Els Papers de Santa Maria de Nassiu

         En el moment tan peculiar que viu Catalunya, és important poder fer una reflexió serena per valorar seriosament i democràticament les posicions, les idees, etc., i per confrontar-les d’una manera respectuosa i equilibrada, sense interpretacions distorsionades. El moment és prou seriós perquè ens calgui estar molt ben informats al més objectivament possible i sense condicionaments emotius. Només després d’una bona informació es pot decidir en llibertat. Per això, convé no sols quedar-nos amb qui defensa les mateixes posicions, sinó també escoltar els que tenen posicions diferents o complementàries perquè així tindrem més elements de reflexió.

         He estat invitat a participar en aquest cicle com a home d’Església i a partir del que Montserrat representa. Jo sóc un monjo i com a tal voldria aportar a la reflexió el pensament que l’Església ha elaborat, en allò que s’anomena la seva Doctrina social, és a dir en la reflexió que, a la llum de

 l’Evangeli de Jesús, fa sobre la persona humana, sobre les relacions en la societat, sobre l’organització dels pobles.

         Em centraré bàsicament en dos punts: 1) Què diu l’Església sobre el procés que viu Catalunya, y 2) quina ha de ser l’aportació de l’Església a una societat laica, no confessional i reconeixedora de la llibertat religiosa.

1)    Des del pensament social de l’Església, doncs, què podem dir sobre el procés que viu Catalunya?

         Per començar, hem de recular una mica en el temps i posar-nos a l’any 1985. Aleshores, els bisbes de Catalunya signaren unànimement un document titulat “Arrels cristianes de Catalunya” (cf. Documents d’Església, 21(1986)267-286) en el qual hi ha unes afirmacions fonamentals que incideixen en el procés que estem vivint. En aquell moment, els bisbes es pronuncien sobre la identitat del poble català tot aplicant a la realitat de Catalunya el magisteri del papa Joan Pau II, expressat en un discurs a la UNESCO (2 juny 1980) i corroborat uns anys més tard pel mateix Papa a l’ONU (5 octubre 1995). Diuen en aquell document: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats, han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària”. Afirmen, doncs, que Catalunya és una nació, amb tots els drets i deures que això comporta, i defensen el dret a existir com a tal, i desenvolupar la llengua i la cultura. Defensen, a més, el dret “de la nació catalana” a tenir “una adequada estructura jurídico-política que faci viable els drets esmentats”, la forma concreta de la qual “pertoca directament a l’ordenament civil” (cf. o.c, Apartat 3, n. 8).

         Hi ha encara, unes altres afirmacions importants que il·luminen el plantejament actual: “els pobles que, com és el cas de Catalunya, tenen consciència de la seva història anterior a la formació de l’Estat, i mantenen juntament amb aquesta consciència, una cultura i una llengua pròpies que no són les majoritàries de l’Estat, guarden viva la convicció que no provenen de la divisió administrativa d’un Estat-Nació, sinó que són un component, amb personalitat pròpia, d’un Estat plurinacional. Aquesta consciència de ser una realitat nacional prèvia, que conflueix amb d’altres per a la formació d’un Estat, és el que dóna sentit nacional al nostre país i fa que l’autonomia i les institucions pròpies que amb ella han retornat siguin viscudes no com una moda política, sinó com a resposta a unes aspiracions històriques profundes irrenunciables”. És adir, és diu que la realitat nacional de Catalunya es prèvia a la formació de l’actual Estat espanyol. Per això, un cop fetes aquesta afirmacions bàsiques, els bisbes expressaven la necessitat d’explicar pedagògicament aquesta realitat de Catalunya als “altres germans catòlics dels altres pobles d’Espanya” per tal que la puguin comprendre i acollir. Cosa que repetidament s’ha intentat fer, però sense massa resultat.

