Club 7 Cinema

Del 28 d’agost al 7 de setembre de 2024 tindrà lloc al Lido la 81a Mostra de Cinema de Venècia. En aquest apunt, recullo informació sobre els films que concursaran pel Lleó d’Or i la resta de guardons de la competició, que concedirà el jurat presidit per Isabelle Huppert. Una selecció de pel·lícules que inclou un nombre molt alt de les que van ser descartades per Canes 2024 o que no van estar llestes a temps per a participar-hi o que les productores han optat per estrenar ara, cara a la propera temporada de premis. A primer cop d’ull, enguany és una programació força atractiva (tot i que les que Canes va rebutjar arrosseguen l’ombra de possible obra fallida -o, a l’inrevés, cosa que deixaria en evidència els criteris dels comitès ‘cannoises’, amb Thierry Frémont al capdavant-. Us convido a llegir aquest apunt, amb la informació que conté, per a fer-nos cabal del que hi haurà a concurs a Venècia 2024.

Nota 1: he aprofitat el que ja vaig publicar, ran dels rumors de Canes 2024, i hi he afegit dades que s’han publicat al web de la Mostra, sobretot en els altres films (en els quals, per exemple, no hi ha el perfil del cineasta corresponent, perquè ara no tinc temps de dedicar-m’hi més). El nom dels directors enllacen amb la pàgina respectiva d’IMDB i els títols de les pel·lícules, amb la plana del web del festival venecià.

Nota 2: enguany no crec que pugui fer el seguiment del certamen, de manera que segurament en publicaré només uns quants apunts més. Veurem.

Venècia 2024, en competició.

De Pedro ALMODÓVAR, “The Room Next Door“. Producció: Espanya (El Deseo). Durada: 1h47. Guió: Pedro Almodóvar, basat en la novel·la ‘What Are You Going Through‘, de Sigrid Nunez. Fotografia: Edu Grau. Muntatge: Teresa Font.Música: Alberto Iglesias. Amb Tilda Swinton, Julianne Moore, John Turturro, Alessandro Nivola, Juan Diego Botto, Raúl Arévalo, Victoria Luengo, Alex Hogh Andersen, Esther McGregor, Alvise Rigo, Melina Matthews. Sinopsi: L’Ingrid i la Martha eren molt amigues quan eren joves, quan treballaven per a la mateixa revista. Tanmateix, l‘Ingrid es va convertir en escriptora de novel·les semi-autobiogràfiques mentre que la Martha esdevingué reportera de guerra i, com passa sovint a la vida, van perdre el contacte. Feia anys que no n’havien sentit parlar una de l’altra quan es tornen a veure en una circumstància extrema però estranyament dolça. Nota: parlada en anglès. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Gianni AMELIO, “Campo di Battaglia” / “Battlefield”. Producció: Itàlia. Durada: 1h43. Guió: Gianni Amelio, Alberto Taraglio, lliurement inspirat en “La sfida”, de Carlo Patriarca. Música: Franco Piersanti. Amb Alessandro Borghi, Gabriel Montesi, Federica Rosellini, Giovanni Scotti, Vince Vivenzio, Alberto Cracco, Luca Lazzareschi, Maria Grazia Plos, Rita Bosello. Sinopsi: Al final de la Primera Guerra Mundial, dos metges que eren amics de la infància treballen al mateix hospital militar, on cada dia arriben els ferits més greus del front. Molts d’ells, però, són impostors que s’han provocat ells mateixos les ferides i que farien qualsevol cosa per evitar tornar a lluitar. L’Stefano, de família de classe alta, amb un pare que somia amb un futur per a ell en política, està obsessionat amb aquests autolesionants i, a més de metge, també fa de policia a la seva manera. En Giulio, aparentment més comprensiu i tolerant, se sent incòmode a la vista de la sang, s’inclina més per la investigació i li hauria agradat ser biòleg. L’Anna, amiga de tots dos des de la universitat, és voluntària a la Creu Roja: un treball dur que afronta amb determinació, conscient que és el preu que paga per ser dona. Graduar-se en medicina era, de