Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

27 d'octubre de 2011
0 comentaris

“Els malalts i els ancians”, pel P. Josep Miquel Bausset (OSB)

     Article publicat a SAÓ i a Levante-EMV:

“Fa unes setmanes, una caiguda inoportuna (n´hi ha alguna caiguda que siga oportuna?) em va deixar trencat l´húmer del braç dret. En un instant vaig passar de valdre´m per mi mateix, a dependre totalment dels altres! Després de la corresponent intervenció quirúrgica, vaig ocupar una cel·la de la infermeria del monestir, lloc que em conec bé, ja que durant dèsset anys jo havia estat infermer de la comunitat.
En una situació de dependència, és un fet que la fe i la pregària il·luminen, i fins i tot, donen una visió nova del sofriment, la malaltia o la vellesa! Encara que com deia el papa Benet en la Fundació Sant Josep de Madrid, «quan el sofriment apareix en l´horitzó de la vida, quedem desconcertats». En un món que ens vol fer creure que podem ser «supermans», la malaltia ens fa tocar de peus a terra, ens fa descobrir la fragilitat i les limitacions. I ens ajuda a vore allò de bo que portem a dins, per posar-ho al servei d´aquells que estan en una situació de major dependència. I és que el malalt o l´ancià, malgrat que puga trobar-se «desfet de tant sofrir» (Ps 6:7) se sap confortat per l´amor del Senyor, que «sosté els desvalguts, conforta els cors desfets i embena les ferides» (Ps 146:3).
La malaltia i la vellesa il·luminades per la pregària, també ens posa en comunió, solidàriament, amb la situació de sofriment de tants hòmens i dones que passen per una situació semblant. I és en la pregària, on Déu (i d´una manera especial en els malalts) s´acosta als hòmens, des de la tendresa i l´amor. A més, la fe, viscuda en fraternitat, fa possible vore i viure la malaltia o la vellesa des de la serenor que dóna l´esperança. Encara que hi hagen moments difícils! Els monjos ancians de la infermeria, han après a viure la seua situació de fragilitat amb una pau, i fins i tot amb un somriure, que ens parla de Déu.
Acostumats a una TV que exalça els «cossos 10» i «l´eterna» joventut, els ancians i els malalts no són (no haurien de ser!) arraconats o aïllats de la família i de la societat. El Dia de la Gent Major que celebràvem el passat 1 d´octubre, ens recorda que els ancians i els malalts són persones limitades i amb un grau de fragilitat, sí, però no per això deixen de ser persones. I com ens diu el Concili Vaticà II, l´home no val per allò que té (diners o salut) sinó per allò que és. I és que «allò que l´home veu no és allò que val», perquè «l´home veu només l´aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor» (1S 16:7). Per això la fe ens ajuda a descobrir en els més desvalguts el rostre de Déu. Del Déu compassiu que comparteix el sofriment humà. Del Déu del consol, «que ens conforta en totes les adversitats», per tal que també nosaltres «puguem consolar als qui passen alguna pena» (2C 1:4).
Desgraciadament, com deia el papa Benet, «una societat que no accepta als qui sofreixen, és una societat cruel i inhumana». Per això Jean Corbon, ens exhorta a ser capaços de descobrir Déu en l´home i l´home en Déu. I també el papa Benet ens recordava en el seu viatge a Madrid, que hem de saber «compadir-nos i acompanyar amb amor a aquells que sofreixen, com ho va fer Jesús». Així humanitzarem més el nostre món, acostant-nos als qui viuen en el dolor o en la vellesa per infondre´ls esperança i pau.” Josep MIquel Bausset, monjo de Montserrat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.