El “meu” Sr. Bausset

Com deia ahir, vaig acudir a l’Homenatge a Josep Lluís Bausset i Ciscar, 100 ANYS (1910-2010) que li va retre l’Ajuntament de l’Alcúdia, el seu poble. Fa un mes, pam dalt pam baix, el seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat i amic, m’ho digué, de seguida vaig dir que aquest dia no podia faltar. Igualment m’havia convidat a la festa-aniversari del 19 d’agost, però aqueix dia, com que em trobava per terres de Catalunya, no vaig poder unir-m’hi en persona. Ahir no podia faltar. I això que hi havia diversos actes a què assistir (Aplec de Danses, Sopar-Xerrada a Otos, etc.). 

L’amic Josep Miquel, per correu electrònic, em féu saber que tenia l’entrada reservada i que me la lliuraria un poc abans de l’acte a la Casa de la Cultura, cosa que li agraïsc (ahir ja ho vaig fer personalment) des d’ací també.
Cap a les 19h15 arribava a l’Alcúdia. Vaig aparcar de seguida i vaig saludar els amics del poble. No diré noms perquè igual en confonc algun (cosa a la qual sóc bastant aficionat). I en ser les 19h30 vaig anar a la porta de la Casa de la Cultura, allí em vaig trobar un membre de l’Assemblea de Samarucs, i mentre Josep Miquel (Pepe per als veïns) s’acostava i era saludat per moltes i molts veïnes i veïns de l’Alcúdia, vaig poder intercanviar unes paraules amb
Víctor Iñúrria, Emili Marín, Rosa Serrano, etc. No cal dir que totes i tots estàvem allí pel mateix motiu i havíem hagut de triar entre altres actes de l’11 de setembre. No havia parlat mai amb Emili Marín, sí l’havia llegit sempre a Saó, i em resultà molt afectuós el tracte i lamente la malaltia que pateix des de fa un temps.

Josep Miquel em lliurà l’entrada, m’agraí que els acompanyara -Josep Miquel, no cal que ho faces més (agrair-me que us acompanye quan es tracte d’algun acte amb motiu dels 100 anys o molts més que des d’ací li desitge que visca ton pare), perquè saps molt bé -i ahir al llarg de l’acte quedà molt palés- que ho fem perquè sentim ton pare un poquet pare nostre. I permet-me aquesta xicoteta apropiació. I et diré per quin motiu. Si ton pare no haguera existit, igual jo no faria de professor de Valencià: llengua i literatura. Ahir ho pensava i n’estic segur. Si estem com estem (les valencianes i els valencians, i no estem per tirar coets malauradament) és gràcies a persones com ton pare. Sense elles probablement ni escriuria aquest text ni tindríem la llengua i la terra valencianes en l’estima que les tenim. Ni altres coses que no és moment ara d’esmentar. Passem a l’acte.


L’acte començà amb total puntualitat, com li agrada al Sr. Bausset, cosa amb la qual m’hi identique. La primera interpretació fou “La Muixeranga” en una versió nova interpretada ahir per primera vegada per la Banda de Música de l’Alcúdia. Tot seguit vingueren tres parlaments de tres persones que venien a recollir el que hagueren pogut dir moltes més. Santi Vallés com a biògraf de Josep Lluís Bausset, el metge personal del Sr. Bausset, de cognom Trullenque i un dels primers alumnes que tingué a l’Acadèmia Albi de l’Alcúdia, on feia classes en la dècada dels 40.

Tot seguit, poguérem visionar la primera part d’un documental sobre la vida del Sr. Bausset (des de 1910 fins a 1939). Al documental, amb imatges entranyables, es fa un repàs al que ha estat la seua vida des que naix a Paiporta i ve a l’Alcúdia, poble que de veritat és el seu, s’hi casà, i tingué 3 fills, i hi ha romàs sempre  tret dels pocs mesos que passava amb el seu avi patern a Paiporta.

Tot seguit, amb acompanyament de música, Ferran Garrido llegí un dels seus articles de temàtica religiosa, millor dit, de temàtica “normal i natural”: i és aquell en què es pregunta i pregunta per quins motius la diòcesi de València no té la litúrgia en la nostra llengua ni un arquebisbe que parle la llengua nostra, cosa que sí tenen Salamanca, Burgos o Zamora. L’article “Un altre arquebisbe Mayoral per a València?” el podreu trobar ací.  

No recorde si fou abans (crec que sí) de la intervenció de Ferran Garrido quan el seu fill i monjo de Montserrat féu un parlament breu però molt emotiu agraint, en nom de son pare, sa mare, les seues dues germanes i ell mateix,  la presència de tantes i tants amics de son pare.

També ens digué unes paraules el Sr. Alcalde de l’Alcúdia, Robert Martínez, ens tornà a recordar les visites que li fa al despatx per dir-li alguna coseta que veu pel poble sobre la qual cal actuar i la principal (per al Sr. Bausset): que lleve la placa del carrer que duu el seu nom. 

A continuació vingué la segona part del documental. Aquesta part va des de 1940 a 2010. En aquesta part trobem el Bausset dels seus amics, dels seus exalumnes, de les Trobades, de la Pilota, dels articles que escriu a Levante-EMV, el que recull signatures per a l’ILP, etc. En fi, el Bausset que coneixem la major part dels presents a l’acte. Perquè cal recordar que, i ho digueren al llarg de l’acte, de centenàries a l’Alcúdia n’hi ha alguna, però de centenaris solament tenim Josep Lluís Bausset.

I com no podia ser de cap altra manera, acabà l’acte amb la interpretació de tres peces breus del Misteri d’Elx, del qual Josep Lluís ha estat i és un veritable ambaixador. L’acte finalitzà amb el lliurament d’una escultura amb motiu pilotaire feta per l’artista local Manuel Boix i lliurada per l’Alcalde de l’Alcúdia.

Sé que m’hauré deixat algun detall i no he arribat ni al 25% del que ha estat, és i serà Josep Lluís Bausset. Però sí vull dir una cosa: Per molts anys! i que  l’homenatge a l‘home subterrani ha sigut merescudíssim. Tant de bo cada poble tinguera un Bausset. El País Valencià canviaria de la nit al matí. I no ho dic jo, ho digueren ahir i jo també ho pense.

PD: Amb aquest text he volgut retre el meu particular homenatge a Josep Lluís Bausset, sense ell moltes de les coses que he viscut no les haguera viscudes. I vull demanar humilment -no cal, però, perquè sé que ho han fet fins ara- a la seua família que ens el “cuiden” molt bé, perquè encara ens fa molta falta. Gràcies. Moltíssimes gràcies. Se m’ha oblidat que no vaig poder assistir a la celebració de la l’Eucaristia amb motiu dels 100 anys que tingué lloc a les 18h00 i celebrada per Alexandre Alapont, fill de l’Alcúdia i missioner a Zimbaue, Emili Marín, i d’altres capellans del “nostre” poble.
 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *