Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
21 de novembre de 2010
2 comentaris
Cal el silenci (I)
Estem tan contaminats per la imatge, el soroll i la xerrameca que ens costa considerar el silenci com quelcom positiu. Com a molt, volem la tranquil.litat front al soroll i les presses, però com quelcom passatger. Per exemple, escapem de la ciutat al camp, però prompte ens avorrim i trobem a faltar la sorollosa ciutat. Aquest silenci entés com “absència de sorolls” és saludable. Però ací ens referim al silenci com “instrument de comunicació”, igual que la paraula. Silenci i paraula s’impliquen i es necessiten entre ells perrquè són part substancial de la pròpia persona.
No és fàcil acceptar el silenci com a camí per a l’escolta interior i dels altres. Temem el silenci perquè sembla un buit i una solitud que ens atemoreix. Ens han educat per a estar en relació contínua amb els objectes i la gent, de tal manera que, quan no els tenim, no sabem què fer. Per això, procurem omplir tot el nostre temps, estar sempre ocupats fent alguna cosa.
El silenci és un desig constant per assolir el nostre centre interior per a, des d’ahí, eixir en moltes direccions com els raigs d’una roda. Una vegada “centrats en el nostre centre” podem obrir-nos a l’exterior amb agilitat i llibertat. La roda del nostre jo no anirà fent tombs sense direcció, ja que està ben centrada i ajustada davant de cada situació.
PD: Extret d’uns papers del Monestir de Santa Maria de Nassiu.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No crec que temam el silenci “perquè sembla un buit i una solitud que ens atemoreixen”. Més bé temem la veu sorda del silenci, allò que ens diu. Com deia Mario Benedetti “Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci”.