Club 7 Cinema

Plana, convencional aproximació biogràfica a Johnny Cash. Per Catalunya Ràdio i parlant de Walk the line , Àlex Gorina va dir més o menys una cosa així : "O tots els cantants nord-americans han tingut la mateixa vida, o totes les pel·lícules que tracten de les seves vides són iguals". Frase brillant que gairebé ens estalvia de seguir comentant res del film.

Reese Whiterspoon i Joaquin Phoenix estan magnífics i, seguint la millor tradició interpretativa nord-americana, gosen cantar, fer de Johnny Cash i June Carter dalt dels escenaris. Deixo per als coneixedors musicals l’opinió de la sema imitació; però, com a espectador cinematogràfic, m’ha funcionat bé; tot i que els arranjaments de les cançons i els fragments que en sonen a la pel·lícula, m’ha donat una impressió falsa: com si al llarg de tot el metratge s’anés reprenen sempre la mateixa cançó (a vegades, enfadosa). Dic que és una impressió falsa, perquè el CD de la BSO ho desmenteix i els coneixedors del músic biografat, de segur que n’han captat les diferències.

Walk the line és, probablement, la primera pel·lícula de "clons" musicals. Tant se val si n’és la primera; però constatem que, en un producte de Hollywood, ja s’assumeix que imitadors d’Elvis Presley, Tommy Lee Jones (i Cash, i Carter…) cantin, toquin, es moguin i vagin gornits a la manera de l’original. Francament, això obre un futur prometedor per a Manel Fuentes, que pot aspirar a interpretar Bruce Springsteen al biopic que algun dia Hollywood li dediqui (si no s’exhaureix aquesta tediosa moda de biografies amables i produïdes per familiars, destinades als Oscar).

Valoració orientativa (puntuació sobre 5) , sistema en fase de proves:

Intrepretació: Whitersppon, 5;  Phoenix, 4. Direcció: 2. Guió: 2. Ritme:3. Interés temàtic: 2

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!