Els Papers de Santa Maria de Nassiu

ENTRADA

Hui, dissabte 6 d’octubre, festivitat de Sant Bru de Colònia, fundador de l’Orde de Sant Bru, a la qual pertanyen els monjos anomenats Cartoixans, i vespra de la festivitat de la Mare de Déu del Roser, ens hem reunit per a la celebració de l’Eucaristia amb motiu de les noces d’argent del matrimoni format per Vicente Domingo i Mari Carmen, que el día 5 de juliol de l’any 1987, enguany ha fet 25 anys, reberen el sacrament del matrimoni en l’Eucaristia celebrada pel P. Francisco Ma García Blas, claretià, que hui ja gaudeix de la presència del Pare Etern, i per a qui volem tenir un record entranyable en aquest dia.

Comptem amb la presència del P. Enric Ferrer Olivares, escolapi, i expert en literatura valenciana, autor de la selecció i estudi del llibre “Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa”, del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, i a qui volem agrair que ens acompanye i presidisca aquesta Eucaristia.

Hui és familiar la imatge del pare que pren el seu fill en braços, li canvia els bolquers, li prepara les farinetes, juga amb el seu fillet o filleta i gaudeix exercint el paper de curador amb tota naturalitat, fins s’atreveix a cantar-li i allitar-lo com un exemplar pare tendre que s’hi desfà. Açò que acabem de dir abans solament ho feien les mares. Hui ja comença a ser habitual en els pares, cosa que hauria d’haver estat sempre així.

I ja sense més paraules, iniciem l’Eucarista de les Noces d’Argent del matrimoni format per Mari Carmen i Domingo.

 COMIAT

I ja pràcticament hem arribat a la fi d’aquesta Eucaristia amb motiu del 25é aniversari dels meus pares, Domingo i Carmen, com a comiat volem agrair al P. Enric Ferrer per haver-nos acompanyat en aquesta celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua i al nostre poble. I també volem agrair la presència de totes i tots els que ja ens trobàrem fa vint-i-cinc anys amb motiu del casament, i totes i tots els nascuts dins la família des d’aquell moment.

També volem tenir un xicotet record pels que ja ens han deixat. Sobretot pels meus iaios Domingo i  Ángel, que ja no estan entre nosaltres i gaudeixen de la vida plena al costat del Nostre Senyor.

Volem acabar, abans de la benedicció i el comiat, amb unes paraules que considerem adients per a aquests moments de la celebració d’aquesta vesprada-nit:

Hi ha persones a les nostres vides que ens fan feliços per la simple casualitat d’haver-se creuat en el nostre camí.

Algunes recorren el camí al nostre costat, veient moltes llunes passar, i altres apenes les veiem entre un pas i un altre. A totes les anomenem amics i n’hi ha de moltes classes. Potser cada fulla d’un arbre caracteritza un dels nostres amics.

El primer que neix del brot és el nostre amic pare i la nostra amiga mare, que ens mostren el que és la vida. Després vénen els amics germans, amb qui dividim el nostre espai perquè puguen florir com nosaltres. Passem a conèixer a tota la família de fulles a qui respectem i desitgem el bé.

Però el destí ens presenta altres amics, els quals no sabíem que anirien a creuar-se en el nostre camí. A molts d’ells els anomenem amics de l’ànima, del cor. Són sincers, són veritables. Saben quan no estem bé, saben el que ens fa feliç. I de vegades un d’aquests amics de l’ànima esclata en el nostre cor i llavors és anomenat un amic enamorat. Aquest dóna brillantor als nostres ulls, música als nostres llavis, salts als nostres peus.

També n’hi ha d’aquells per un temps, potser unes vacances o uns dies o unes hores. Ells acostumen a col.locar molts somriures al nostre rostre, durant el temps que estem a prop. Parlant de prop, no podem oblidar amics distants, aquells que estan a la punta de les branques i que quan el vent bufa sempre apareixen entre una fulla i una altra.

El temps passa, l’estiu se’n va, la tardor s’aproxima i perdem algunes de les nostres fulles, algunes neixen en altre estiu i altres romanen per moltes estacions. Però el que ens deixa més feliços és que les que van caure continuen prop, alimentant la nostra arrel amb alegria. Són records de moments meravellosos de quan es van creuar en el nostre camí.

Cada persona que passa en la nostra vida és única. Sempre deixa una miqueta d’ella i s’emporta una miqueta de nosaltres.

Aquesta és la major responsabilitat de la nostra vida i la prova evident que dues ànimes no es troben per casualitat.