Club 7 Cinema

Sí, la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia està dedicada a noves tendències estètiques i expressives del cinema mundial, amb especial atenció a les revelacions, als autors emergents, les cinematografies considerades menors i les que són més desconegudes.

Es tracta d’un apartat també competitiu, que compta amb el seu propi jurat.

A la programació d’aquest 2026 hi trobem:

De Bangladesh, una exploració de la contradicció entre els elaborats rituals de la feminitat i aquella part instintiva que no vol deixar-se domesticar, un experiment de llibertat respecte dels models de feminitat imposats i de les convencions cinematogràfiques rígides; passant del realisme als somnis, als fantasmes, a les llegendes urbanes i a la intuïció. També: el tercer llargmetratge d’un cineasta tailandès, inspirat en la història real d’un activista de l’ètnia karen desaparegut després d’oposar-se al desallotjament forçós del seu poble; el segon film d’un cineasta polonès, sobre la distància que es pot crear entre les persones i què poc costa, a vegades, de trobar-hi un vincle, encara que sigui només per un instant; el retorn d’un cineasta iranià que fa anys va decidir no fer pel·lícules, per les condicions restrictives i censores del seu país, i ha decidit posar-s’hi novament, això sí, sense compromisos, per explicar la llibertat perduda, les decisions ofegades per la por i per un destí imposat; de l’Índia, una cineasta ja guardonada anteriorment a Orizzonti, hi torna amb un film que beu de la seva pròpia experiència com a migrant a la caòtica Bombai i gira sobre tres persones que tenen el coratge de desitjar en un context que castiga els sentiments: un home gai atrapat pel deure, una dona que desitja ser vista i un lladre que busca acceptació, i el primer llargmetratge d’un camerunès nacionalitzat francès, que evoca la solitud de la seva mare al país d’origen, esperant que un dia tornin a casa el seus sis fills emigrats a l’estranger.

Entre les òperes primes, la d’una premiadíssima actriu italiana de Teatre, Cinema i Televisió, que, amb la complicitat interpretativa d’Alba Rohrwacher, tracta de les relacions de parella, per, a través de les esquerdes interiors dels protagonistes, fer-ne emergir veritats i inquietuds silencioses i arribar a una pregunta central: encara sabem desitjar?; la d’un quebequès resident a Tòquio, des que va esclatar la COVID, professional de la publicitat i els vídeos musicals, que dedica la seva entrada als llagmetratges a l’impacte del colonialisme en els pobles indígenes, centrant-se en el cas del petit arxipèlag d’Okinawa, mitjançant la relació entre dos adolescents nascuts al mateix lloc, però procedents de contextos diferents; la d’una cineasta alemanya que s’endinsa en el món dels joves d’avui en dia, amb la ficció sobre l’espiral de violència cada vegada més incontrolable en una escola, desfermada pel vídeo d’un estudiant que amenaça els seus companys i s’ha fet viral; la d’una veterana curtmetratgista grega, en què tracta del somnis, desitjos, lluites…, reflexions que es va plantejar a partir de la vida truncada d’un xicot de 15 anys, mort a mans de la policia l’any 2008 al seu barri d’Atenes; la d’un director austríac (afectat personalment pel tema que toca), que realitza una investigació cinematogràfica que vol fer de l’espectador un testimoni ocult del que els passa als dos nois protagonistes, l’amistat dels quals queda afectada i posada durament a prova, en ple 1999, quan es decobreix el secret que el pare d’un d’ells té la SIDA, història amb què l’autor s’endinsa en el dilema entre veritat i mentida, la impossibilitat de parlar obertament de la SIDA, provocada pels prejudicis socials; la d’una realitzadora de minisèries televisives, que tracta de la ‘violència del silenci’ que s’origina en una ‘família perfecta’quan hi esclata la veritat de l’homosexualitat de la seva filla, quan una ‘mentida piadosa’ deixa de ser una protecció per convertir-se en una gàbia, tot evocant l’experiència viscuda per alla mateixa i la seva parella i fent de la pel·lícula un acte final de reconciliació; mentre que, amb el concurs estimable de l’actor Riccardo Scamarcio, una òpera prima italiana gosa abordar la delicada qüestió dels pares amb un fill discapacitat que troben en una altra criatura, d’edat semblant, el fill que haurien volgut tenir i permetre’ls el paper paternal que haurien pogut tenir-hi.

Inspirant-se lliurement en la novel·la La noia amb la Leica, d’Helena Janeczek, una directora i guionista italiana evoca el llegat de la mítica fotògrafa Gerda Taro, companya de Robert Capa, morta d’accident en la retirada de les tropes republicanes durant la batalla de Brunete, a la Guerra Vivil Espanyola, alhora que, interpel·lant el nostre present actual, hi explora la memòria d’aquell grup de joves exiliats que van haver d’afrontar l’avenç dels totalitarismes, el racisme i les amenaces contra la democràcia a les portes de la Segona Guerra Mundial. I també s’hi veurà l’adaptació d’una novel·la guardonada que va reconstruir el cas de l’assassinat d’un noi de vint-i-dos anys, a Roma l’any 2016, tractant-ne els aspectes psicològics (per projectar-los en el pla social) i analitzant-hi qüestions com la corrupció, la confusió sexual, el consum de substàncies estupefaents entre joves i adolescents i les repercussions dels aspectes negatius de les xarxes socials en les seves vides; alhora que s’hi retrata la degradació social de la capital italiana mitjançant la narració, en forma novel·lada, d’episodis de robatori, pedofília i violència.

Amb producció dels germans Dardenne, un tàndem francès establert a Bèlgica signa el que anomenen ‘un western de la intimitat’, el relat d’una filla que descobreix que la seva mare va ser violada i, mentre ella vol venjar-la, la mare es deleix per convertir-se, finalment, en la dona que hauria d’haver estat: la tensió entre qui vol recordar i qui vol oblidar. Un nou treball d’una cineasta sèrbia, que encarant la pregona divisió al seu país, s’ambienta en el context de les protestes estudiantils més grans que s’han produït mai a Sèrbia —i entre les més multitudinàries d’Europa—, desencadenades arran de l’esfondrament de la marquesina de l’estació de tren de Novi Sad, en què van morir setze persones, i segueix una parella joveneta que són en bàndols oposats, havent d’afrontar tots dos un conflicte íntim i ideològic en una societat postsocialista i postiugoslava profundament dividida: ella, estudiant anarquista de vint anys activa en el moviment antigovernamental i ell, amb vint-i-dos anys i de classe popular que, gairebé per casualitat, acaba entre els partidaris del govern. Un periodista especialitzat en criminologia, escriptor, guionista i documentalista per a televisió i autor de còmics, s’ha plantejat anar més enllà del thriller i, amb la història d’un periodista que aconsegueix un accés sense precedents a l’interior d’una xarxa de narcotràfic, explorar la zona d’ombra en què els mons del periodisme, la criminalitat i les forces de l’ordre xoquen amb els seus propis límits.

I, per la seva banda,un bregat documentalista estatunidenc hi presenta una nova evolució del cinema documental col·laboratiu i terapèutic, centrant-se en un fuster, lluitador i pare de sis fills de cinc dones diferents, al Missouri rural, que té alguns esquelets a l’armari i vol fer una pel·lícula —una comèdia desenfrenada— per demostrar a la seva família que pot convertir-se en un home millor i ajudar-los a fer realitat els seus somnis; pel que s’hi entrellaça el relat del rodatge d’aquesta comèdia amb un retrat documental realista i sense embelliments de la vida quotidiana del treballador protagonista, oferint-li, per difícil que sigui, una possibilitat de redempció.

Venècia 2026 · Orizzonti · Llargmetratges

De Phuttiphong AROONPHENG, The Burning Giants — Les ogres en feu — Yak mai

Producció: Tailàndia, França, Singapur, Països Baixos. Durada: 1h58.

Sinopsi: Un misteriós núvol de fum envolta l’oest de Tailàndia i provoca una estranya malaltia infecciosa els símptomes de la qual recorden cremades causades per un foc invisible. Un home de l’ètnia Karen és detingut al cor de la jungla i conduït a un centre de quarantena. Allà, somia tornar a les muntanyes de la seva terra; la seva dona, refugiada a Bangkok, comparteix el mateix desig. Però la seva esperança es veu amenaçada pels guardaboscos, decidits a calar foc al seu poble per fer lloc a un parc nacional. Més enllà de la cortina de fum, amagat a la jungla, s’alça un teatre abandonat, habitat pels esperits de soldats-orcs que van fugir de l’exèrcit del rei durant una antiga guerra que sembla fer ressò de la lluita dels habitants del poble. Se’ns informa que: «Inspirat-se en la història real d’en Billy, activista de l’ètnia karen desaparegut després d’oposar-se al desallotjament forçós del seu poble, Yak Mai explica la violència infligida a les comunitats esborrades en nom del progrés nacional. Entremesclant realitat històrica, mite i fantasia, Phuttiphong Aroonpheng traça un paral·lelisme entre la lluita dels habitants i l’antic poema èpic Rāmāyaṇa, i qüestiona les narratives amb què es justifica l’opressió i es fan callar les veus de les minories. Entre fum, presències espectrals i memòria, la pel·lícula esdevé una elegia de les vides oblidades i una profunda meditació sobre la pertinença, el desarrelament i la resistència»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Unifrance.

Vendes internacionals: Lucky Number.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Grzegorz DĘBOWSKI, What belongs to others — Cudze rzeczy

Producció: Polònia. Durada: 1h45.

Sinopsi: La Kasia es guanya la vida robant en apartaments juntament amb la seva parella. Durant un dels robatoris, descobreix el cos d’un home que s’ha suïcidat. Poc després, detenen la seva parella. Sola, la Kasia decideix tornar a l’apartament del suïcida i comença a fingir que entre ells hi havia una relació. Al principi, l’engany està motivat pel desig d’apropiar-se dels diners del difunt: intenta subrogar-se’n la pòlissa d’assegurança i fer-se amb les seves pertinences. Amb el temps, però, li creix la curiositat de saber qui era realment aquell home. Mentre en reconstrueix la vida, la Kasia s’hi acosta cada vegada més, fins a conèixer les persones que li eren estimades i sentir-se’n part de la història. En el curs de la recerca, la Kasia s’enamora. Potser no tant d’ell, a qui mai no ha conegut, com de la seva pròpia història, de la seva pròpia mentida. Aquest viatge se li converteix així en una oportunitat per reunir, encara que només sigui per un instant, una família distanciada i ja fragmentada. Cudze rzeczy explica fins a quin punt podem estar allunyats els uns dels altres, fins al punt que, de vegades, és precisament una mentida, la ficció de ser algú altre, allò que ens permet tornar a ser vistos i reconeguts com a éssers humans.

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb.

Vendes internacionals: New Europe Film Sales.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Anna FOGLIETTA, Una storia — A Common Story

Producció: Itàlia. Durada: 1h47.

Sinopsi: L’Erika (Alba Rohrwacher) i en Mauro (Guido Caprino) viuen en una zona de províncies, immersos en una quotidianitat senzilla feta d’hàbits reconfortants i petits gestos. Quan la seva filla Irene se’n va a estudiar a una altra ciutat, la casa es buida i l’equilibri sobre el qual la parella ha construït la seva existència sembla esquerdar-se. L’Erika, que sempre ha viscut el món a través de la cura dels altres, es descobreix de sobte sense rumb. En Mauro, criat sota el rigor emocional d’un pare autoritari, intenta reaccionar a la seva manera omplint el buit, però acaba enfrontant-se a una fragilitat que mai no havia confessat. En el temps suspès que segueix, ressorgeixen ferides llunyanes i desitjos oblidats. Serà precisament aquesta crisi íntima i profunda la que els empenyerà a mirar-se de debò i a descobrir si, i de quina manera, poden transformar-se a si mateixos i, com a conseqüència, transformar també el seu amor. L’Anna Foglietta explica: «Volia fer una pel·lícula de relacions, en què la veritable protagonista fos l’ànima. Una pel·lícula construïda sobre l’espera, els moviments mínims i els rituals quotidians. A través de les esquerdes interiors dels personatges volia fer emergir veritats i inquietuds silencioses que sovint decidim no anomenar, fins a arribar a una pregunta central: encara sabem desitjar? La càmera es va convertir més en una eina d’escolta que de representació, aturant-se en els rostres i deixant que les mirades expliquessin allò que les paraules no aconseguien dir. Els enquadraments estàtics i sense talls interns neixen de la necessitat d’habitar el temps emocional dels personatges sense imposar-hi respostes. Tampoc els primers plans estan mai del tot centrats: entre nosaltres i ells s’interposa un filtre, un vel que fa que la seva naturalesa només sigui parcialment abastable. Amb els actors vaig buscar una nuesa interior fràgil i alhora desbordant, fonamental per a la història, perquè sense la seva vulnerabilitat el cor de la pel·lícula no hauria pogut bategar»

Amb: Alba Rohrwacher, Guido Caprino, Caterina Casini i amb Elio De Capitani

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti, Toronto IFF 2026 · Discovery | Imdb, Cineuropa, MyMovies, Filmitalia| Wikipedia (ang). Sobre la cineasta: Wikipedia (it).

Dossier de premsa: en anglès. Vendes internacionals: True Colors.

Ressons de Venècia 2026: Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Edoardo GABBRIELLINI, La città dei vivi — The city of the living

Producció: Itàlia. Durada: 1h44.

Sinopsi: En Luca té vint-i-tres anys. Viu amb una família que el va adoptar i que l’estima. Es mou amb els seus amics entre la perifèria i el centre, i té una xicota amb qui viu un amor jove però important per a tots dos. En Luca busca el seu camí, en una edat en què tot sembla encara possible i, alhora, ja perdut, i en aquesta recerca viu una doble vida. Una nit, després d’una trobada aparentment casual, la trajectòria vital d’en Luca es trenca en topar amb una violència cega i absurda.

Informació: Basat en la novel·la homònima de Nicola Lagioia | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti, Toronto IFF 2026 · Centrepiece | Imdb, Filmitalia. Premis: pendent.

DI: Eagle Pictures. Vendes internacionals: PiperPlay*.

Ressons de Venècia 2026: Diari Ara | Diari El Periódico/EFE (esp) -article- | Micropsia -crítica- | Cinematografo -crítica-  | Cinematografo -article- | Cineuropa | Variety -crítica- | The Hollywood Reporter. I potser: Le Polyester. Ressons compartits, en aquest blog, a l’apunt: ‘La città dei vivi’: mirada humanista al cas d’un noi brutalment assassinat a Roma el 2016, que commocionà Itàlia (Venècia 2026)

De Mohsen GHARAEI, Falling House — Moragheb

Producció: Iran, EUA, Alemanya. Durada: 2h04.

Sinopsi: Als afores de Teheran, una família humil corre el risc de perdre la seva llar, destinada a ser demolida per deixar pas a un ambiciós projecte de reurbanització. Mentre en Rashid, el pare de família i guàrdia de presó, és acusat de corrupció, descobreix que la seva filla gran, l’Ensi, planeja en secret abandonar l’Iran per convertir-se en model. Mentrestant, les excavadores s’acosten i la tensió dins de casa va en augment. En diu Mohsen Gharaei: «Durant molts anys vaig decidir no fer pel·lícules, rebutjant les condicions restrictives i censores del meu país d’origen, l’Iran. Avui he decidit tornar a fer cinema sense compromisos, per explicar la llibertat perduda, les decisions ofegades per la por i per un destí imposat. Moragheb no és només la història d’una família. És el retrat d’una societat observada en el seu espai més íntim, la llar: un lloc concebut per oferir refugi i protecció que, en canvi, es transforma en una presó, on la por es disfressa d’honor i el control troba la seva justificació en l’amor i en el desig de protegir. La pel·lícula no redueix l’opressió i la llibertat a dos pols clarament contraposats. A través de tres generacions de dones, segueix la lenta evolució de la societat iraniana. La mare ha après a sobreviure acceptant els compromisos i el patiment com una part inevitable de l’existència. L’Ensi, més jove, està decidida a conquerir el seu propi futur. La Janan, moguda per un impuls imprevisible, encarna el coratge d’imaginar un canvi. Amb ella s’obre la possibilitat d’un futur en què la llibertat ja no sigui només un desig, sinó una cosa que pugui anar prenent forma lentament mentre ella creix. I, tanmateix, Moragheb no vol ser un eslògan. És un advertiment, una alerta discreta però urgent sobre el col·lapse d’una societat. Sobre el moment en què la protecció es transforma en captivitat, l’amor esdevé asfixiant i l’espai privat de la llar reflecteix una estructura d’opressió més àmplia»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb. Premis: Millor Interpretació Femenina d’Orizzonti -Laleh Marzban-.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: Premis de la secció Orizzonti 2026.

De Robert GREENE, Too Much Sugar

Producció: EUA. Durada: 1h38.

Sinopsi:En Ryan «Holli-wood» Holliger és un home tenaç i carismàtic, pare de sis fills de cinc dones diferents. El seu millor amic, AccRite, és un raper que es guanya la vida fent feines manuals i que ha de fer front a una pèrdua inimaginable. Junts comparteixen el somni de fer una pel·lícula sobre la paternitat al seu poble obrer de Missouri. Al llarg d’un any crucial i imprevisible, aquella pel·lícula acaba convertint-se en una cosa completament diferent: un camí cap a la responsabilitat, la sanació i una nova consciència d’un mateix, tant per a ells com per a les seves famílies. Comentari del cineasta: «Too Much Sugar és una nova evolució del cinema documental col·laboratiu i terapèutic desenvolupat pel nostre grup de treball. La pel·lícula neix de la col·laboració amb en Ryan Holliger, fuster, lluitador i pare de sis fills de cinc dones diferents, al Missouri rural. En Ryan té alguns esquelets a l’armari i vol fer una pel·lícula —una comèdia desenfrenada— per demostrar a la seva família que pot convertir-se en un home millor i ajudar-los a fer realitat els seus somnis. La pel·lícula entrellaça el relat del rodatge de la comèdia d’en Ryan amb un retrat documental realista i sense embelliments de la seva vida quotidiana com a treballador, oferint-li, per difícil que sigui, una possibilitat de redempció»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Rubaiyat HOSSAIN, The Difficult Bride

Producció: França, Bangladesh, Portugal, Noruega, Alemanya. Durada: 1h28.