fet, molt difícil en aquells temps per a una dona sense una família influent al darrere. Mentrestant, entre els malalts passa una cosa estranya: molts empitjoren misteriosament. És possible que algú estigui causant complicacions a les seves ferides de manera intencionada, de manera que els soldats siguin enviats a casa, fins i tot mutilats, per no tornar-los al camp de batalla. Per tant, a l’hospital hi ha un sabotejador, de qui l’Anna és la primera a sospitar. Però al front de guerra, cap al final del conflicte, s’estén una mena d’infecció que afecta més que les armes enemigues. I aviat també contagia la població civil… | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp-it |

De Ludovic BOUKHERMA i Zoran BOUKHERMA, “Leurs enfants après eux” / “And Their Children After Them”. Producció: França (Trésor Films*, Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 2h24. Guió: Ludovic Boukherma i Zoran Boukherma, adaptació de ‘Leurs enfants après eux’, novel·la de caràcter politic, de Nicolas Mathieu, Premi Goncourt 2018. Amb Paul Kircher, Sayyid El Alami, Angelina Woreth, Gilles Lellouche, Ludivine Sagnier. Sinopsi: Agost de 1992. Una vall perduda en algun lloc de l’Est, alts forns que ja no cremen, un llac, una tarda de calor. L’Anthony té catorze anys, i amb el seu cosí, per matar l’avorriment, decideix robar una canoa i anar a veure què passa a l’altra banda, a la famosa platja dels culs nus. Al final, serà el primer amor d’Anthony, el primer estiu, el que decideix tot el que vindrà després. Serà el drama de la vida el que comença. Informació: Els germans bessons Ludovic i Zoran Boukherma, formats cinematogràficament a l’escola de la Cité du Cinema, fundada per Luc Besson, han realitzat curtmetratges, dirigit un film col·lectiu -“Willy 1er” (2016), seleccionat al programa de l’ACID de Canes i candidata a la Queer Palm- i el 2020 van assumir la seva primera pel·lícula com a duo de cineastes, amb “Teddy“, seleccionada en l’edició no nata -per la COVID- del Festival de Canes, Premi José Luís Guarner de la Crítica al Millor Film del Festival de Sitges i en la qual el jove i prometedor actor Anthoy Bajon és en Teddy, un noi dels Pirines amb un futur que se li promet brillant però que, en una nit de lluna plena, una bèstia desconeguda l’esgarrapa i, a partir d’aleshores, comença a tenir curiosos impulsos animals. El seu següent film -i anterior a l’actual-, “¡Tiburón a la vista!” / “L’année du requin” (2022) –disponible a Filmin–  és una pel·lícula de gènere barrejada amb comèdia, on un temible tauró terroritza les platges del sud-oest de França (AlloCiné). | VI: Charades*. DF: Warner. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

De Brady CORBET, “The Brutalist“. Producció: Anglaterra, EUA, Hongria. Durada: 3h35. Guió: Brady Corbet i Mona Fastvold. Amb Adrien Brody, Felicity Jones, Guy Pearce, Joe Alwyn, Alessandro Nivola, Jonathan Hyde, Isaach De Bankolé, Raffey Cassidy, Stacy Martin. Nota sinòptica: Tres dècades de la vida de László Tóth (Adrien Brody), un arquitecte jueu d’origen hongarès que va sobreviure a l’Holocaust i que, acabada la Segona Guerra Mundial, va emigrar als Estats Units amb la seva dona, Erzsébet (Felicity Jones), per viure el “somni americà”. Sinopsi: Quan el visionari arquitecte László Toth i la seva dona Erzsébet se’n van d’Europa per a reconstruir el seu llegat i presenciar el naixement de l’Amèrica moderna, les seves vides canvien per sempre en topar amb un client misteriós i ric. És l’ampli trajecte dels esforços d’en László Toth per establir-se amb la seva dona, Erszebet, a l’Amèrica de la postguerra. Certament, en László suporta inicialment la pobresa i la indignitat, però el seu geni com a arquitecte aviat li reconeix l’aparentment encantador industrial Harrison Lee Van Buren. En Van Buren ofereix a en László i a la seva família el somni americà en una safata de plata, encarregant-li el disseny d’un gran monument modernista i ajudar a donar forma al paisatge del país que ara anomena seu. Serà el projecte més ambiciós de la seva carrera, el que portarà a László i Erzsébet tant a cotes monumentals com a baixos devastadors. La pel·lícula narra la visió intransigent d’un artista i la reconstrucció d’una nació per part d’una generació d’immigrants. Però sobretot, és una poderosa història d’amor d’una parella que ha de lluitar per protegir-se d’un mecenes la fosca influència del qual amenaça de destruir tot el que han construït. L’actor nord-americà Brady Corbet, que fa temps que corre per Europa (i ha treballat amb directors com Mia Hansen-Løve, Olivier Assayas, Ruben Östlund, Bertrand Bonello), tot combinant-ho amb actuacions per a autors nord-americans (Noah Baumbach, Antonio Campos, Sean Durkin, el Michael Haneke del “Funny Games” nord-americà, Gregg Araki…), mena també una certa carrera com a director, en què va debutar en el llargmetratge amb “The Chilhood of a Leader” (2015) -protagonitzada per Bérénice Bejo, Liam Cunningham, Stacy Martin, Yolande Moreau i Robert Pattinson, amb guió del mateix Corbet i la seva col·laboradora habitual i mare de la seva filla, la noruega Mona Fastvold, basat en una novel·la curta de Jean-Paul Sartre, és la crònica de la infantesa d’un líder després de la Primera Guerra Mundial-, premiada a la Mostra de Venècia com a Millor Debut, Millor Director d’Orizzonti i Menció Especial del Jurat FIPRESCI de la Crítica internacional. El seu segon llarg, seleccionat en la Competició de Venècia, “Vox Lux” (2018), és un drama musical, escrit també conjuntament amb Mona Fastvold, protagonitzat per Natalie Portman, Jude Law i Stacy Martin i en el qual un conjunt inusual de circumstàncies aporten un èxit inesperat a una estrella del pop. Després ha participat al film ‘òmnibus’ de commemoració del 30è aniversari de la distribuïdora independent “30/30 Vision: 3 Decaes of Strand Releasing” (2019) i ha dirigit 3 episodis de la minisèrie televisiva “The Cowded Room” (2023), amb Tom Holland, Amanda Seyfried, Sasha Lane. | VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire (ang) |

De Delphine COULIN i Muriel COULIN, “Jouer avec le feu” / “The Quiet Son” (“À la hauteur”). Producció: França (Curiosa Films*, Felicita Films*), Bèlgica (Umedia*). Durada: 1h50. Guió: Delphine Coulin, Muriel Coulin, adaptació de la novel·la ‘Ce qu’il faut de nuit‘ de Laurent Petitmangin. Amb Vincent Lindon, Benjamin Voisin, Stefan Crepon, Sophie Guillemin. Sinopsi: En Pierre (Vincent Lindon), ferroviari de cinquanta anys, cria sol els seus dos fills. Quan en Louis, el més petit, se’n va de casa per a estudiar a la Sorbona de París, en Fus, una mica més gran i que no va tan bé en els estudis, es torna cada cop més tancat. Fascinat per la violència, es barreja amb grups d’extrema dreta, antítesi dels valors del seu pare. Entre ells hi ha amor i odi, fins que passa la tragèdia… Informació: Les germanes Delphine i Muriel Coulin han dirigit cinc curtmetratges, entre ells “Sisyphe” (1997, Premi al millor drama al Festival de Cinema de Los Angeles) i “Souffle” (2000, Premi de la Unió de la Crítica a França,…). Muriel ha treballat al cinema com a assistent de càmera per a directors del calibre de Krzysztof Kieslowski, Louis Malle i Aki Kaurismäki, dirigint també fotografia per a diversos documentals; Delphine té una carrera com a escriptora darrere seu (entre les seves novel·les, “Les Traces”, “Une seconde de plus”, “Les mille-vies”, “Samba pour la France”) i ha col·laborat durant molt de temps com a directora amb el canal de televisió ARTE. “17 Filles” representa el debut al llargmetratge d’ambdues, que va ser rebut amb entusiasme a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes 2011 (MyMovies). El 2016, amb el seu segon film, “La escala” / “Voir du Pays” / “The Stopover” (disponible a Filmin) -dues militars arriben de la guerra de l’Afganistan a un hotel de cinc estrelles de Xipre, on haurien de fer descompressió, entre turistes de vacances…- van guanyar el Premi de Millor Guió a Un Certain Regard del Festival de Canes. L’any passat van dirigir el documental “La vida de Charlotte Salomon” /”Charlotte Salomon, la jeune fille et la vie” (disponible a FilminCat), amb les veus de Matthieu Amalric, Vicky Krieps i Hanna Schygulla, biografia sobre la qual Muriel Coulin havia escrit i dirigit el 2019 la peça ‘Charlotte‘, basada en l’obra homònima de David Foenkinos. |VI: Playtime. DF: Ad Vitam*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Maura DELPERO, “Vermiglio“. Producció: Itàlia, França, Bèlgica. Durada: 1h59. Guió: Maura Delpero. Amb Tommaso Ragno, Giuseppe De Domenico, Roberta Rovelli, Martina Scrinzi, Orietta Notari, Carlotta Gamba, Santiago Fondevila Sancet, Rachele Potrich, Anna Thaler, Patrick Gardner, Enrico Panizza, Luis Thaler, Simone Bendetti, Sara Serraiocco. Sinopsi: En quatre estacions la natura completa el seu cicle. Una noia pot convertir-se en dona. S’infla el ventre i es converteix en una criatura. Pots perdre el camí que portava amb seguretat a casa, pots navegar per mar cap a terres desconegudes. En quatre temporades pots morir i renéixer. “Vermiglio” explica l’últim any de la Segona Guerra Mundial en una família nombrosa i com, amb l’arribada d’un soldat refugiat, per una paradoxa del destí, perd la pau, en el mateix moment en què el món troba la seva.| Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Fabio GRASSADONIA i Antonio PIAZZA, “Iddu” (“Lettere a Catello”). Producció: Itàlia, França. Durada: 2h02. Amb Toni Servillo, Elio Germano, Daniela Marra, Barbora Bobulova. Nota sinòptica: La història del món que gira temeràriament al voltant del mafiós Matteo Messina Denaro -que va estar dècades en recerca i captura- i protegeix el misteri tràgic i ridícul de la seva perllongada absència. Un món en què les apostes i les crisis existencials mai donen els resultats desitjats. |Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Luca GUADAGNINO, “Queer”. Producció: EUA, Itàlia. Durada: 2h15. Guió: Justin Kuritzkes, basat en la novel·la curta homònima de William S. Burroughs. Amb Daniel Craig, Drew Starkey,  Lesley Manville, Jason Schwartzman, Henry Zaga. Nota sinòptica: Anys quaranta. En William Lee (Daniel Craig) va fugir d’una batuda de drogues a Nova Orleans i ara ronda pels clubs i bars de Mèxic D.F. (plens d’estudiants universitaris nord-americans expatriats, soldats acomiadats i altres persones al marge de la societat) on s’enamora perdudament d’un jove exmilitar nord-americà anomenat Allerton (Drew Starkey), addicte a les drogues, que, tot i que és indiferent als seus avenços sexuals, hi acaba cedint, però només prou com perquè els desitjos d’en Lee siguin encara més una obsessió. Informació: Rodada a Cinecittà (Roma). Jonathan Anderson, director creatiu de Loewe, n’és el dissenyador de vestuari, en la seva segona col·laboració amb Guadagnino després de “Challengers” / “Rivales”, pel·lícula que, protagonitzada per Josh O’Connor, Zendaya i Mike Faist, havia d’inaugurar la Mostra de Venècia 2023, però que la productora va retirar, ajornant-ne l’estrena, a causa de la vaga d’actors, que n’impedia la promoció. Per al personatge d’Allerton, en