Els Papers de Santa Maria de Nassiu

No cal dir que em va agradar molt l´article del dia 23 al Levante-EMV, “Pompeu Fabra i el valencianisme de la República” de Josep Miquel Bausset, a partir d´un llibre d´uns dels nostres filòlegs valencians més sòlids i amb el cap millor amoblat, Vicent Pitarch, sobre Pompeu Fabra, on destaca les excel·lents relacions personals i filològiques que tenia Fabra amb els valencians, sobretot amb Carles Salvador (el mestre de Benimaclet), que junt a Joan Coromines (un dels ‘cracks’ més importants de la llengua catalana i de la castellana), Ramon Aramon i Josep Mª de Casacuberta, [un altre personatge clau en l´agermanament entre el valencianisme i el catalanisme de la República i la postguerra, com està investigant, ara mateix, Faust Ripoll, autor del magnífic l´assaig ” Valencianistes de la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)”, Afers, i es pot conprovar també al llibre “Llengua i política, cultura i nació” d´Alfons Cucó i Santi Cortés i als llibres de “Correspondència” de J. Fuster], aquells homenots, lexicòlegs, editors i filòlegs catalans visitaren Castelló el 23 de novembre de 1935 i València des del 23 per la vesprada fins al 27; en aquests dies tingueren una reunió de treball amb Nicolau Primitiu i el joveníssim, Manuel Sanchis Guarner, [nebot del canonge i historiador valencià, Josep Sanchis Civera], a més, Fabra visità el consell de Proa i altres entitats culturals valencianistes en defensa de la llengua, com el Centre de Cultura Valenciana, Acció Valenciana, l´Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d´Actuació Valencianista o Lo Rat Penat.

Bausset remarcava a l´article, que, -per la importància que Fabra tingué en el valencianisme dels anys de la II República, de manera que el 1968 (centenari del naixement de Fabra)-, un editorial del consell de Lo Rat lloava “un gramàtic català que va realitzar la unitat ortogràfica de la llengua que parlem les dues bandes de la ribera del´Ebre”, on es constata que Lo Rat Penat d´abans del franquisme i sobretot el d´abans de la “transició” -quan començà a atiar-se l´odi anticatalanista i expulsaren a Sanchis Guarner d´aquesta associació-, era una entitat prou solvent creada per Constantí Llombart, autor de “Los fills de la morta viva”, [hi ha un llibre recentment publicat “Poesies valencianes” amb una introducció i edició excel·lent a cura de Rafael Roca sobre l´obra de Llombart, que s´autoproclamava i signava com “el sempre mascle Constantí”, on podem observar els estralls d´un valencià prefabrià molt castellanitzat i ple d´errades ortogràfiques per estar el valencià-català fora de l´àmbit de l´administració i escolar”], i fundador de “Lo Rat Penat, el calendari llemosí” el 1874, inspirat en el català Francesc Pelagi Briz, i Llombart promogué la constitució de la societat del mateix nom (1878) Lo Rat Penat, de la qual fou nomenat soci iniciador i vitalici, fou amic, a més de Briz, dels catalans Pi i Margall, de Jacint Verdaguer i del mallorqui, Jeroni Rosselló, com ens indiquen a l´antologia a cura d´Alfons Cucó i Ricard Blasco, “El pensament valencianista (1868-1939),edicions La Magrana, Constantí Llombart “mantingué sempre obertes les planes dels seus periòdics als escriptors dels Països Catalans. Procurà dinamitzar la Renaixença guanyant-se el jovent progressista. Estimulà Blasco Ibañez a escriure en català, influí en Rafael Altamira, Lluís Bernat, Josep Mª Puig”€ No només Constantí Llombart, també Teodor Llorente des de posicions polítiques més de dretes va procurar al llarg de la seua vida intensificar les relacions de germanor i intercanvi entre els escriptors de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, com subratlla Rafael Roca a “El Valencianisme de la Renaixença”; ja al segle XVIII, enmig del confusionatisme regnant, Gregori Maians, deia que la llengua “llemosina”, tenia tres variants dialectals, el català, el valencià i el balear, que, evidentment, eren la mateixa llengua; així,a l segle XIX, Constanti Llombart, Teodor Llorente i d´altres començaren a intensificar les seues relacions amb les Illes i el Principat per depurar el valencià de castellanismes i participaren el Jocs Forals, indistintament com a amadors de la llengua i la cultura valenciana o catalana, tant al Príncipat, com a les Illes o València. (segueix)

