Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ens acaba de deixar Mn. Josep M. Ballarín. Un capellà molt popular, amb un estil tirant una mica al seu personatge Mn. Tronxo, però amb una cultura i una capacitat de reflexió que estructuraven un pensament propi. Un pensament que atragué molts joves universitaris i intel·lectuals sobretot al temps del franquisme. Ell exposava el seu pensament d’una manera senzilla, entenedora. Sobretot quan s’adreçava a la gent normal i corrent. Darrere hi havia un home, un capellà, profundament apassionat.

Apassionat per Déu. Mn. Ballarín ha estat un gran creient i per això, també, ha estat un gran apassionat de la humanitat, de la causa de l’ésser humà. Amb una visió àmplia, i valorant sempre la tradició humanista de les arrels cristianes d’Europa. Però sempre ben arrelat a Catalunya, a la seva història, a la seva personalitat, als seus drets.

Apassionat, en concret, pel Fill de Déu, Jesús de Natzaret, i per l’Evangeli que ell anuncià. De fet, l’obra escrita i les intervencions als mitjans de comunicació de Mn. Ballarín estaven sempre amarades d’esperit evangèlic, a l’escola de sant Francesc i de santa Teresa de Lisieux. I, per tant, a l’escola de la humilitat i la senzillesa. I la passió per Jesucrist el feia apassionat per la causa de la persona humana. D’aquí l’hospitalitat, inspirada en sant Benet, amb què acollia tothom; ell escoltava, consolava, guaria ferides, encoratjava. Les seves portes sempre eren obertes.

També era un apassionat per la Mare de Déu; sobretot a partir de la seva estada a Queralt. I un gran entusiasta de la Patum i del seu sentit religiós. Era un apassionat, també, per la Santa Mare Església. Era un home lliure, un capellà que defugia ser clerical. Però estimava l’Església, perquè comprenia la seva dimensió profunda i la seva vinculació inseparable amb Jesucrist, perquè sabia que era una casa pairal que acollia tothom.

Sentia passió per la paraula, per la llengua pròpia, pel propi país, per la terra que el va veure néixer i on va créixer, on ha viscut i ha mort. Era un enamorat de Catalunya, un defensor de la seva història i dels seus drets, sense que això li privés de tenir una visió àmplia, universal.

Sempre havia tingut una gran estimació per Montserrat. A més, l’uní una bona amistat amb els pares abats Aureli M. Escarré i Cassià M. Just, a més d’alguns altres monjos. Des del Concili Vaticà II, a Montserrat, a causa dels pelegrins del santuari, vàrem reduir molt el cant gregorià. Mn. Ballarín ho lamentà fortament i moltes vegades me n’havia parlat. Ell estimava profundament aquell cant perquè estava convençut que tenia una força espiritual que la majoria de cants d’Església postconciliars no tenien. De tota manera, la seva estimació pel nostre monestir no minvà. El 2011 va fer ofrena a la Moreneta del calze i de la patena de la seva primera missa. Els havia dissenyat i cisellat ell mateix. Volia que, un cop ell faltés, continuessin destinats a la litúrgia i per això que els monjos els utilitzessin en el santuari de la Mare de Déu.

Mn. Ballarín ens deixa un solc molt en la línia del papa Francesc. Un solc fet d’estimació i de voluntat de servei.