La tendència afecta a la majoria de les institucions. Es tracta de l’esmentat “perquè ho dic jo”, amb els matisos que, a manera de coartada, cada institució es reconeix. Així per exemple, si es tracta d’un estament judicial, se’ns dirà “perquè així ho diu la llei”, encara que la llei siga de mil vuit-cents i escaig i als països del nostre entorn, socialment equivalents, aqueixa siga una llei obsoleta; si es tracta de la institució eclesial, es dirà “perquè ho diu el Magisteri de l’Església”, encara que siga quelcom caduc i no tinga res a veure ni amb l’evangeli ni amb l’evolució de la societat de creients; si es tracta del govern, es dirà “perquè tenim la majoria dels vots” encara que aqueixa majoria s’haja assolit amb promeses i programes que no es compleixen. Açò és solament una mostra però la tendència es repeteix amb moltes institucions a diversos nivells de responsabilitat i de projecció social.
Aquest autoritarisme també té el risc, com deia la psicopedagogia referint-se als xiquets, d’anul.lar la part social de la personalitat dels individus que conformen aqueixes societats, fent-los submisos, porucs i incapaços de prendre decisions en llibertat. Aqueixes institucions poden pensar que aqueix és el tipus de persones que els convenen per als seus objectius. Però seria un error, ja que la seua pròpia permanència en el temps depén precisament que siguen capaços d’admetre que, en unes societats en contínua evolució, cal escoltar les demandes de la població i saber convertir-les en canvis que contribuesquen a una autèntica sostenibilitat, allunyant fantasmes de ruptura social o coses pitjors.
Com a societat adulta ens mereixem molt més que el “perquè ho dic jo”. Encara que siga per supervivència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!