Sinopsi: A Dacca, la Zaineen es prepara per al matrimoni, seguint els rituals de bellesa i les expectatives de la família. Però el seu cos comença a reaccionar de maneres imprevisibles. Entre remeis casolans, pressions socials i visions inquietants, els preparatius per al casament es transformen en un viatge cada cop més físic i pertorbador, en què la Zaineen es veu obligada a enfrontar-se a allò que els altres han decidit per ella. Explica Rubaiyat Hossain: «Havent crescut a Bangladesh, soc conscient de fins a quin punt els cossos, els desitjos i cada moviment de les dones són constantment observats, regulats i jutjats. Aquesta tensió s’ha convertit en el fonament emocional de la pel·lícula. La protagonista viu en espais esplèndids, però la bellesa i els privilegis no impliquen necessàriament llibertat. Volia explorar la contradicció entre els elaborats rituals de la feminitat i aquella part instintiva que no vol deixar-se domesticar. A mesura que el projecte evolucionava, el realisme va deixar pas als somnis, als fantasmes, a les llegendes urbanes i a la intuïció. Volia crear un llenguatge cinematogràfic capaç d’expressar veritats emocionals que escapen a la lògica, en què la bellesa i el grotesc siguin inseparables. (..) The Difficult Bride és un experiment de llibertat: llibertat respecte dels models de feminitat imposats i de les convencions cinematogràfiques rígides»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti,  Toronto IFF 2026 · Centrepiece | Imdb, Unifrance. Vendes internacionals: Films Boutique.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Auguste Bernard KOUEMO YANGHU, La maison du vent — House of the Wind

Producció: Camerun, França, Bèlgica, Benín, Aràbia Saudita, Qatar. Durada: 1h42.

Sinopsi: Als vuitanta anys, la Josette viu sola a Yaoundé, al Camerun. Tots els seus fills se n’han anat a Occident. Voldria que construïssin cases al seu país d’origen, amb l’esperança de poder-los tenir algun dia de nou a prop seu. Però el vincle inesperat que estableix amb la Sarah, una noia del barri, posa en qüestió tot allò sobre què ha construït la seva existència: la família, les responsabilitats i les esperances que encara l’animen. «Soc originari del Camerun, però visc a França des de fa vint anys. Fa temps vaig obtenir la ciutadania francesa. Com que el Camerun no reconeix la doble nacionalitat, oficialment ja no soc camerunès. A la pel·lícula, com a la vida real, la Josette és la meva mare. La maison du vent neix de la seva història» (Auguste Bernard Kouemo Yanghu [§])

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Unifrance. Premis: Premi Especial del Jurat d’Orizzonti i Millor Òpera Prima de Venècia 2026.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunts, en aquest blog: Premis de la secció Orizzonti 2026 | ‘La maison du vent’, de Auguste Bernard Kouemo Yanghu, Millor òpera prima de Venècia 2026.

De Tommaso LANDUCCI, I figli della scimmia

Producció: Itàlia. Durada: 1h50.

Sinopsi: En Dario (Riccardo Scamarcio) és pare d’un nen amb discapacitat, al qual dedica tota la cura i atenció, i manté una relació molt especial amb el fill adolescent del seu germà. En el vincle creixent amb el seu nebot retroba el fill que hauria volgut tenir i assumeix el paper del pare que hauria pogut ser. Un joc de projeccions i desitjos no expressats que acabarà esquerdant l’equilibri interior d’en Dario i trasbalsant tota la família. Diu, en Tommaso Landucci: «El títol d’aquesta pel·lícula s’inspira en una faula d’Isop: la història d’una mona que tenia dues cries, però que només estimava i alimentava la seva preferida, mentre desatenia l’altra. A diferència de la faula, però, aquí es parla d’un progenitor que es veu obligat a dividir-se entre dos «fills»: el real i l’ideal. És el relat d’un conflicte íntim i inevitable, que posa contínuament en qüestió el fràgil equilibri entre generositat i egoisme, amor i desig, acceptació i penediment. Hi ha un tabú, un «impossible de dir», que m’ha fascinat perquè té a veure amb l’experiència més profunda i íntima de la parentalitat: cap pare ni cap mare desitja tenir un fill amb una discapacitat. Això no posa en dubte l’amor que els pares de persones amb discapacitat senten pels seus fills, però, si bé un fill transforma la vida de qualsevol manera, en aquests casos l’existència pren una direcció per a la qual ningú no pot estar preparat. Parlant amb alguns d’ells, em va colpir descobrir que sovint, abans del dolor per un fill que neix amb una discapacitat, arriba el dolor d’una pèrdua: el dol per «l’altre fill», aquell que havien imaginat i esperat durant l’embaràs, al qual han de dir adeu abans fins i tot d’haver-lo conegut. I aleshores em vaig preguntar: què li passa a un pare si després aquell fill apareix? Si es troba de sobte davant del fill que sempre havia imaginat i desitjat tenir?»

Amb: Riccardo Scamarcio, Fausto Russo Alesi, Lidiya Liberman, Cristina Odasso, Tancredi Naldini, Andrea Aggio, i amb Luigi Diberti

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Filmitalia. Premis: Millor Interpretació Masculina d’Orizzonti -Riccardo Scamarcio- i Millor Guió d’Orizzonti -Tommaso Landucci i Damiano Femfert-.

DI: Medusa. Vendes internacionals: PiperPlay*.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: Premis de la secció Orizzonti 2026.

De Jacqueline LENTZOU, A day in the life of Jo: Chapter Phaedra — Mia mera sti zoi tis tzo: kefalaio Faidra

Producció: Grècia, Alemanya, França. Durada: 1h28.

Sinopsi: La Jo, que tot just té quinze anys, és malenconiosa i inquieta, i somia amb el seu últim alè. Petits detalls, signes i símbols pertanyents al somni li afloren silenciosament durant el dia, però ella no els reconeix. Només sap que ha perdut l’autobús per anar a l’escola i que la seva mare no sembla tenir intenció d’ajudar-la. A l’escola, tot és avorrit i mancat de sorpreses: un xicot que encara no ha après a fer petons, una classe que no li interessa, xafarderies sense importància. Per sort, durant la classe de cant, de sobte tot canvia: la veu angelical de la Phaedra conquista tota la classe i commou la Jo fins a fer-la plorar. En el laberint de la biblioteca, la Jo tria a l’atzar un llibre amb una coberta lluent i es troba davant de la Phaedra. Després d’una cançó i un parell de confessions importants, potser la Jo ha trobat la seva primera amiga de debò. Les dues noies queden tímidament per trobar-se aquella nit, mentre el sol dansa a la seva manera, en un ritual misteriós. Però, per un simple caprici del destí, la Jo aquella nit no hi anirà. Una sinopsi pèl diferent: «La Jo, una jove cool de 15 anys, es desperta d’un somni còsmic i se’n va a l’institut, on tot està a punt de capgirar-se. Rebel·lada contra els seus pares i obsessionada amb la seva companya Phaedra, de veu angelical, decideix saltar-se les classes i anar a voltar pels carrers d’Atenes amb el seu grup d’amics. Allà es trobaran cara a cara amb la policia»; resum gràcies al qual s’entén millor el que explica l’autora: «Quina part de nosaltres somia? Quina desitja, lluita, plora, i quina, en canvi, mor? Estan separades les unes de les altres o són expressions d’una única totalitat? Som el nostre cos o ens limitem a viure dins del cos? L’assassinat esfereïdor d’Alexis, el jove de quinze anys mort a mans de la policia l’any 2008 al meu barri d’Atenes, em va empènyer de sobte a endinsar-me en aquestes preguntes, com acostuma a passar després d’un trauma profund. No en sabia res, d’ell, tret de la seva edat i de la manera com havia mort, i, tanmateix, sentia —i encara sento— que hi estic a prop. Va ser com un despertar interior, una invitació fosca a explorar l’ànima, la vida, la mort, el jo i les seves il·lusions. Alexis era, és i serà per sempre present a través de la seva absència: assassinat, però no mort.D’aquí neix una pel·lícula que suggereix, gairebé místicament, que pot existir una llum que no s’apaga mai. Tot el que hem de fer és mantenir el cor obert per poder-la veure»

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Unifrance. Premis: Millor Direcció d’Orizzonti.

Vendes internacionals: Lucky Number.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: Premis de la secció Orizzonti 2026.

De Jannis LENZ, Oasis — Oase

Producció: Alemanya, Àustria. Durada: 1h58.

Sinopsi: Quan el vídeo d’un estudiant que amenaça els seus companys es fa viral, a l’escola es desencadena una espiral de violència cada vegada més incontrolable. Aclaparats per la pressió dels professors i dels pares, tres joves marginats es refugien en un bosc proper. Allà, el joc es transforma en un ritual rígid i el dolor esdevé una via d’escapament, fins que velles ferides tornen a aflorar i els límits que els separen es redefineixen.

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb. Dossier de premsa: en anglès.

Vendes internacionals: Totem Films.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Jelena MAKSIMOVIĆ, Until the day ends — Do kraja dana

Producció: Sèrbia, Bulgària, Eslovènia, Montenegro, Croàcia, Alemanya. Durada: 1h31.

Sinopsi: Belgrad és una ciutat dividida en dues. Entre edificis ocupats i carrers plens de gent, la Lena (Lena Trifunović)) lluita per un món que creu que encara es pot canviar. En Stefan (Stefan Tarabić), criat al mateix barri, es debat entre la vida que desitja i les forces que l’empenyen cap a l’altre bàndol de les protestes. Quan es troben, tots dos reconeixen en l’altre una inquietud que cap dels dos sap anomenar. «Ambientada en el context de les protestes estudiantils més grans que s’han produït mai a Sèrbia —i entre les més multitudinàries d’Europa—, desencadenades arran de l’esfondrament de la marquesina de l’estació de tren de Novi Sad, en què van morir setze persones, la pel·lícula segueix la Lena, una estudiant anarquista de vint anys activa en el moviment antigovernamental, i en Stefan, un jove de vint-i-dos anys de classe popular que, gairebé per casualitat, acaba entre els partidaris del govern. Situats en bàndols oposats, tots dos han d’afrontar un conflicte íntim i ideològic en una societat postsocialista i postiugoslava profundament dividida. El repartiment està format principalment per actors no professionals, les interpretacions dels quals conserven traces de les seves experiències personals. L’únic actor professional interpreta el germà de la Lena, les accions del qual desencadenen una cadena de decisions impulsives que marcaran el recorregut de la noia al llarg de tota la pel·lícula. (..) Fusionant els codis del melodrama, la comèdia, el cinema negre i la road movie, la pel·lícula construeix un retrat de formació el·líptic, centrat en els temes de la joventut i la rebel·lió» (Jelena Maksimović [§])

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb| Torino Film Lab 2022 | Venice-Bound Serbian Protest Drama ‘Until the Day Ends’ Boarded by Heretic (Variety, 23.07.2026), Heretic Boards Venice Orizzonti title UNTIL THE DAY ENDS by Jelena Maksimović.

Vendes internacionals: Heretic.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Alina MARAZZI, La ragazza con la Leica

Producció: Itàlia, Alemanya. Durada: 1h59.

