No vaig a explicar ni recordar què va significar aquesta data per al poble valencià. Massa que ho sabem i massa que ho patim (des d’aleshores). Els botiflers ens envolten, i davall de cada pedra n’hi ha un d’amagat. Però, com he dit moltes vegades, si en 300 anys no han pogut (i mira que ho han intentat i de moltes maneres) no van a poder ara. Per sort, tenim valencianes i valencians com cal (o com diria aquell: “como Dios manda”). I encara que la situació siga negra, gràcies que tenim molta gent convençuda que no ens deixarem doblegar mai.
A més, hui fa 40 anys de la Primavera dels Clavells del nostre veí Portugal. Elles i ells sí saberen (quan calia). Ho saberen fa 40 anys i un poquet més enrere. I nosaltres ací estem davall la bota de…
Endavant!
I sobretot penseu allò que solc dir moltes vegades: “Mentre jo visca hi haurà un valencianoparlant”. Si totes i tots ho duem a la pràctica, la batalla (i la guerra) la guanyem. Ens costarà més o menys, però no podran amb el poble. Bon dia.