Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

23 de febrer de 1981

Sant Policarp i Marta d’Astorga

Dilluns de Carnestoltes

Tal dia com avui de 1981 passàrem per una experiència massa desagradable perquè uns quants militars i civils (d’aquests no se n’ha sabut massa) volgueren decidir pel conjunt de totes i tots els ciutadans i “reconduir” la marxa de l’estat a la seua manera. Ho he dit, com podreu veure, de manera bastant suau. 

Vist i oït el que hem vist i oït fins avui, no sé ben bé què pensar-ne. Ens feren dipositar moltes il.lusions en un estat “democràtic” però mirant i coneixent quin és l’estat de l’Estat avui dia… no em convenç gens ni miqueta. Tot es decideix per uns polítics que ens demanen el vot cada quatre anys. I després se n’obliden totalment. Si un poble decideix LLIUREMENT votar un Estatut, aleshores ix el partit de torn i impugna aquesta decisió sobirana del poble, i ja veurem com acaba. Si un govern decideix que, per posar un exemple, una persona discapacitada té dret a ser atesa a casa i en condicions normals, un altre partit, per interés electoral i perquè ha balafiat massa en carrosses que sols són això carrosses, decideix que non s’aplique la llei o s’aplique malament.
Si un tribunal, siga Constitucional, Suprem i de Justícia Valencià, decideix i falla que valencià i català són la mateixa llengua, ix el partit dels impresentables i incorregibles -MAI MILLOR DIT- i acata la sentència però no l’aplica… I així podríem seguir fins quasi a l’infinit. Per tant, per tal d’arribar a aquesta situació… què voleu que us diga?
Tot açò venia perquè avui fa 28 anys del colp d’estat de Tejero i cia. On érem nosaltres? Ho recorde com si fóra avui. Era un dels dilluns del mes de febrer. No recorde si feia massa fred o poc. Recorde que feia solet. I així passàrem el matí fins l’hora de les 18h23 en què uns militars i guàrdies civils ocuparen el Congrés per tal d’evitar que fóra investit president del govern Calvo-Sotelo. Del que passà després en sabeu tant o més que jo. Bon dia.
I dos articles:  de Josep Torrent, Tres postales del PP
                         de J.J. Pérez Benlloch, Tocado y escorado.
PD: La imatge és cortesia de Milano.
 

  1. Jo tenia sis anys i era a escola…  Era un dia gris, i a la tarda no hi havia dibuixos animats a la tele. Mon pare anava amunt i avall amb papers i papers, i fitxes i fitxes, i llibres i llibres, amagant-ho tot… Ma mare estava nerviosa i poruga…

    Pensava que avui -per un cop- ja ningú preguntaria on érem… Però veig que per sort no tothom està aclaparat per Pe en el dia O 

  2. jo tenia 11 anys, i a l’endema vaig tindre que anar a l’escola com a qualsevol dia, en aquell moment hi havien vingut professors nous que començaven un nou projecte, l’escola en Valencià, recorde que eixe dia les clases no eren clases, eren temors, i carreres, els menuts no enteniem massa ele que passava, pero ami per eixemple va ser inevitable que mon pare recodara l’exili politic de dos dels seus tios a l’Argentina i a França, temors del 39 que es veien revolant, i sobre tot un gran respecte acompanyat de por al toc de queda, marcat per a les 9 de la nit el carrer no era carrer i les portes estaven tancades a pany i clau.
    Va ser prou desagradable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.