Sinopsi: París, 14 de juliol de 1937. La Gerda Taro (Emilia Schüle) passa, amb en Robert Capa (Aaron Altaras) i els amics de sempre (amb els que ha fugit de l’Alemanya nazi), l’últim dia abans de tornar al front espanyol. Entre passat i present, ressorgeixen els moments que han marcat la seva vida: el compromís polític a Leipzig al costat del seu primer amor, els anys de l’exili a París, l’amor a primera vista amb en Capa, el descobriment de la fotografia i el desig, cada vegada més fort, d’utilitzar la seva Leica com una eina de lluita i de llibertat. Un retrat de la primera fotoreportera que va morir al camp de batalla, una dona que va encarnar una època en què tot semblava encara possible. Alina Marazzi remarca com aquella dona “del passat” interpel·la el nostre present: «Les fotografies de Gerda Taro tenen el poder de traçar una línia de diàleg entre passat i present, tal com ho fa la seva història. El desig de llibertat, la seva mirada sobre el món, l’alegria de viure i la determinació d’aquesta jove que va viure fa gairebé cent anys han deixat una empremta inesborrable en aquells que la van estimar i encara avui ressonen amb una gran intensitat. Redescobrir el seu llegat significa reflexionar sobre la força política de les imatges, sobre la seva capacitat d’explicar la Història en el mateix moment que succeeix, però també explorar una dimensió més íntima de la memòria europea: la d’un grup de joves exiliats que van haver d’afrontar l’avenç dels totalitarismes, el racisme i les amenaces contra la democràcia a les portes de la Segona Guerra Mundial. Un món llunyà en el temps, però no tan allunyat de les inquietuds del nostre present. La vida i l’obra de la «noia de la Leica» ens retornen l’energia dels ideals i de la resistència, el coratge obstinat de la joventut, però també la dramàtica dimensió que acompanya tota lluita per la llibertat»

Informació: Guió, d’Alina Marazzi i Valia Santella, lliurement inspirat en la novel·la La noia amb la Leica, d’Helena Janeczek (sobre la mítica fotògrafa Gerda Taro) | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Filmitalia. Premis: pendent.

Companyies productores: Vivo Film (italiana) i altres.

Ressons de Venècia 2026: Diari Ara | Diari El Periódico | Otros Cines -crítica- | Micropsia -crítica- | Cinematografo -crítica-  | Cinematografo -article- | Cineuropa -crítica- | Cineuropa -entrevista a la cinesta- |  Variety -crítica- | Variety -article- | The Hollywood Reporter. I potser: Le Polyester. Ressons compartits, en aquest blog, a l’apunt: Duen al cinema la novel·la ‘La noia amb la Leica’, sobre la mítica fotògrafa Gerda Taro.

De Jérôme PIERRAT, La Moula

Producció: França. Durada: 1h22.

Sinopsi: Per a en Jérôme, cronista de successos i del crim organitzat en ple estancament professional, arriba l’oportunitat de tornar a posar-se a prova gràcies al seu vell amic Charlie, un traficant de drogues veterà. En Charlie i la seva banda esperen l’arribada al port de Marsella d’un contenidor de cocaïna colombiana: un últim cop que els podria permetre retirar-se. Mentre esperen el carregament, en Charlie ofereix a en Jérôme plena llibertat per documentar la seva quotidianitat des de dins, fent-lo conviure amb la banda en una casa modesta de la perifèria marsellesa. Tanmateix, un dels membres creu haver vist per la ciutat un agent de la brigada antidroga… L’autor del film «Jérôme Pierrat és periodista especialitzat en criminologia, escriptor, guionista i documentalista per a televisió, autor de còmics i, alhora, redactor en cap de Tatouage Magazine. Investiga principalment el crim organitzat a França» i és així que explica: «Durant més de vint-i-cinc anys, treballant com a periodista d’investigació especialitzat en crim organitzat a França i a l’estranger, sempre he prioritzat un enfocament immersiu per comprendre a fons aquests entorns des de dins, en lloc de veure’ls filtrats per les forces de l’ordre o el sistema judicial. Tot aquest recorregut ha fet sorgir una pregunta fonamental: on és el límit? Fins on es pot arribar per donar testimoni de la realitat? Quan un reporter deixa de ser un simple observador i es converteix en part integrant d’allò que explica? De l’intent de respondre aquesta pregunta va néixer La Moula, la història d’un periodista que aconsegueix un accés sense precedents a l’interior d’una xarxa de narcotràfic. Més enllà del thriller, volia explorar la zona d’ombra en què els mons del periodisme, la criminalitat i les forces de l’ordre xoquen amb els seus propis límits. També volia mostrar què passa quan les càmeres s’apaguen (..). La Moula enfonsa les arrels en situacions viscudes en primera persona, històries que he escoltat i treballs d’investigació realitzats al llarg de tota la meva trajectòria professional. Més que un simple thriller policíac, és una reflexió sobre les aparences, el seu rerefons i la frontera subtil que separa la realitat de la seva representació»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, AlloCiné, Unifrance.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Anuparna ROY, Lovers in the Blue Night

Producció: Índia, EUA. Durada: 1h47.

