GERARD VERGÉS

A petició d’Emigdi Subirats i com a adhesió a l’homenatge al poeta Gerard Vergés ací us deixe un dels seus poemes.

Fràgil com un vidre és la memòria



Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia


despertar-me demà sense memòria.


I mirar-me a l’espill i no coneixe’m.


I veure davant meu un home estrany,


el cap ple de preguntes i de boira.



De quin color tenia els ulls ma mare?


Com era aquella dona que em va amar?


Quins els noms dels amics, quina la pàtria?



I no recordar res, no recordar-me


d’aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:


Al tard les orenetes revolaven


xisclant entre el daurat polsim dels núvols


i el so de les campanes i del riu.


I anava a l’Institut —les matemàtiques,


la lectura, el dibuix— i m’agradava


una noia de llargues trenes rosses


i ulls de color de pluja. Molt després


—me’n recordo— vingueren la Botànica


(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),


la simetria transparent del quars


i l’obsessiu hexàgon del benzè.


I, amb els amics, parlàvem de poemes,


de sexe i de mil coses discutibles.


I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),


pensàvem ser immortals: pintar graffiti


ben insolents a les parets més blanques,


aparellar artefactes voladors,


trencar a cops de martell safirs puríssims,


besar els llavis gelats de les estàtues.



(La primera besada —me’n recordo—


va ser una nit de músiques llunyanes


vora la mar i uns pits de nata tèbia.)



Recordo tantes coses. I m’adono


que dins el cos tinc més records que vísceres.



De cop comprenc que l’home és la memòria.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *