Anys després, en una casa modesta, diversos homes s’assegueren a la taula construïda amb la fusta del segon arbre. Un d’ells, abans que tots començaren a menjar, va dir algunes paraules sobre el pa i el vi que tenia davant d’ell. I el segon arbre va entendre que, en aquell moment, sustentava no solament un calze i un tros de pa, sinó l’aliança entre l’home i Déu. Al dia següent, retiraren dos trossos del tercer cedre, i els col.locaren en forma de creu. El deixaren en un racó i hores després dugueren un home brutalment ferit, a qui clavaren en aquells troncs. Horroritzat, el cedre lamentà l’herència bàrbara que la vida li havia deixat.
Abans que passaren tres dies, tanmateix, el tercer arbre entengué el seu destí: l’home que ahí estigué clavat era la llum que tot ho il.lumina. La creu feta amb la seua fusta havia deixat de ser un símbol de tortura, per tal de transformar-se en senyal de victòria. Com sempre esdevé amb els somnis, els tres cedres del Líban havien acomplert el destí que desitjaven -però no de la manera que van imaginar que passaria.
PD: D’uns papers trobats en un calaix del Monestir de Santa Maria de Nassiu.