Sinopsi: En el caos de Bombai, quatre migrants busquen l’amor i un sentit de pertinença en una ciutat que concedeix ben poca cosa. En Karim, un homosexual reservat, viu amb l’Ameena, responsable d’un bar, amb qui es va casar per compassió després que el seu poble fos destruït per una inundació. L’Ameena anhela sentir-se estimada i s’aferra a unes cartes misterioses que li prometen la tendresa que la vida li ha negat. En Sukka, un petit lladre que busca redimir-se de la seva casta, es converteix en el desig prohibit d’en Karim i l’arrossega a un univers secret de passió i risc. Mentre les seves vides s’entrellacen entre vulnerabilitats, secrets i traïcions, cadascun es veu obligat a afrontar el preu que ha de pagar per desitjar alguna cosa més que la simple supervivència. Quan l’Ameena creu, per error, que l’autor de les cartes és l’Omran, el proxeneta del bar, i comença a enamorar-se’n, l’equívoc desperta en l’home una vena de tendresa, empenyent els quatre protagonistes cap a un desenllaç en què l’amor, la il·lusió i la supervivència entren en conflicte. Escriu Anuparna Roy: «La pel·lícula beu de la meva experiència com a migrant i d’haver observat com les vides de la classe treballadora es dissolien al ritme de la metròpoli. És una obra sobre persones que tenen el coratge de desitjar en un context que castiga els sentiments: un home gai atrapat pel deure, una dona que desitja ser vista i un lladre que busca acceptació. Per a mi, Lovers in the Blue Night explora la tossuderia de qui continua estimant, fins i tot quan la ciutat es nega a correspondre a la seva mirada. Com a directora, sempre m’han atret les històries alhora íntimes i polítiques. De petita, vaig veure de prop una realitat molt semblant a la d’Ameena. (..) Amb aquesta pel·lícula vull traslladar aquell record a una Bombai imaginada: un espai on l’Ameena reivindica la seva llibertat i les seves aspiracions, lliure de viure la vida que vol, encara que això impliqui trobar-se en una altra gàbia: una gàbia que, finalment, ha triat ella mateixa»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb | Venice Winner Anuparna Roy Sets Sophomore Feature ‘Lovers in the Blue Night’  (Variety, 19.05.2026).

Companyies productores: Khan & Kumar Media (índia) i altres.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Ann SIROT i Raphaël BALBONI, Un détour par Diane — Diane in the Loop

Producció: Bèlgica, França. Durada: 1h32.

Sinopsi: La Diane (Ninon Borsei) menysprea els homes tant com els desitja. La seva mare (Sandrine Blancke) va ser violada tres anys abans que ella naixés. Quan la Diane ho descobreix, només té un objectiu: venjar-la. Però la seva mare només té un pensament al cap: convertir-se, finalment, en la dona que hauria d’haver estat. Entre qui vol recordar i qui vol oblidar, la tensió arriba al límit. «Un détour par Diane vol explorar les formes subtils de transmissió dels traumes a través de les barreres que erigim per oblidar el passat, a través dels rols que inconscientment assignem als fills que portem al món per poder tirar endavant, i a través del silenci del secret, que corromp l’autenticitat de tots els nostres vincles. I quan el secret esclata de sobte davant de la Diane com una bombolla de sabó —convertint-la en la seva primera dipositària—, es manifesta tota la complexitat de la seva posició: la de qui ara sap, però a qui se li demana que calli. La presó del secret s’ha eixamplat fins a incloure una tercera persona. La Diane es veu així obligada a coexistir en un espai mental asfixiant, atrapada entre la víctima i l’agressor, dividida entre el desig de treure-ho tot a la llum per obtenir justícia i la súplica de la seva mare perquè mantingui el silenci, per estalviar-li la tempesta que una revelació així desencadenaria. En aquest western de la intimitat, en què les àrides immensitats que cal travessar són les de l’ànima, assistim al ressorgiment d’aquell nucli de violència que jeia amagat en els racons del passat i que, des de la seva cavitat secreta, havia contaminat tota la capa subterrània. La Diane intenta orientar-se en aquestes aigües tèrboles a la recerca d’una venjança que li pugui obrir un pas cap a un món millor» (Ann Sirot i Raphaël Balboni [§])

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, AlloCiné, Unifrance. Dossiers de premsa: en francès | en anglès. Premis: Millor Pel·lícula d’Orizzonti.

DF: Pyramide Distribution. Vendes internacionals: Pyramide International. Companyies productores: Les Films du Fleuve (belga, productora dels germans Dardenne) i Marianne Productions* (francesa)

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: Premis de la secció Orizzonti 2026

De Xavier TERA, The Color of the Sun

Producció: Quebec, Itàlia, Japó. Durada: 1h50.

Sinopsi: Durant les vacances d’estiu abans de l’últim curs de batxillerat, a l’illa d’Okinawa, en Kamei (Naoto Shimajiri) i els seus amics reflexionen sobre el seu futur. Les vides els prenen un rumb inesperat quan coneixen en Colin (West Mulholland), un adolescent que ha crescut a la base nord-americana de Naha. El conflicte i la inquietant semblança entre en Kamei i en Colin esdevenen el cor de la història: un cru relat de creixement personal que es pregunta què significa sentir que formes part d’alguna cosa. «A l’inici de la pandèmia de la COVID-19 vaig deixar Tòquio per traslladar-me a Okinawa, a l’extrem sud del Japó. Tot i que tenia un coneixement superficial de la història recent de l’illa, em van impressionar profundament la riquesa de la seva cultura i les arrels profundes de la seva història d’independència. Com més temps passava a l’illa, més hi reconeixia ecos d’històries que havia conegut en altres indrets. Com que vinc del Canadà, un país marcat pel colonialisme francès i britànic, vaig percebre cada vegada amb més claredat les analogies entre la història d’Okinawa i la dels pobles indígenes d’arreu del món. En reconèixer els patiments infligits per les potències colonials, tant al Canadà com en altres llocs, vaig sentir una profunda connexió amb allò que se’m va revelar com una experiència profundament humana i universal.En veure com primer el Japó i després els Estats Units han deixat la seva empremta en aquest petit arxipèlag, no podia deixar de pensar en els nombrosos indrets on les potències dominants han trasbalsat la identitat de realitats locals més vulnerables. Tot plegat em va portar a reflexionar sobre com la història continua reverberant en el present. En lloc de fer una pel·lícula sobre geopolítica, vaig preferir explorar aquests temes a través d’un vincle íntim: la relació entre dos adolescents nascuts al mateix lloc, però procedents de contextos diferents. En el rerefons de la complexa història d’Okinawa, he volgut aprofundir en el tema de la pertinença, en la tensió entre la preservació de la tradició i l’acceptació del canvi, i en aquella bellesa que pot sorgir quan cultures diferents, en entrar en conflicte, acaben transformant-se mútuament (Xavier Tera [§])

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Cineuropa, Filmitalia | Un film québécois sera présenté à la Mostra de Venise (La Presse, 28.08.2026), The Pool Films Acquires Tokyo-Based Photographer and Director Xavier Tera’s Debut, ‘The Color of the Sun,’ Ahead of Venice Premiere (Variety, 24.07.2026). Sobre el director, Xavier Tera: Web oficial, AcademyFilms, Tokyo-based director Xavier Tera, shows cultural diversity and Japanese identity (Tokion, 08.07.2021). Premis: Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional (secció Orizzonti).

