Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

26 de maig de 2013
2 comentaris

10 MENTIDES SOBRE CATALUNYA (5)

Mentida número 5

Catalunya és bilingüe des del segle XV

L’accés al tron d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits socials i culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI tot coincidint amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els territoris de la monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van escriure la seva obra en castellà en un període en què la impremta va propiciar l’edició en aquest idioma, més rendible que fer-la en català. Però tot plegat no va implicar que l’ús del català minvés o fos substituït enlloc, ni tampoc que es produís una castellanització massiva de la població.

 

El català, única llengua de les institucions fins al 1714

Al contrari. El català va ser l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. L’Església va fer un ús majoritari del català en la predicació perquè va entendre que era la parla del poble, circumstància que va fer constar el religiós jesuïta Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al català de l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, […] no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna”. L’esforç per implantar un bilingüisme real no es desenvoluparà fins al segle XVIII, en dictar-se des de Madrid les mesures administratives contràries a l’ús oficial del català i al seu ensenyament.

 

Una ‘decadència’ relativa

Hom pot creure que el tema del bilingüisme vinculat a aquesta etapa es relaciona amb un fenomen paral·lel en el temps, la Decadència, nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la Renaixença, caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la poca qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del segle XIX i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació literària en català, atès que la majoria d’autors del país van conrear les seves obres en castellà, llatí o italià, això no va comportar una davallada cultural general perquè sí que van proliferar els llibres de divulgació científica o tècnica escrits en català que tractaven de disciplines com la medicina, l’agricultura, l’ensenyament, la historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base per parlar de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de les nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu Siglo de Oro.

 

En conclusió, es va generar un clixé que encara dura, que ha dissuadit molts investigadors d’estudiar amb rigor més de tres-cents anys d’història de cultura nacional, i que no es correspon a la realitat de l’ús quotidià de la llengua catalana en l’era moderna, que era ben vigent.

BENIPARRELL
26.12.2008 | 12.58
EL VILLAR
05.07.2013 | 7.57

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

    La llengua: La catalana!

    La nació: La nació! tota sencera!

    L’estat: Estat català independent!

    El procés:

    1r Declaració d’Independència de Catalunya

    2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix

    3r Proclamació de la Independència de Catalunya

    ————————–

    És de sentit comú! … el castellà no pot ser!

    … per què?

    El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.

    No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.

    No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.

    El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat d’inanició permanent.

    El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.

    En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.

    Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!

    El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!

    No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

    El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!

    Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.

    El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.

    No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!

    El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

    Més raons que aconsellen la oficialitat única de la llengua catalana:

    Ho han pensat, els que esgrimeixen la conveniència de la oficialitat de dues llengües?

    Ho han pensat els que es neguitegen pels atacs a la immersió?

    Com  justificaríem la immersió i com la mantindríem en un estat català que tingués també el castellà com a llengua oficial?

    Com aguantaríem les contínues envestides dels castellanistes esperonats per la mateixa Espanya?

    Letònia ha tingut sort i ha pogut fer callar les veus discordants russofones. Podria Catalunya guanyar un referèdum semblant al Letó sobre la oficialitat única de la seva llengua? Calen més referèdums perillosos de perdre en aquest sentit? Hem de fer les coses a mitges ara que les podem fer bé i que les hem de fer bé?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.