Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
27 d'abril de 2009
0 comentaris
Regalar un llibre no és solament un obsequi, sinó un elogi (Anònim)
Ho vaig llegir en un separador de lectura d’aqueixos amb què ens obsequien les llibreries (en aquest cas AMBRA, de Gandia) quan comprem un dels seus tresors que tenen escampats per les prestatgeries i taules de novetats. Trobe que és un bon text per a celebrar el 23 d’abril i tots els dies de l’any.
I ara passem al 23 d’abril passat. Finalment, vaig poder fer acte de presència en un dels pocs actes a favor de la lectura que tingueren lloc el dia del llibre en un poble xicotet al PV. La regidoria de Cultura, en mans de Rafael Fenollar, del BNV, ens “obsequià” amb la presència de l’escriptor alzirenc Josep Ballester per tal que ens presentara la seua novel.la El col.leccionista de fades, de l’editorial Bromera i Premi de Novel.la Ciutat d’Alzira 2008. L’acte començà sobre les 19h00 i, pel curset del CEFIRE a què assistesc aquests dies, arribí una miqueta tard. Escoltava les darreres paraules de l’amic i professor de valència a l’ies “Josep Segrelles” d’Albaida, Juli Fenollar, que presentà l’autor de la novel.la. A continuació ja tingué lloc la intervenció de l’autor. Ens explicà per quin motiu preferia estar a Salem i no a Barcelona aqueix dia, per què escriu i què és el que vol que el lector “senta” quan llig allò que ell ha escrit. Després, sense desentranyar la trama de la novel.la, ens explicà d’on ix tota la història, basada en persones reals però fictici tot allò que s’explica al text. També, arran d’una pregunta d’una persona del públic, ens explicà qui és la xiqueta de la foto de la portada. Una portada que a tot el públic agradà i que és encertadíssima per a la història que s’hi conta. És la “història de l’obsessió inconfessable i secreta de qui esdevindrà un escriptor cèlebre”. Tot seguit el regidor de Cultura ens obsequià amb una rosa natural i, després de la signatura dels llibres de l’autor, ens feren un xicotet refrigeri (refigeri que, de xicotet, no tenia res… ja no sopàrem). I tinguérem una conversa amb l’autor sobre el diví i l’humà, com sol dir-se, mentre donàvem compte d’allò que ens oferia la regidoria i ajuntament de Salem. En llegir la novel.la, us en faré cinc cèntims.
I per tal de seguir amb el tema de la lectura i els llibres us haig de recomanar el núm. 2 de la revista de relats de ficció La Lluna en un Cove. Són, com deia en l’anterior apunt, relats breus i que et fan passar una estona entretinguda, cosa que, per als temps que corren, ja és molt. Hi ha autors que repeteixen del núm. 1 i d’alttres que publiquen per primera vegada a la revista. I ara vaig a pel 3r número.
I deixe per al final del post la lectura que m’ha ocupat aquests dies darrers del mes d’abril. En assabentar-me que s’havia publicat el llibre us vaig penjar un article “digníssim” sobre la persona i la tasca de Maria Rúbies i el libre de què us parle. L’autor del llibre és Josep Varela i Serra i l’obra duu per títol Maria Rúbies o el repte constant. Política, religió i pedagogia a la Catalunya del segle XX, Pagès editors. El llibre és un homenatge a la vida d’aquesta gran catalana, filla de Camarasa i apassionada per aqueixos tres aspectes -que vénen a ser un tot- política, religió i pedagogia. A base de testimonis escrits i parlats, d’investigacions, etc. ha traçat un perfil i una biografia d’una dona catalana… profundament catòlica i que, com Carme.Laura Gil em féu saber, sempre que acabava un parlament (polític) cridava: “Visca Catalunya lliure!”. Malauradament ens deixà massa prompte (als 60 anys), però tot allò que féu i per allò que lluità sempre és el millor testimoni que ens ha deixat. Podríem traslladar a l’apunt molts fragment que il.lustren molt bé qui ha estat Maria. Però ho faré sols amb dos:
El primer és l’ús que feia sempre del mot “ací” tan nostre:
“L’esperit d’aquest programa es pot obsrvar al seu preàmbul, que du tota l’empremta de Maria Rúbies. No solament per l’ús de l'”ací” -una marca de picapedrer en els seus escrits personals-, sinó, sobretot, per l’estil il.lusionat i poètic que l’impregna:
Heus ací el repte: es tracta de celebrar els 150 anys d’existència de la Normal…” (pàg. 294)
I una de les darreres felicitacions que envià durant el Nadal del 92 quan ja tenia molt a prop la mort:
“Molt estimada Júlia: Et desitjo junt als teus unes festes plenes de joia i pau i un Any Nou ple d’encerts en la nostra tasca.
Quin gran misteri el de la Humanitat del nostre Déu en el seu Fill Jesús que ens ha possibilitat de fer obres bones com les que tu has fet amb el teu afecte i interés. Una forta abraçada.” (pàg. 332)
PD: L’Església celebra avui la Mare de Déu de Montserrat. Festa al Monestir benedictí del mateix nom i el Crist del Conhort a Llutxent. La foto és de l’acte del 23 d’abril a Salem.
Comparteix això:
Relacionats
Easy to be the pope, hard to be the human
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!