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: Lee Chang-dong i Xavier Tera, premis de la crítica internacional a Venècia 2026.

De Manuel WETSCHER, Eklipse

Producció: Àustria, Itàlia. Durada: 1h31.

Sinopsi: En Tomy (Moritz Hohlrieder) i el seu millor amic, en Chris (Finley Brown), passen l’estiu de 1999 en una masia alpina: ajuden l’oncle d’en Tomy a munyir, construeixen una presa i exploren la natura dels voltants. Mentre els dos nois descobreixen mons nous, la mare d’en Tomy decideix continuar amagant al seu fill el veritable motiu de l’ingrés hospitalari del seu pare. Quan en Chris descobreix que el pare d’en Tomy és a l’hospital a causa del «mal dels gais», s’espanta: de sobte, en Tomy es veu obligat a afrontar el rebuig dels altres i el silenci de la seva pròpia família. «El meu pare va morir a principis dels anys noranta a causa d’un sarcoma de Kaposi, un tumor associat a la sida. No ho vaig descobrir fins anys més tard, perquè la meva família va intentar protegir-me de la discriminació social. Eklipse és una investigació cinematogràfica que s’endinsa en aquest dilema entre veritat i mentida. La impossibilitat de parlar obertament de la sida, provocada pels prejudicis socials, repercuteix en l’amistat entre els dos nois i la posa durament a prova. Aquesta tensió pren forma en una sèrie de moments en què l’espectador es converteix en un testimoni ocult. La complexa dialèctica entre saber i no saber, entre allò visible i allò invisible, constitueix el veritable motor de l’obra. L’eclipsi solar de 1999, que dona títol a la pel·lícula, situa la història en un moment concret. Les pors i les inquietuds, però també l’excitació i la curiositat que van acompanyar aquell esdeveniment excepcional, evocaran en molts espectadors records personals. L’eclipsi es converteix també en un recurs estètic eficaç per desenvolupar el tema central de la pel·lícula: la visibilitat i la invisibilitat» (Manuel Wetscher [§])

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti, Toronto IFF 2026 · Centre piece + TIFF Next Wave Selects | Imdb, Austrian Films, Filmitalia.

Vendes internacionals: Films Boutique. Companyies productores: Eutopiafilm (austríaca), Albolina (italiana).

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Michelle ZHOU, Big Little Things — Huangyan shenghuo

Producció: Hong Kong SAR, EUA. Durada: 1h49.

Sinopsi: Una família xinesa de classe mitjana, aparentment perfecta, es troba davant d’una situació insòlita quan, la vigília de Cap d’Any, la filla, Lei, porta a casa un home fent-lo passar pel seu xicot. Però l’arribada inesperada de la seva companya fa esclatar una autèntica crisi en la seva vida sentimental. Explica Michelle Zhou, guionista i directora del film: «La meva parella, la Chun, em va presentar a la seva família com una simple amiga. Durant la tercera visita, que coincidia amb la tercera mentida, el seu pare va ser el primer a comprendre la veritable naturalesa del nostre vincle. Vaig assistir a la crisi de la seva família i vaig participar en la reconciliació posterior. Durant molt de temps em vaig preguntar què m’havia empès a acceptar aquell compromís i a permetre-li mentir. Què passa quan una mentida dita amb bona intenció fa mal a la persona que més estimem? Amb Huangyan shenghuo he volgut explorar les motivacions que ens porten a mentir en un intent de crear un vincle més íntim. En créixer a la República Popular de la Xina, he experimentat com l’amor i l’engany acaben entrellaçant-se dolorosament. Ens ensenyen que protegir els sentiments dels nostres pares és més important que viure la nostra pròpia veritat. Aquesta pel·lícula és el meu intent d’obrir aquests secrets, d’observar què passa quan la façana de la «família perfecta» s’esmicola; és una investigació sobre la «violència del silenci». Volia captar el moment en què la dimensió tradicional i col·lectiva —encarnada en la intimitat claustrofòbica d’un sopar de Cap d’Any— xoca amb el desig d’autenticitat. Aquesta obra és un estudi sobre el punt de ruptura, quan una «mentida piadosa» deixa de ser una protecció per convertir-se en una gàbia. Al final, fer la pel·lícula es va convertir en un acte de reconciliació. En donar un paper al pare de la meva parella, que havia experimentat en primera persona aquella sensació de traïció, el rodatge es va transformar en un espai de diàleg a través del cinema. La càmera es va convertir en un pont capaç de superar una distància generacional que les paraules, per si soles, mai no haurien pogut salvar»

Informació: Òpera prima | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb | Venice Lesbian Drama ‘Big Little Things’ Boards Moebius Entertainment for Worldwide Sales (Variety, 23.07.2026).

Companyies productores: Three Dots Films* (estatunidenca, prod. de la Michelle Zhou i la Chun) i altres.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

Venècia 2026 · Orizzonti · Curtmetratges

La Mostra de Venècia no té una secció específica de ‘Concurs de curtmetratges’, a la manera del Berlinale Shorts o del Cannes Courts Métrages. No, al festival venecià, és dins d’ Orizzonti on es projecten els curts en competició i els fora de concurs i, en altres apartats del certamen, com a Venice Open – Fuori Concorso, se n’hi programen, també.

En aquest blog, en repassaré tots els curtmetratges a l’apunt: Venècia 2026: els curtmetratges.

—

PORTADA: Un détour par Diane | Foto, gentilesa de Pyramide Distribution

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!