LAPAO, LAPAPYP I LESUAPV

Què és la ‘lapao’ i què és la ‘lapapyp’ ja deveu saber-ho ben bé els lectors del bloc. Però què és la ‘LESUAPV’ no deveu saber-ho (si no em seguiu al facebook, o no sou l’autor de l’expressió). Un amic, de qui no diré el nom, per si de cas al senyor Maluenda li agafa un cobriment de cor, i encara l’en fan responsable (al meu amic) ha estat l’autor d’aquesta nova denominació per a la nostra llengua. Sí, clar, per a què havia de ser? Per al català-valencià-balear, o allò tan rebuscat que diu la “nostra” AVL.

Deixem-nos de misteris i expliquem-ho bé. LA LESUAPV és LLENGUA EPISCOPAL SENSE UTILITZAR AL PAÍS VALENCIÀ. Us ha agradat, veritat? Li heu de donar les gràcies al meu amic. Quan ho vaig llegir vaig començar a riure, després vaig pensar que tenia més raó que un sant, i després de llegir l’article d’un altre amic meu sobre Pau VIé, que haureu pogut llegir al meu bloc, vaig pensar que solament el IEC, els filòlegs en general, molta gent més -les i els que tenen trellat-, etc. considerem que català, valencià i balear són la mateixa llengua, una llengua ben rica i en què va escriure Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu. I també el Vaticà. Per què el Vaticà? Molt senzill. Ací, en aquest fragment de l’article del P. Bausset ho teniu ben clar:  Encara més: degut a la seua amistat amb Montini, al P. Gabriel li van ser encomanats alguns serveis de confiança per part de la Santa Seu i més tard, va ser l’Abat Brasó qui li va suggerir a Pau VIè, la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats que venien a servir. En una audiència del papa a l’Abat Gabriel i fruit de la seua amistat, Pau VIè se li va doldre de les protestes a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo com a bisbe. El papa li digué a l’Abat que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L’Abat Brasó li va explicar el problema cultural, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué, amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya, amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d’aquell moment, no s’ha nomenat cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no siga català, valencià o balear.”

Doncs això, a les diòcesis catalanes, des d’aquell nomenament de Don Marcelo González Martín, no s’ha nomenat cap bisbe que no haja estat català, valencià o balear, cosa semblant ha passat a les Illes Balears, on, si no vaig equivocat, els bisbes solen ser catalans o valencians. I al País Valencià? No és que el Vaticà no ho tinga clar. Perquè, si un bisbe nascut al País Valencià és nomenat per a una diòcesi catalana, perquè no a l’inrevés? O el que encara és més greu que, des de fa dos-cents anys, no tenim un arquebisbe valencià que sàpia i parle amb normalitat la nostra llengua. A continuació ho podeu comprovar: 

El Cardenal Enrique Reig i Casanova, d’Agullent, estigué dos anys d’arquebisbe (1920-22), després vingué Prudencio Melo i Alcalde (1923-1946), els que l’han seguit, com a arquebisbes, cap ha nascut a la nostra terra. I si mirem abans d’Enrique Reig i Casanova, hem d’anar als anys 1800-1813 per tal de trobar un valencià com a arquebisbe, Fr. Joaquim Company i Soler, OFM, natural de Penàguila. 

Per tal de finalitzar l’apunt, tret del cardenal Reig i Casanova (durant dos anys solament), fa 200 anys(enguany, 2013), INSISTISC 200 ANYS, que l’arxidiòcesi de València no té al seu front un bisbe nascut al País Valencià. On deu estar la causa o el motiu? Per què, a Catalunya i a les Illes sí que n’han tingut, en tenen i, si Déu vol, en tindran, i nosaltres no? Jo sí ho sé. Però m’ho calle. Penseu-hi…

PD: La foto és de: http://www.mujeresdeempresa.com/viajeras/110102-valencia-principales-atractivos-turisticos.asp

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *