Els Papers de Santa Maria de Nassiu

RAIMON, CLAM DE TERRA SECANERA, I PACO MUÑOZ, RAJOLÍ D’AIGUA INVISIBLE

Els joglars

JOSEP M. BALLARÍN / CAPELLÀ I ESCRIPTOR

GUILLEM CIFRÉ

Quan cantaven en aquells temps medievals, els trobadors se les feien entre gent noble, més o menys refinada, perquè el mestre Guillem del Berguedà, quan volia era un grollerot. Però arran dels parracs del poble i sovint fent la gresca entre senyors, hi havia els joglars. Per entendre-ho. Quan Giovanni Bernardone les cantava a les mossetes, era un trobador, esdevingut el pobrissó Francesco fou joglar.

PASSATS SEGLES I AMB UNS ALTRES AIRES, més pudents de benzina i d’estaca, aquells que es feien dir joglars no ho eren ben bé. Els joglars de la guitarra tots sols foren altra cosa. De debò, una esperança que es treia les lleganyes entre tant d’abaltiment. I així vam tenir els Setze Jutges i tota la colla. No en dic noms, els sabeu. Però encara no sabem prou com en ells hi havia la veu, una veu callada, de l’esperança desvetllant-se.

ÉREM EN AQUESTES QUAN VAIG SER a València, en una ruta universitària pels vorals d’Olocau. Començant per en Joan Fuster, del qual no n’hem endevinat mai prou l’aspra tendresa, hi havia tot el ferro d’hores d’ara, un d’ells l’Eliseu Climent. I vet ací que un noiet ros, callat, pelat de peles i amb la gorja plena, va agafar la guitarra. Estrenava El vent, es deia Raimon.

FINS I TOT VIVINT ALLÀ on ells en diuen el Principat, fins i tot amb tirada a Itàlia, fins i tot cantant l’Espriu, el Raimon entre els nostres joglars és únic. Els d’ací més a prop poden ser un plor, un plany, un somriure, un cop d’estaca i què més. En Raimon, encara avui, és un crit, un esgarip, que sonen amb la veu esquerdada de tan viva. I encara el tenim.

PER DIR-HO COM HO VEIG, ací teníem trobadors i en l’eixida florida tocant a la casa mare ens va sortir un joglar. Des de joglars que han arribat fins al Titot, als Pets, a la gloriosa Trinca i als altres del verol. Uf, deixeu-m’ho dir. La meva església, la que en les naus d’antany havia aixoplugat els uns i altres en les quietuds infinites del gregorià, només ha aconseguit cançons esfigassades. Què hi farem.

TORNANT A JOGLARS I TROBADORS. Era Setmana Santa a Queralt quan me’l vaig trobar a casa, gras i feixuc, sobtant per la lleugeresa d’ànima, arrapat a la guitarra, amb una veu prima i afinada, encara el veig assegut al pedrís del tinell de Queralt, voltat de canalla que se l’escoltava quieta. De tant en tant s’aturava per fer sonar a prosa aquest valencià de canterelles. Era en Paco Muñoz.

MALHAJA QUE NO EL CONEGUEM TOTS. Vingut per ací de tant en tant, l’olímpica distància ciutadana l’ignora. Mentre a la seva València és conegut arreu. Ja no va sol amb la guitarra, a la terra de músics no li ha mancat orquestra que, tanmateix, no li ofega la finor de la veu i un accent de bonhomia, ja ho he dit que, amb els anys, se li ha fet infantívola.

EN RAIMON ÉS UN CLAM ÚNIC, irrepetible, un clam com de terra secanera demanant la pluja d’una llibertat massa utòpica de tan poètica. En Paco Muñoz és una d’aquelles rieres València endins, amb un no res d’un rajolí d’aigua invisible i amagat per les baladres florides. El primer va fer música l’Espriu, i en Paco ho ha fet amb Martí Pol. El poeta i el cantaire s’entenien gairebé sense parlar. Amb la mort el poeta, en Paco ha fet un ” consirós plant”, un plany de tristor per l’amic mort.

HE REBUT EL DARRER DISC D’EN PACO, amb un títol que només podia trobar ell. Com un suau adéu. Se sent la música a dintre, viva com mai, però amb la suavitat d’un adéu que és molt un “a reveure”. I ves que, home de mitja terra endins, se sent mariner, home de mar sense barca. Però amb la guitarra per nau i les onades de la seva orquestra enllà i enllà.

PENSANT EN EL FUSTER, el Raimon i el Paco, gairebé m’avergonyeixo de ser català d’un país que sembla resignar-se a ser Principat, que des de la seva avara pobresa tracta de dialectes el valencià canterell, el balear emmelat o el lleidatà de perdigonada. El Paco Muñoz és de la nostra família. Com ho són l’Ausiàs Marc, en Ramon Llull, mossèn Alcover, i fins el Blasco Ibáñez, el senyor Camps i els que s’agarbonen amb el Barça quan juga a Mestalla.