Burroughs s’inspirà en Adelbert Lewis Marker (1930–1998), un militar de la Marina nord-americana acomiadat de Jacksonville, Florida, que es va fer amic de l’escriptor a Ciutat de Mèxic. Tot i que ja és un director veterà, Luca Guadagnino (cineasta que freqüenta la temàtica gai, explícita o implícita) aconseguí renom internacional amb “Cegados por el sol” / “A Bigger Splash” (2015), remake de “La piscina” / “La piscine” (Jacques Deray, 1969) i, sobretot amb “Call Me by Your Name” (2017), gràcies a l’oscaritzat, sensual, homoeròtic i mediterrani guió de James Ivory i a la reveladora prestació d’un joveníssim Timothée Chalamet. És ara mateix un dels directors més de moda i prolífics del panorama internacional, havent realitzat “Suspiria” (2018), remake del film de Dario Argento; la sèrie de 8 episodis ‘We Are Who We Are‘ (2020), sobre dos adolescents ianquis que viuen en una base militar nord-americana a Itàlia que exploren l’amistat, el primer amor, la identitat i tota l’alegria i l’angoixa desordenada de la seva edat; vídeos i curtmetratges; la història d’amor canibalesca i interrracial “Bones and all” / “Hasta los huesos”, en què retrobà Chalamet, i té en aquests moments fins a 8 títols en estat de projecte, en pre-producció, produint-los o enllestits, esperant l’estrena, incloet-hi les sèries televisives ‘The Shards‘, basat en el llibre de Bret Easton Ellis, i una nova versió de “Retorn a Brideshead‘. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De Dag Johan HAUGERUD, “Love” / “Kjærlighet”. Producció: Noruega. Durada: 1h59. Guió: Dag Johan Haugerud. Amb Andrea Bræin Hovig, Tayo Cittadella Jacobsen, Marte Engebrigtsen, Lars Jacob Holm, Thomas Gullestad, Marian Saastad Ottesen, Morten Svartveit. Sinopsi: La Marianne, una metgessa pragmàtica, i la Tor, una infermera compassiva, eviten les relacions convencionals. Un vespre, després d’una cita a cegues, la Marianne es troba amb en Tor al ferri. En Tor, que sovint passa la nit allà a la recerca de trobades casuals amb altres homes, li explica experiències d’intimitat espontània i converses importants. Intrigada per aquesta perspectiva, la Marianne comença a qüestionar les normes socials i es pregunta si aquesta intimitat casual també podria ser una opció per a ella. Nota “Love” / “Kjærlighet” forma part de la trilogia ‘Sex Drømmer Kjærlighet’.| Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Dea KULUMBEGASHVILI, “April” (“Those Who Find Me”). Producció: Geòrgia (Independent Film Project*), França (First Picture*), Itàlia (Luca Guadagnino – Frenesi Films*). Durada: 2h14. Guió: Dea Kulumbegashvili. Amb Ia Sukhitashvili, Kakha Kintsurashvili, Merab Ninidze. Nota sinòptica: La Nina treballa a l’únic hospital d’una localitat de província com a obstetra-ginecòloga. Soltera i abstinent de qualsevol relació personal, es dedica incondicionalment al seu jurament hipocràtic, encara que això signifiqui realitzar avortaments il·legals. Quan un nounat mor uns segons després del part que ella ha supervisat, en posen en dubte la responsabilitat, l’acusen de negligència. Sotmesa a investigació interna, s’escruta cada detall de la vida personal i professional de la Nina. Malgrat els riscos, la Nina continua dedicada al seu deure de metgessa, decidida a fer el que ningú més farà. Informació: Dea Kulumbegashvili segueix el seu primer llargmetratge premiat, “Beginning”, amb aquest retrat abrasador d’una dona de gran coratge i convicció: una oda atemporal i universal a la feminitat (Goodfellas). Dea Kulumbegashvili, georgiana formada cinematogràficament a Nova York, va debutar forta en el curtmetratge (fet després de dirigir 4 episodis d’una minisèrie), ja que “Invisible Spaces” / “Ukhilavi