El que m´interessa destacar ara és que a Lo Rat Penat, com ens ha dit verbament i per escrit tantes vegades, el nostre amic i ferm valencianista, Francesc de Paula Burguera, a València no hi havia -fins a fa qui diu quatre dies-, cap animarversió contra els catalans ni els baleàrics, al revés, ni es va promocionar mai al País Valencià l´odi contra els catalans i mallorquins, sinó la cooperació, la coordinació, la solidaritat, la germanor i la unitat en defensa de la nostra llengua, dis-li valencià o català o com vulgues, i aquest rancor, sens dubte, l´autoodi, ´xenòfob´ i racista semblant als que sembren la llavor de l´odi als Estats Units, a Noruega, a Alemanya o a Grècia, etc. és un invent i una patranya fastigosa, en general, s´ha creat de fa només uns quants anys, lligat als interessos polítics de manipulació electoralista de la UCD, el partit de la dretra espanyola d´abans del PP, com li confessava Carles Recio a Vicent Flor en “Per a ofrenar novs glòries a Espanya”, ed. Afers, disposada la UCD a tergiversar la llengua, la història i els sentiments dels valencians i concretament a València, des dels despatxos d´un diari molt ultraconservador, empenyats en desfer un País Valencià que volia eixir del llarg túnel de la dictadura i guanyar un autogovern robust, solvent i consistent, tot i que la ignorància i la maldat sempre ha existit, des dels temps de Caín, i abans, i sol ser molt agosarada i plena d´estultícia, que lligada amb els instins més primàris esdevé demolidora.

Per això, Josep Miquel Bausset recordava que, en un escrit publicat per Lo Rat Penat abans de la República, es deia que Pompeu Fabra va haver de “lluitar amb una sèrie de senyors, que es negaven a sometre´s gramaticalment a allò que no fora la seua gramàtica particularista i localista, ja que el desgavell era molt gran, produït per aquells que no volien acceptar un mínim d´unitat i coordinació gramatical, emparant-se en el desconeixement lingüístic; i destaca Bausset aquell text de Lo Rat on reconeixen el prestigi i el benefici per a tots els valencians, quan adverteixen homenajant-lo: “aquell home que tan de benefici va fer, posant al dia una llengua parlada per set milions d´homes que viuen a la ribera de la Mediterrània, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó”. Referent indistutible del fabrisme a València fou Carles Salvador que va saber incorporar les propostes de modernització lingüístiques de Fabra en el valencianisme de la República que s´iniciaren sobretot a partir de la signatura de la Normes de Castelló, que firmà també Lluís Fullana, tot i que després es desdigué una mica, per+o per a no entrar en polèmiques absurdes i inútils i no entorpir el camí de la reunificació i la normativització no tornà a publicar més llibres; potser perquè voldria promocionar-se com a acadèmic de la Llengua Espanyola, afirmava que la llengua la valenciana, la balera i la catalana eren germanes, tot que va asistir amb Teodor Llorente al I Congrés de Llengua Catalana, però, potser per fer mèrits en la RALE jugà a enterbolir les relacions fructíferes entre valencians, balears i catalans sabent que es tractava de variants de la mateixa llengua, tot i que no li agradava que els catalans i el valencians li digueren català al valencià; no obstant això, el que és importan tés que inclús abans del 1932 quan estampa la signatura en les Normes de Castelló reconeguent la necessitat de coordinació i de normativització, reconeix que “la llengua valenciana es forma, creix i evoluciona al mateix temps que el català”, el 1918, òbviament, perquè el valencià i català són la mateixa llengua, i dos anys abans Fullana escrivia que “el valencià té vida pròpia (€) on s´emancipa de sa mare” reconeguent que el valencià té la mateixa arrel que el català i que és la mateixa llengua, perquè és filla de la llengua catalana, és a dir, que la llengua valenciana deriva de la catalana i, per tant, no és ´dialecte´ sinó la mateixa llengua sencera, tota una, amb diversitat de recorregut, literatures i d´històries€ però una gramática comuna i coordinada, per la qual cosa, després d´algunes disidències, signà les Normes de Castelló, i cap escriptor mitjanament format va deixar de reconèixer que aquest fet cabdal va salvar la llengua valenciana o catalana de la seua desaparició en coordinar-se el valencià amb el català i el balear per garantir la seua reproducció cultural després d´anys i panys d´opressió de l´espanyol; per això els antivalencians odien tant la signatura de les Normes de Castelló quan Fabra advertía, perquè Fullana i Nicolau Primitiu, es sentiren còmodes i a gust amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932 –fa 80 anys- que no s´havien d´imitar, mecànicament, unes variants a les altres ni imposar res en un estándar unitari que asfixiara la riquesa de la diversitat, que el més important era depurar el valencià, el balear i el barceloní de castellanismes i remetre´ns als nostres escriptors de l´Edat Mitjana, conreant cadascú les seues variants, especificitats i diversitats; el de Castelló, del 32, fou un acord vital per a la supervivència de la llengua sencera i després de més de vuitanta anys no hi ha govern de la Generalitat Valenciana des de llavors fins ara que les haja bandejat, ni cap universitat, ni cap escriptor destacat que haja volgut tornar al desgavell anormatiu i castellanitzant d´abans de 1932, cap filòleg seriós ha rebujat les Normes de Castelló perquè són la fita més important en la reunificació de la llengua després de la derrota d´Almansa a mans de les tropes castellanes que ens imposaren l´espanyol i prohibiren el valencià-català.

