Tal dia com avui, amb un fred que pelava i, segons sempre m’han contat els meus pares si llançaves aigua al carrer als segons ja havia esdevingut gel, es casaren els meus pares. A causa d’un ictus cerebral (de mon pare) no arribaren a fer les noces d’or -per poc de temps-. Però així i tot, vull des d’aquesta humil finestra al món tindre un record a mon pare (DEP) i a ma mare (a punt de fer 86 anys) que encara segueix entre nosaltres. I si ho faig, és per molts motius. Però avui voldria destacar-ne dos: ella i ell m’ensenyaren la llengua que amb tanta estima escric, parle i hi moriré, i feren que fóra com sóc: gens amics de la corrupció, cosa que, MALAURADAMENT, tanta forrolla fa al PV des de fa temps. I clar també vull donar-los les gràcies per haver-me dut al món, haver-me “curat” -en tots els sentits del mot-, haver-me estimat, etc.
PD: Us afig la pàgina del Llibre de Família. La fotografia de mon pare ens ha desaparegut.
🙂