Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

31 de juliol de 2012
4 comentaris

CLAUS DE LA DIGNITAT DE L’ÉSSER HUMÀ

     La dignitat humana és inherent a cada persona. L’ésser humà és una crida al respecte incondicionat, tots posseeixen dignitat en plenitud i igualtat sense possibilitat de renúncia i sense possibilitat de comprar-la o vendre-la al mercat de favors o diners per interesos particulars o per decisió de cap autoritat. Si alguns foren relegats a un tracte indigne, perseguits, eliminats, aniquilats en el camp de concentració, no perdria en res el seu valor incommesurable en tant que éssers humans. Li són inherent a l’ésser humà un valor i una dignitat incomparables. Valor i dignitat adjudicables a tots i cada un, no al concepte abstracte d’humanitat. 

     L’Antic Testament establia un barem de discrimininació que reflectia fidelment la situació sociològica de la dona, dels malalts, dels pobres, dels estrangers… Siguen suficients aquests eloqüents exemples: solament se celebrava el culte a les sinagogues quan, almenys, hi havia presents una desena d’homes, i no s’hi computava el nombre de dones. El rabí Judà ben Ilay diu: “Tres glorificacions cal fer diàriament: Lloat sigues, que no em feres pagà! Lloat sigues, que no em feres dona! Lloat sigues, que no em feres incult! Quan hi ha hostes a casa, a la dona no se li permet prendre part a l’àpat. Un rabí mai s’envoltava de dones ni de xiquets.

Contràriament Jesús ens ha revelat que en ser imatge i semblança de Déu radica la sagrada dignitat de l’ésser humà, el que les persones som i estem cridades a ser. 

Jesús proclama la dignitat de l’home front a la religió: No és l’home per al dissabte sinó el dissabte per a l’home. I assenyala Déu com el fonament personal de l’ésser humà.

     L’ésser humà és imatge de Déu per la seua interioritat. Per la seua intel.ligència, per la seua capacitat de comprendre i interpretat la realitat del món en què l’ésser humà viu amb altres i de situar-s’hi com a subjecte i protagonista.

     L’éssser humà és imatge de Déu per la seua consciència moral. Per consciència moral s’entén la capacitat que tenim de valorar el que és bo i el que és roí, el que ens humanitza i deshumanitza. No solament som capaços de comprendre el món sinó de valorar-lo, de donar valor a la realiat o al que fem, a la nostra vida.

     La nostra dignitat s’expressa en tercer lloc en la nostra llibertat com a capacitat d’orientar la nostra vida segons la decisió pròpia. Si això és així, la vida social ha d’orientar-se per tal que siga possible. La nostra dignitat s’expressa en la nostra llibertat, capacitat d’interpretar, d’orientar la vida segons la decisió de donar valor a les coses.

     Aquesta interioritat de l’ésser humà s’expressa en el fer humà (capaç de trabsformar i humanitzar el món) i en la responsabilitat cap a si mateix i cap a la resta. 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No es pot, a parer meu, fer una distinció tan somera entre els anomenats “Antic” i “Nou” Testaments. Tots dos formen part de la Paraula de Jehovà Déu. Un sense l’altre no té cap sentit (a no ser que un porti la intenció de “separar-se” -encara més!?- de les arrels jueves que el cristianisme té).

    Respecte al Dissabte, cal estudiar el contexte en què Crist va dir el què va dir, i a qui ho va dir. També és bó (per aquells que diuen -sense cap base bíblica- que la Llei està “superada” o “abolida”) recordar les paraules de Jesús a Mateu 5:17: “No us penseu pas que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sino a complir.” La santificació del Dissabte és el quart Manament, i aquest no va estar abolit (com cap altre mandat diví) per Crist.

    Pel que fa al que diu o deixa de dir un rabí (o un pastor, o un conferenciant), doncs això: són paraules humanes (el cor sols el coneix Déu). La infabilitat -per molt que diguin els catòlics romans que el seu “cap” la té- no és cosa nostre [humana].

    Sóc de la opinió que el fonament humà ha d’ésser enmirallar-nos en el Crist, tenint ben present que la puressa i bonhomia en gran part la vem perdre un xic abans de ser expulsats del Paradís. Ens hem de guanyar la dignitat (obrint “les portes” a qui té la capacitat de retornar-la). Pensar en “les pròpies forces” per a fer una nova Creació pot ser un acte de prepotència i sobèrbia.

    Atentament 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.