Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
22 de novembre de 2010
0 comentaris
Cal el silenci (i II)
El silenci ens ajuda a trobar la clau de la nostra casa, de la nostra domicili interior. Vivim tan extrovertits, tan divertits, tan vessats cap a fora… que som víctimes de la nostra pròpia acció. Passem tant de temps fora de casa que, quan volem tornar i entrar-hi, no podem perquè hem perdut les claus. Com diu aquella cançó infantil: “On estan les claus, matarile, rile, rile… En el fons del mar, matarile, rile, ron…”. No en el fons dels mar, sinó en el fons del nostre jo és on únicament podem trobar-les. Per tal d’arribar fins ahí cal saber bussejar i submergir-se en el silenci, lluny de l’onatge de la superfície.
El silenci és un llarg camí d’aquietament i d’escolta del nostre ser més genuí. Entrar en el silenci és un procés lent i gradual. És com una “desintoxicació” de quant ens fa viure alienats, en l’exterior. El silenci és una llarga marxa durant la qual es van assolint successives metes volants: pau, harmonia, absència s’ansietat, amor i llibertat per a pensar, sentir, parlar i actuar. Qui sap silenciar-se s’assembla a l’àncora dels vaixells. La resta ens semblem més ales penells dels campanars.
PD: Text trobat en uns papers d’un calaix del Monestir de Santa Maria de Nassiu.
Comparteix això:
Relacionats
“Enemigos de la educación abierta”, text del professor d’Ètica i Filosofia, Agustín Zaragozá Granell (Levante-EMV)
A EDUCACIÓ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!