Quan es batia a les eres, s’aventava la collita i després es passava pel sedàs; aquesta estava composta per una tela metàl.lica foradada que servia per tal de separar parts del divers tamany. El més gros quedava dalt i el més xicotet queia al sac.
M’agradaria posar sedasos en les nostres conversacions per tal de no deixar passar alguns comentaeris. Un primer sedàs on sols deixàrem passar el que és veritat, cert. No el que jo considere cert, sinó el que en realitat ho és. Pel contrari, no seria millor callar-me? Pensem en les converses relacionades amb malalties, accidents, problemes familiars, separacions matrimonials. Estem segurs del que diem o és que “m’han dit que…”?
Posaria un altre sedàs per tal de passar tots els comentaris: el sedàs de la bondat. Això que comente afavoreix algú? És bo, és positiu, condueix a quelcom bo o simplement és remenar les cloaques de la nostra debilitat humana? Per què té tanta difusió allò relacionat amb crims, violència de gènere, robatoris…?
I un tercer sedàs, per tal que no cole en el nostre parlar cap comentari, cap notícia si no cal donar-la a conéixer, si no és constructiu dir-la. No és obstacle moltes vegades a la investigació policial, a la convivència ciutadana, a la bona fama i relació entre les persones?
Si seguim posant sedasos, de què parlarem? De què tractaran els mitjans de comunicació? Doncs de nosaltres mateixos, de la nostra experiència, dels nostres sentiments, del bell que hi ha a la vida. I si no,sempre és més positiu callar-nos. Perquè si els nostres sedasos pogueren eliminar tot comentari negatiu, podríem viure molt més en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!