Sivrtseebi” (2014) –drama minimalista en què un matí familiar aparentment tranquil s’esfondra sobreeixint-hi tensions ocultes– li van seleccionar a la Competició de Curts del Festival de Canes i el seu segon curtmetratge, “Léthé” (2016) -a prop del riu de l’oblit, un genet solitari travessa un poble en el qual els nens juguen i deixen anar els seus desitjos enterrats mentre els adults es dediquen a les festes del dia. La violència i l’amor es barregen i s’entrelliguen gairebé instintivament– va participar a la Quinzena dels Realitzadors. La seva òpera prima, “Au commencement” / “Beginning” / “Dasatskisi” –diponible a FilminCat-, que havia estat desenvolupada a la Residència de la Cinéfondation i al Sam Spiegel International Film Lab de Jerusalem, va ser triada com una de les primeres pel·lícules de la Selecció Oficial del Festival de Canes 2020, per bé que va ser l’edició suspesa per mor de la COVID, i es presentà a la Competició del Festival de Sant Sebastià del mateix any, on va guanyar la Petxina d’Or a la Millor Pel·lícula i s’hi endugué també els guardons a la Millor Direcció, a la Millor Actriu (Ia Sukhitashvili) i al Millor Guió, anant després al Festival de Toronto on fou coronada amb el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional -en una ciutat de província adormida, un grup extremista ataca una comunitat de testimonis de Jehovà. Al cor d’aquest conflicte, el món familiar de Yana, l’esposa del líder de la comunitat, s’ensorra lentament. L’agitació interior de la Yana creix a mesura que lluita per donar sentit als seus desitjos. En diu Imma Merino, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: “Beginning” va irrompre a la secció oficial de Sant Sebastià amb una força enorme provocant-hi admiració, torbació i també una certa controvèrsia perquè la llarga durada dels plans encara causa rebuig. (..) Allò que fa és situar una dona en el centre d’un relat que, habitualment, seria protagonitzat per homes en conflicte. Tal elecció dóna compte de la crítica que, d’una manera implacable i radical, la pel·lícula presenta contra el patriarcat i la violència masclista (..). El cas és que aquesta és una pel·lícula feta per pensar-la i discutir-la amb un sentiment d’inquietud. (..) Si s’hi entra encara que sigui amb un peu a fora, resulta difícil no sentir-se pertorbat i a la vegada fascinat per unes imatges, quasi sempre en quietud, d’una bellesa corprenedora que revelen una cineasta amb un sentit prodigiós de la llum, el cromatisme i l’enquadrament, cosa que du implícit el fora de camp que s’hi fa especialment revelador-. L’any 2021 va presidir el Jurat Oficial del Festival de Sant Sebastià. | VI: Goodfellas. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

De Justin KURZEL, “The Order”. Producció: EUA. Durada: 1h56. Guió: Zach Baylin, basat en ‘The Silent Brotherhood‘, un llibre de no ficció de 1989 de Kevin Flynn i Gary Gerhardt. Amb Jude Law, Nicholas Hoult, Tye Sheridan, Alison Oliver,  Odessa Young,  Jurnee Smollett, Marc Maron, Philip Granger, Edward Hall. Nota sinòptica: 1983. Un agent de l’FBI ( Jude Law) amb seu a Idaho detecta un patró en els recents robatoris (molt violents) de bancs, operacions de falsificació i robatoris de cotxes blindats que aterroritzen les comunitats del nord-oest del Pacífic. Es proposa demostrar que no és obra d’una unitat de crim organitzat tradicional, sinó d’un grup radical amb un líder radical i carismàtic Robert Jay Mathews (Nicholas Hoult), que planegen una guerra devastadora contra el govern federal dels Estats Units. Informació: The Order, el títol del film, ve del mateix nom del grup (criminal) paramilitar supremacista blanc nord-americà que va liderar Robert Jay Mathews, també