         L’any 1995 un Concili Provincial Tarraconense (una assemblea de l’Església catòlica a Catalunya, formada pels bisbes i el abats juntament amb representants dels preveres, diaques, religiosos, religioses i laics, amb capacitat de prendre decisions en els àmbits pertinents) es va fer seu aquest document Arrels Cristianes de Catalunya i en va confirmar el contingut (Tema 3, proposta 27; Documents d’Església 29(1995)436). Posteriorment, la Santa Seu va concedir els vist i plau (“recognitio”) a les resolucions d’aquest Concili i, per tant, també a aquest document, amb això la paraula dels bisbes sobre la realitat nacional de Catalunya adquiria un rang superior (cf. Resolució 105; Documents d’Església 30(1996)475). En aquells anys, però, la demanda social era a favor d’una major autonomia i, en canvi, era força minoritària la del dret a decidir o a la independència.

         A mida que la societat catalana ha anat evolucionant en els seus  plantejaments, també els pastors de l’Església a Catalunya han anat traient els conseqüències d’aquell document. Així, l’any 2011, els bisbes de Catalunya (la gran majoria havien estat nomenats després del 1985 i, per tant, no havia signat el document) amb motiu dels vint-i-cinc anys d’“Arrels cristianes de Catalunya”, van escriure un nou text, titulat “Al servei del nostre poble” (cf. Documents d’Església, 46(2011)353-365) , que es fa ressò del procés iniciat per la societat catalana de tenir un reconeixement més ple dels seus drets; cal recordar que hi havia hagut tot el debat sobre l’Estatut aprovat el 2006. En aquest nou document, els bisbes de Catalunya reafirmen el contingut del document anterior; i insisteixen: “Defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta [la personalitat de Catalunya], d’acord amb la doctrina social de l’Església” (n. 4). I afegien, citant un discurs del papa Joan Pau II, del 1988, al Parlament Europeu a Estrasburg: “els pobles europeus units no acceptaran la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que sostindran el dret igual per a tots d’enriquir els altres amb la seva diversitat” (n. 4). Hi ha una explicitació més gran respecte al 1985, pel que fa al “dret a reivindicar i promoure tot el que comporten la personalitat i els trets nacionals de Catalunya” així com a  posar el guàrdia sobre els intents de dominació per part d’altres nacions o cultures. Seguint, a més, el discurs de Joan Pau II a la UNESCO del 1980, que he citat abans, els bisbes afirmen també: “L’Església a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que ‘hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació’” (n. 5). En altres paraules, s’afirma que la identitat lingüística i cultural són una expressió de sobirania encara que no sigui política.

         A més, en aquest text del 2011, constaten que “s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual”. Davant d’això, i, tenint present la diversitat d’opcions que s’anaven plantejant ja a la societat catalana pel que fa a viure la pròpia identitat i a exercir els propis drets com a nació, continuen dient: “Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que reconeguin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat [que és una] exigència directa de la fraternitat humana i cristiana” (n. 5). Notem, per tant, que els bisbes de Catalunya afirmen el dret dels ciutadans a replantejar el tipus d’articulació del País i la legitimitat moral de totes les opcions basades en els principis democràtics.

Aquesta posició dels bisbes de Catalunya, tant el 1985 com al 2011, no s’ha vist compresa pels documents de la Conferència Episcopal Espanyola, la qual, sense entrar mai a valorar el fons de les reivindicacions de la societat catalana i prescindint dels documents dels bisbes de Catalunya tot i estar fonamentats en la Doctrina Social de l’Església (expressada en el Compendi que la Santa Seu va publicar l’any 2004 amb l’aprovació del Papa Joan Pau II), ha anat repetint el 2002, el 2006 i el 2012, sense matisos, la defensa de la unitat d’Espanya com un bé moral que, segons que afirmen, implica l’obligació de tenir-ne cura i de mantenir-la (cf. Nota de la Comissió permanent, 4 octubre 2012; cf., també, entrevista al Cardenal Antonio M. Rouco a La Razón, 29.12.2013, p. 17). L’endemà mateix de fer-se pública aquesta Nota de la Comissió permanent, i en el context de les properes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals alguns partits es presentaven amb l’opció per la independència en el programa, els bisbes de Catalunya –que són els qui coneixen més la realitat d’aquí i els que tenen la responsabilitat d’il·luminar-la des de l’Evangeli de Jesús- publicaven, al seu torn, una altra Nota d’un contingut força diferent; hi reconeixien la llibertat amb què els ciutadans han de manifestar els seves conviccions de manera democràtica i pacífica i tornaven a citar el text del 2011 sobre la validesa de totes les opcions i la lliure opció sobre “com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual” (cf. Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament, 5 octubre 2012). Amb això es posava en pràctica un criteri general, que el Papa Francesc ha expressat així: “Ser a la perifèria ajuda  a veure i a comprendre millor, a fer una anàlisi més correcta de la realitat, defugint el centralisme i l’aproximació ideològica” (Col·loqui amb el Superiors Generals: La Civiltà Cattolica, 4 gener 2014, p. 6).