Tant Xavier Casp com Miquel Adlert reconeixien l´autoritat i el prestigi de Fabra i l´acceptació per Lo Rat Penat de les normes fabrianes; així com Josep Giner i Sanchis Guarner (a València), Enric Valor (a Alacant), Carles Salvador (a Castelló i a València), Gaetà Huget (a Castelló), etc. inclús va tenir una influència decisiva en el prestigiós professor i filòleg valencià, Manuel Sanchis Guarner, en Joan Fuster, en Vicent Andrés Estellés i en la redacció dels diccionari de l´Alcover i Moll Bacava (balear-català i valencià), on, -als anys seixanta inclús fou presentat a l´Ajuntament de València, i mostra la diversitat de les tres variants dins de la mateixa llengua catalana, valenciana o balear, a pesar que Alcover mantenia diferències d´estil amb Fabra, perquè tenia criteris normatius diferents, no perquè negara la unitat que hi ha entre la llengua dels valencians, dels balears i dels catalans; per això, les interpretacions desgavellades de l´anticatalanisme secesionista estan fora de lloc, només pretenen vanagloriar-se, -mirant-se el melic de la vanitat, l´enveja i protagonisme localista divisori, amb teories conspiratòries, fantasioses i paranòiques- creant polèmica artificialment de manera absurda i piròmana, per a fer recular el valencià, cremar-lo, destrossant les possibilitats de supervivència i l´enfortiment del valencià a tots els àmbits; no caurem en el parany que ens posen aquests galifardeus al davant perquè són capaços d´acusar de feixistes a Joan Fuster, a Vicent Ventura, a Josep Lluís Bausset, etc. que només respón a l´odi que li tenen a la llengua, a la cultura i al País Valencia i a les seues possibilitats de recuperació i enfortiment els qui tenen una concepció espanyolista uniformitzadora, provinciana i sucursalista, com analitza molt bé el professor gallec Xosé M. Nuñez Seixas “Patriotas y demócratas. El discurso nacionalista español después de Franco”, 2010, on, des de l´essencialisme feixistoide, hi ha nacionalistes espanyols actuals que només s´afirmen des d´un neoregionalisme local de patrioterisme espanyol, que sembla que es robusteix atacant els altres “nacionalismes” distint a l´espanyol d´arrel castellana,amb clars antecedent carlistes i furistes d´un regionalisme ancorat en les particularistes “llibertats regionals” legitimades per la Tradició i la Hª des de la Baixa Edat Mitjana i emparades secularment per la Monarquia, és a dir, que des del valencianisme “blaver”, de l´alavesisme” o del regionalisme conservador navarrés, intenten enfortir-se apel·lant al particularisme ahistòric i descontextualitzat, oposant-se al que consideren intents “anexionistes” del nacionalisme català o basc, sovint ´delirants´ perquè arriben a intentar negar la hª i les evidències històriques i lingüístiques; tot i que des de posicions conservadores pròximes a aquestes, el jurista, exdiputat del PP i pare Constitucional, Miguel Herrero, fa uns anys, en companyia d´Ernest Lluch, des del nacionalisme espanyol, s´aproximà a posicions en defensa d´un Estat espanyol com “una realitat plurinacional asimétrica”, que està present al llarg de la història i que l´Estat, des d´un “espanyolisme consequent”, “hauria d´acceptar integrar els diversos nacionalismes subestatals en una Espanya plurinacional que responga, no a una abstracta raó armada, sinó a la raó vital de la voluntat dels respectius pobles”. És a dir que hi ha gent que des de posisions tradicionalistes i espanyolistes es capaç d´evolucionar a posicions polítiques, federals o confederals, més respectuoses amb la diversitat lingüístic, cultural i nacional que hi ha, des de fa molts segles, a l´Estat espanyol.