Ahir fou un dia d’estada a la ciutat de València. Havia de passar per una tenda de sabates ortopèdiques per tal de veure la possibilitat d’adquirir-ne un parell per als meus peus tan “fets malbé”… i em van aconsellerar que ho consultara amb el traumatòleg i rehabilitadora que em tracten. Així ho farem. I un cop allí, no podia deixar de passar l’ocasió per veure com responen les cames (meniscos, genolls i peus) per tal de fer ja vida “normal”. Em vaig cansar però vaig superar la prova.
Després del pas per la tenda, vaig visitar dues exposicions a la UV. La primera -no m’acabà d’agradar massa- fou ART I POLÍTICA, del 18 de febrer al 21 de juny. Són obres de pintors europeus amb treballs entre 1970 i 1995. Pintors que havien viscut el període de postguerra i al seus països s’havien “desfet” dels règims feixistes. Hi podeu admirar obres d’Erró, Spadari i Vostell (entre d’altres). Durant la visita em cridà l’atenció que hi havia un grup d’escolars de Primària i als que els explicaven en valencià les obres… més que res perquè duien uniforme. Quan els vaig preguntar d’on eren em digueren que de Dénia. Alguns parlaven en castellà però la llengua de l’explicació -encara que d’un col.legi concertat- era la nostra.
La segona exposició que vaig visitar -ja feia temps que ho volia fer però no m’hi trobava amb cor- fou ENTRE TERRA I FE. Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609). Una exposició d’una gran qualitat. Una exposició projecte de la Universitat de València i organitzada i produïda per la SECC. Romandrà oberta fins al 28 de juny. Aquesta està molt bé. I tota l’estona que hi estigué fou un continu desfilar de gent per la sala. Està distribuïda en tres parts:
De la conquesta a la conversió: els mudèjars
De la conversió a l’expulsió: els moriscos
L’hderència islàmica. Cultura material i vida quotidiana dels musulmans valencians.
En aquesta exposició passà el fet contrari. Ací hi havia un altre grup d’estudiants (també uniformats i concertats) però la professora els parlava i explicava en castellà. Fins i tot i sense voler vaig escoltar alguna incongruència… o digueu-li com vulgueu: parlava de Comunidad Valenciana sempre (ni Regne de València ni País Valencià), fins i tot el nom de l’estimadíssim Jaume I el deia en castellà. I féu una “defensa” estramyíssima de Santiago Matamoros (que féu, fins i tot, precursor de Jaume I). En fi…
Després de passar per la Fundació Amics i Antics Alumnes (per tal de posar-me al dia… tenia un carnet de la fundació de més de cinc anys… totalment inservible) passí per la Tenda per tal d’aquirir un llibre editat pel Servei de Publicacions. I sempre igual (o quasi sempre) la xicota que atenia parlant-me en llengua castellana. I a força d’insistir i no baixar del burro (és el nostre quefer diari si volem que açò -llengua i cultura- no acabe prompte), vaig aconseguir que el comiat me’l fera en la meua (i vostra) llengua.
D’allí em vaig desplaçar a l’OCCC per tal de dinar (acompanyat de l’amic
nosal3). Allí i després de dinar vérem les exposicions de l’OCCC, tramitàrem el paperam per tal de fer-nos fedataris de la ILP i encara tinguérem temps de desplaçar-nos al MUVIM per tal de veure l’única exposició temporal que hi ha aquests dies. Exposició de fotografia d’avui. Les dels polítics són per matrícula d’honor. I ja, un cop acabat tot açò, de tornada a l’OCCC on poguérem assistir a la Taula Redona sobre el Requisit Lingüístic, coincidírem amb tot el que digueren els representants d’EUPV, del BNV, d’IPV, l’Eliseu Climent i Alfons Esteve. En absolut amb la membre del PSOE (quina mania de dir-li PSPV) perquè, si hagueren volgut, açò del requisit lingüístic ja ho tindríem solucionat fa anys, com ho tenen a Galícia i Illes Balears (amb governs del PP), Euskadi i Catalunya. I ja d’ahí cap al tren per tal d’arribar a Xeraco i després a casa.
I per tancar l’apunt haig de dir que avui l’Església celebra la festivitat de Sant Agustí de Canterbury i Santa Ubaldesca. Però us vull parlar de Santa Maria Magdalena de Pazzi (dilluns, 25 de maig). Nasqué l’any 1566 a Florència. Va ser batejada al dia següent de nàixer.
Els seus pares eren molt piadosos i de noble llinatge. Sent molt xiqueta, anava alguna vegada amb sa mare a “escoltar Missa”, i quan sa mare rebia la Sagrada Comunió li deia: “Ai que bé: fas olor a Jesús!”. Als deu anys li donaren la Primera Comunió. Dos anys després, en presència de sa mare, tingué el primer èxtasi. I en la seua adolescència es va consagrar secretament al Nostre Senyor amb el vot de la virginitat. Als setze anys deixa el Palau de la seua família i es fa religiosa del Carmel. El Noste Senyor li insinuà que reparara la culpa dels pecadors i ella uní a la seua oració diríssimes penitències: “patir i no morir” serà el seu lema. No morir per tal d’estar més temps unida a Crist.
Des de la seua professió religiosa començà a rebre gràcies extraordinàries del Senyor, que es manifestaven en cridaners fenòmens místics, com foren passar llargues temporades sense tastar res, estant sense descans lliurada a l’oració i la mortificació.
Durant els èxtasis deia meravelles de la vida espiritual i profunds conceptes teològics que no havia estudiat. Aleshores la seua Superiora encarregà a sis monges que escrigueren quant deia als seus èxtasis. Així ompliren sis volumens de doctrina que ensenya el camí de la mística: Els col.loquis, Les revelacins i inteligències, La prova, La renovació de l’Església, Avisos, Sentències i cartes.
Després d’una dolorosa malaltia mor a Florència als 41 anys, en 1607.
caldrà vore la relació que fa entre santiago matamoros i jaume I… precisament quan mai ha tingut cap influència per terres nostres i, com és ben sabut, el protector de la casa reial catalano-aragonesa va estar sempre Sant Jordi (que va matar moros a Mallorca, el Puig, Alcoi….).
passarem a vore-ho.
i avisa si pot ser un altre dia que vingues per ací.
per cert, que ahir dimecres vaig caure un bac en la bici i tinc el colze embenat i dolent… tot culpa meua….