Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
20 de desembre de 2010
3 comentaris
20 de desembre del 2005: mor mon pare
Cada 20 de desembre, des de fa cinc anys, és un dia trist per a mi. Aquest dia, mentre em trobava a l’institut -per allò de no voler deixar les classes i perquè pensava que no moriria aqueix dia- moria mon pare a casa. Havia estat quasi set anys convalescent de l’ictus cerebral que patí. Com que solament mor allò que s’oblida, mon pare és viu (en la família i éssers estimats) i també a la xarxa.
Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala,
entre els parents que han arribat de l’horta,
de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.
Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m’ajudarà, agafant-me d’un braç,
la meua mort, en baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha trigat massa;
Però és que, abans, ha tingut quatre casos.
Vicent Andrés Estellés
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada, Àngel
Fa dos mesos va faltar el meu.