Avui fem memòria dels beats màrtirs de la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de María (Missioners Claretians). Són un grup de 184 —entre sacerdots, germans i estudiants— dels quals tots menys un van ser assassinats per la seva fe en Crist durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Fidels fins a la fi, van suportar una idèntica i tràgica mort en dates i llocs diversos, sense plegar-se mai a les insinuacions dels perseguidors. El més jove tenia només 16 anys d’edat. Un d’aquests 184, el missioner màrtir P. Andreu Solà, havia estat assassinat a Mèxic (1927) i beatificat a Mèxic el 2011. Els altres 183 van ser beatificats en tres celebracions successives: els primers 51 —del «Seminari màrtir» de Barbastre— van ser beatificats a Roma l’any 1992; 23 màrtirs més —7 de Tarragona, 1 de Sigüenza, 15 de Fernán Caballero— ho van ser a Tarragona l’any 2013, i els altres 109 —60 de Solsona-Cervera-Mas Claret, 8 de Barcelona, 8 de Sabadell, 11 de Lleida, 15 de Vic i Sallent, 3 de Santander i 4 de València— a Barcelona el 2017.
Es tracta de sacerdots, germans laics i estudiants que, en els tràgics esdeveniments de la guerra civil espanyola de 1936 a 1939, van sofrir, en nom de Crist, una mort violenta, només per haver-se mantingut fidels a la seva vocació cristiana i religiosa. Cadascun d’ells va tenir la seva pròpia història, la seva pròpia família, la seva pròpia edat. Però des del més profund d’aquesta intransferible identitat, van saber ser fidels al sí pronunciat el dia de la seva professió religiosa. Ens han deixat un heroic testimoni de fe, d’amor i de fidelitat a la vocació, de perdó envers els botxins, d’amor a la Congregació i a l’Església. Un testimoni sobretot d’esperança i vida en Crist, mort i ressuscitat, que era qui donava sentit a la seva vida.
Escrivia el pare Mathew Vattamattam en la seva carta circular Missioners fins a la fi: “Ells van viure en una societat marcada per forts enfrontaments entre faccions, però no eren militants de cap bàndol polític sinó persones (majoritàriament, bastant joves) que es van consagrar a Déu i que, arribat el moment, no van dubtar a confessar la seva fe, tot i a costa de la seva vida. Ells podrien haver-se defugit el martiri si s’haguessin deixat vèncer per les seves pors o haguessin fet concessions a les peticions dels seus botxins. No obstant això, van optar per a donar una resposta de fe confiant en Déu. En temps líquids com els nostres, aquestes actituds sòlides ens desarmen i ens estimulen. Amb la gràcia de Déu, sempre és possible ser fidels a Jesús per més difícils que siguin les circumstàncies. Som cridats a ser testimonis ferms enmig de moltes proves i contradiccions. Cada temps i cada lloc tenen els seus propis desafiaments. Sols el perdó i l’amor de Déu podem ajudar-nos a superar els paranys de l’odi o de la fascinació que les ideologies solen provocar”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!