El posicionament dels bisbes de Catalunya sobre la qüestió dels drets del nostre poble, mostra que no estem davant d’una qüestió partidista o d’una batalla estrictament política, sinó que en el fons estem davant d’una qüestió ètica. Una qüestió ètica pel que fa a decidir sobre el futur; les opcions que cadascú pugui prendre, en canvi, estan obertes a tot un ventall de possibilitats. Per això, com deia a principis d’aquest any un bon coneixedor de la realitat del País Basc i d’alguna manera també de la de Catalunya, el bisbe Juan Maria Uriarte, emèrit de Sant Sebastià, “ni la independència d’un poble ni la unitat de l’estat són dogmes absoluts […]. En principi cap d’aquestes dues opcions no pot ser reprovada en nom de la fe, i cap no pot ser requerida o exigida en nom de la fe, i aquí és tasca de cada cristià  veure quina de les opcions en cada moment defensa més bé els valors de la identitat, la solidaritat, la sostenibilitat,… Aquest judici han de fer-lo els laics perquè la Doctrina de l’Església s’atura aquí: en l’establiment del principi” (cf. entrevista a Catalunya Cristiana 5 gener 2014, p. 7).

Hi ha un text recent del Papa Francesc que, en un context més ampli, va en aquesta mateixa línia, en dir: “Ni el Papa ni l’Església posseeixen el monopoli de la interpretació de la realitat social o de la proposta de solucions per las problemes contemporanis […]. Toca a les comunitats cristianes analitzar les situacions dels seus països” (Evangelii gaudium, 184).

2)     L’aportació de l’Església en una societat laica

He dit, que parlaria, també, de quina ha de ser l’aportació de l’Església en una societat laica, no pas laïcista; és a dir, en una societat no confessional, en la qual és reconeguda la llibertat religiosa i es respecta l’autonomia de l’Estat i de l’Església. És el cas, entre altres, de la Constitució de l’Estat Espanyol i de la de les democràcies europees. Ho faré breument pensant en el present i en el futur del nostre País (per a una exposició més àmplia del tema, cf. Josep M. Soler, La plaça de Diognet, p.104-112. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011).

Parteixo del principi que la laïcitat de l’Estat no vol dir ignorància entre ell i les comunitats creients. Per això, el camí que es va obrint en els societats modernes d’aquest s. XXI és que la societat, amb l’Estat al davant, ha d’oferir espais públics oberts a tots, creients o no, sempre que es respecti el recte ordenament jurídic, el bé comú i l’ordre públic, per tal que puguin aportar els seus valors i els seus ideals a la vida social. L’Estat i la societat en general ha d’acceptar el fet religiós com una realitat positiva, que pot fer una aportació bona a la convivència social i a la maduració de les persones. I, per tant, ha d’acollir amb respecte, sense prejudicis i amb obertura de ment les propostes ètiques que provenen de les institucions religioses o de les persones creients i valorar-les segons les competències de cadascú. Semblantment, cal respectar la presència pública del fet religiós i dels seus símbols, sempre que no vulnerin o posin en perill el bé comú. Això és una conseqüència de l’exercici de la llibertat de consciència i afecta tant a l’àmbit interior com a l’exterior de la persona, el privat com el públic, l’individual i el comunitari.

