L’Antic Testament establia un barem de discrimininació que reflectia fidelment la situació sociològica de la dona, dels malalts, dels pobres, dels estrangers… Siguen suficients aquests eloqüents exemples: solament se celebrava el culte a les sinagogues quan, almenys, hi havia presents una desena d’homes, i no s’hi computava el nombre de dones. El rabí Judà ben Ilay diu: “Tres glorificacions cal fer diàriament: Lloat sigues, que no em feres pagà! Lloat sigues, que no em feres dona! Lloat sigues, que no em feres incult! Quan hi ha hostes a casa, a la dona no se li permet prendre part a l’àpat. Un rabí mai s’envoltava de dones ni de xiquets.
Contràriament Jesús ens ha revelat que en ser imatge i semblança de Déu radica la sagrada dignitat de l’ésser humà, el que les persones som i estem cridades a ser.
Jesús proclama la dignitat de l’home front a la religió: No és l’home per al dissabte sinó el dissabte per a l’home. I assenyala Déu com el fonament personal de l’ésser humà.
L’ésser humà és imatge de Déu per la seua interioritat. Per la seua intel.ligència, per la seua capacitat de comprendre i interpretat la realitat del món en què l’ésser humà viu amb altres i de situar-s’hi com a subjecte i protagonista.
L’éssser humà és imatge de Déu per la seua consciència moral. Per consciència moral s’entén la capacitat que tenim de valorar el que és bo i el que és roí, el que ens humanitza i deshumanitza. No solament som capaços de comprendre el món sinó de valorar-lo, de donar valor a la realiat o al que fem, a la nostra vida.
La nostra dignitat s’expressa en tercer lloc en la nostra llibertat com a capacitat d’orientar la nostra vida segons la decisió pròpia. Si això és així, la vida social ha d’orientar-se per tal que siga possible. La nostra dignitat s’expressa en la nostra llibertat, capacitat d’interpretar, d’orientar la vida segons la decisió de donar valor a les coses.
Aquesta interioritat de l’ésser humà s’expressa en el fer humà (capaç de trabsformar i humanitzar el món) i en la responsabilitat cap a si mateix i cap a la resta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Respecte al Dissabte, cal estudiar el contexte en què Crist va dir el què va dir, i a qui ho va dir. També és bó (per aquells que diuen -sense cap base bíblica- que la Llei està “superada” o “abolida”) recordar les paraules de Jesús a Mateu 5:17: “No us penseu pas que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sino a complir.” La santificació del Dissabte és el quart Manament, i aquest no va estar abolit (com cap altre mandat diví) per Crist.
Pel que fa al que diu o deixa de dir un rabí (o un pastor, o un conferenciant), doncs això: són paraules humanes (el cor sols el coneix Déu). La infabilitat -per molt que diguin els catòlics romans que el seu “cap” la té- no és cosa nostre [humana].
Sóc de la opinió que el fonament humà ha d’ésser enmirallar-nos en el Crist, tenint ben present que la puressa i bonhomia en gran part la vem perdre un xic abans de ser expulsats del Paradís. Ens hem de guanyar la dignitat (obrint “les portes” a qui té la capacitat de retornar-la). Pensar en “les pròpies forces” per a fer una nova Creació pot ser un acte de prepotència i sobèrbia.
Atentament