Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

27 de desembre de 2013

0 comentaris

La compassió samaritana (1)

Moltes vegades hem escoltat allò d’ajudar el proïsme”, entenent que el proïsme és el necessitat a qui li cal el meu socors, el destinatari de la meua ajuda. Però resulta que és just a l’inrevés. Proïsme és qui, mogut a compassió, s’aproxima al necessitat per tal de trobar-se amb la seua situació i fer-se càrrec d’ell fins que la seua malmesa dignitat quede restituïda. En aquest procés de recuperació de la seua dignitat, per tal que deixe de patir com a víctima, no solament es rehabilita la dignitat personal de l’espoliat, sinó que també qui s’ha fet el seu proïsme queda constituït com a subjecte ètic, és a dir, com a persona.

Per això la recent filosofia apunta a la compassió de la nostra paràbola com a fonament universal -vàlid per a totes les persones- de l’ètica. Perquè la reacció provocada pel fons sentiment de compassió restitueix la dignitat personal que la víctima tenia malmesa i, a la vegada, constitueix en persona cabal i autèntica a qui s’ha aproximat a aquella per tal rehabilitar-la.

L’autèntica compassió restitueix la possibilitat real i pràctica d’exercir la dignitat personal, és a dir, la realització ètica del subjecte, d’ambdós subjectes: de la víctima i de qui se li aproxima. La compassió posa en marxa de nou aquella dignitat que va quedar truncada en la víctima -per la injustícia comesa contra ella- i que també quedà truncada en qui recorria el camí de la vida -per la seua indiferència davant la víctima de la injustícia-.