         A l’hora de legislar, l’Estat ho ha de fer sempre d’acord amb el bé comú, sense privilegiar ni discriminar cap opció ideològica, ni filosòfica, ni religiosa. L’Estat, a més, igual que fa amb altres entitats i institucions –religioses o no- que col·laboren al bé comú, ha de valorar l’aportació social i cultural que fa l’Església i contribuir, sense privilegis, a sostenir-ne les obres socials, educatives i culturals.

En aquest context, l’Església com a institució (a més del dels seus membres com a ciutadans, a nivell individual o en grup) en una societat democràtica té una paraula a aportar, no a imposar, al conjunt de la societat i, per tant, també al debat públic. Creients i no creients poden buscar junts camins de pau, de justícia, de qualitat de la convivència, de respecte a cada persona i als seus drets legítims, d’atenció a les persones que sofreixen; poden lluitar contra la pobresa i la marginació, treballar contra totes les formes de violència i de discriminació injusta, fer un món més sostenible, protegir el planeta, respectar els drets dels pobles, etc. En una paraula, poden buscar junts camins per fer un món més humà.

         Això vol dir que l’Església, i per tant els seus membres, han d’assumir sense por la laïcitat positiva i fins i tot l’han de defensar. En la societat d’avui dia i en la cultura dominant allunyada en bona part del cristianisme, el que hem de fer els cristians és testimoniar amb la nostra paraula propositiva (perquè es tracta de “proposar i no pas d’imposar”) i amb el nostre comportament els valors que vénen de l’Evangeli que ens ha deixar la persona de Jesús. Ja n’he esmentat alguns. En podríem citar més, com ara: la dimensió única i transcendent de cada persona humana, la defensa de la llibertat i de la igualtat radical de tots, el desenvolupament humà a nivell intel·lectual, social i econòmic, el conreu de la cultura, el sentit de la història, l’austeritat que es tradueix en solidaritat, l’amor abnegat que pensa més en el bé de l’altre que no pas en el propi i es dóna al servei altruista i gratuït, la senzillesa i la humilitat que fan grans les persones, la recerca de la veritat, el treball per un funcionament de l’economia que estigui al servei de la persona i no sols en funció dels guanys, l’ètica en el treball, en la política, en les relacions laborals, la protecció de la família, la promoció i la integració dels pobres i dels marginats, etc.

Sobre alguns temes que afecten l’ésser humà, els cristians tenim unes conviccions concretes per raons antropològiques. I d’altra banda, cal respectar el joc democràtic. Això demana que els cristians fem la pròpia aportació al debat social sobre els diversos temes per contribuir al diàleg i a la reflexió amb vista a una millor presa de decisions. De vegades, però, les conviccions dels cristians poden entrar en contradicció amb les lleis de l’Estat; lleis que, en democràcia, alguns cops només poden establir el mal menor. Evidentment, en aquests casos, els cristians no podem pretendre imposar la nostra visió antropològica; en una societat plural, no podem pretendre que la moral cristiana esdevingui llei de l’Estat. En el cas que hi hagués una contradicció flagrant entre totes dues, es podria fer objecció de consciència, com ja s’esdevingué als primers segles del cristianisme; això, però, s’ha de fer sense menysprear els individus que en consciència assumeixin comportaments que contradiuen l’ètica cristiana (cf. Enzo Bianchi, La differenza cristiana. Torino, 2006, p. 22). Per part dels membres de l’Església, això s’ha de fer amb una gran dosi de comprensió envers les persones concretes, les seves idees i els seus problemes. Aquesta posició respectuosa i comprensiva de l’altre val d’una manera especial, pels mitjans de comunicació de titularitat o d’inspiració cristiana; han d’estar privats de tot clima d’agressivitat i no manipular els continguts informatius d’acord amb prejudicis o amb posicions ideològiques determinades, al contrari, s’han de distingir per l’adequació a la veritat dels fets, pel respecte a les persones i als pobles.

         La construcció de la societat en el present i en el futur és un repte de tots, de creients i de no creients. En el moment que ara viu Catalunya, tots tenim el repte i l’obligació d’aportar-hi el bo i millor de nosaltres mateixos, amb una mentalitat oberta i democràticament dialogant.” 

         * Conferència pronunciada al Born Centre Cultural el 23 de gener dintre el Cicle “Moment zero”.