSEGUEIX! Fa no res he viscut com Cañizares destiuïa el rector de Planes per fer la litúrgia en valencià. Per a no mentir, caldria que jo diguera que TRAEIX la llengua, la cultura, el poble.

-perquè dintre és rebutjada: dintre dels temples, no és rebutjada la llengua del meu poble? Dintre del temples i en les cases rectorals i en les curies. Coneixes algun catecisme en valencià? El Quinque-libris estan en valencià o, almenys, en bilingüe? Els expedients, les comunicacions, el Boletín Oficial, els documents… on recullen el valencià? Hi ha respecte a la llengua?. No cap. Persecució, SI.

-La insensibilitat i el rebuig a la cultura i la llengua del Poble Valencià és greu, alarmant, dramàtica. Estem en les mateixes. Però, pitjor.Es que jo vull proclamar que qui perd és també l’Església valenciana que allunya molta gent de la fe i, a la volta, ajuda a l’extermini d’una cultura. És l’església hereva dels botiflers que feren morir en l’exili el seu arquebisbe, és l’Església franquista, preconstitucional…i això, deixarà sense arrels cristians el poble valencià, però l’Església valentina està abocada al desert, al no res, a reduir-se en secta, en lloc de ser llevat de la societat. Si que em sembla bé, per qüestions d’estil substituir “rebuig “ per “desdeny”

-Rebutjar la llengua pròpia: Igual de lo mismo. Accepte per raons estètiques, d’estil, substituir “rebutjar” per sinònims com “refusar”, “bandejar”.

Lamente no poder acceptar totes les teues “correccions”.

Ja et dic: no m’afectarà que no ho publiques.

Des de la germanor, una forta abraçada

alfons

 

(ADJUNTE, CORREGIT PER MI, LA DARRERA VERSIÓ AUTORITZADA I PUBLICABLE DEL MEU ARTICLE)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *