No estem tan lluny de les cavernes, quan es considerava que els de la tribu, els de la meua raça i llengua, els pròxims són la meua única família. La resta, els de la caverna del costat, són enemics. Aqueix sentiment ancestral forma part encara del fons de l’estructura humana.
A pesar que hem avançat en flexibilitat ètnica, ens costa barrejar camins, unir cultures, valorar diferències. És un aprenentatge que es va fent a poc a poc, amb avanços i retrocessos.
Quan el distint es posa davant, es deslliguen mil mecanismes de defensa: ens assalten, ens roben la identitat, s’aprofiten de nosaltres, ens empobreixen, etc. Murs de defensa.
Mirar els rostres, posar-los nom, percebre la brillantor de la seua mirada, entendre els seus comportaments com molt pròxims als nostres, podria ajudar-nos a vore’ls com a família.
Si els vérem com a família, es produirien mecanismes de comportament familiars, no hi hauria violència contra el distint, augmentaria el nivell de comprensió, seríem més flexibles per tal d’apropar-nos al lloc de l’altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!