anomenat “Brüder Schweigen”, “La Germandat Silenciosa” o “Moviment de Resistència Ària” i que va estar actiu entre setembre de 1983 i desembre de 1984. Justin Kurzel va debutar amb “Los asesinos de Snowtown” / “Snowtown” (2011), presentada a la Setmana de la Crítica de Canes-, que ja es basa en un fet criminal real -un noi de 16 anys que viu en un barri marginal marcat per la violència, l’atur i els abusos sexuals, descobreix que el nou home de sa mare és l’assassí en sèrie més perillós que mai hagi conegut Austràlia- i, després de fer una versió visceral i fosca de “Macbeth” (2015), amb Michael Fassbender i Marion Cotillard, en Competició a Canes, s’aventurà amb la ciència-ficció de viatges en el temps, repetint amb els actors principals del film anterior, a “Assassin’s Creed” (2016), però de seguida tornà a les històries criminals inspirades en personatges reals, amb “True History of the Kelly Gang” (2019), aproximació a la figura llegendària del bandit australià Ned Kelly, i amb “Nitram” (2021), en què es relaten els esdeveniments que van precedir la massacre de Port Arthur del 1996 a Tasmània, en un intent d’entendre el perquè i el com d’aquella atrocitat i que va valer a Caleb Landry Jones el Premi com a Millor Actor del Festival de Canes. | VI: Amazon Prime Video. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Deadline (ang), Variety (ang), Wkp esp, altres enllaços.|

De Pablo LARRAÍN, “Maria”. Producció: Xile, Itàlia, Alemanya. Durada: 2h03. Guió: Steven Knight. Repartiment: Angelina Jolie (Maria Callas), Valeria Golino (Yakinthi Callas), Haluk Bilginer (Aristotelis Onassis), Alba Rohrwacher, Pierfrancesco Favino, Kodi Smit-McPhee. Nota sinòptica: La història tumultuosa, bella i tràgica de la vida de la cantant d’òpera més gran del món, Maria Callas, recreada durant els seus darrers dies al París dels anys setanta. Informació: Després de tractar com a vampir el dictador xilè Augusto Pinochet, a “El Conde” -Millor Guió a Venècia 2013-, havent parlat del seu país, Xile, en diverses pel·lícules –algunes presentades a la Quinzena dels Realitzadors de Canes– (“Tony Manero” -2008-, “Post Mortem” -2010-, “No” -2012-, “El Club” -2015, en què tracta el problema dels capellans xilens decantats per pederastia-, “Neruda” -2016-), segueix ara la seva trilogia biogràfica sobre dones famoses, que li està donant projecció internacional (“Jackie” -2016, amb Natalie Portman com a vídua del president assasinat John Fitzgerald Kennedy-, “Spencer” (2021, amb Kristen Stewart com a Diana de Gal·les acabant el matrimoni amb l’aleshores príncep Carles). Per a “Maria” compta amb l’estrella hollywoodenca Angelina Jolie. El fet que aquests dos darrers biopics haguessin anat a la Mostra de Venècia, ja va fer pensar que “Maria” -que, recordem-ho, té coproducció italiana- passaria de llarg de Canes 2024 i s’estrenaria mundialment al festival venecià. | VI: FilmNation Entertainment*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa, altres enllaços.|

D’ Emmanuel MOURET, “Trois amies” (“Une honnête femme”). Producció: França (Moby Dick Films, Arte). Durada: 1h58. Guió: Emmanuel Mouret, Carmen Leroi. Amb Camille Cottin, Sara Forestier, India Hair, Damien Bonnard, Grégoire Ludig, Vincent Macaigne. Nota sinòptica: La Joan, ja no se sent enamorada, deixa en Víctor, la seva parella i pare de la seva filla. Convençuda de la validesa moral de la seva decisió, no obstant això, suporta les terribles conseqüències des que ell desapareix, submergint-la en la culpa. L’Alícia, la seva millor amiga, defensa una forma de matrimoni de conveniència, una relació sense amor però proveïda de tendresa, més suportable per a ella que la passió romàntica. Mentre que la Rebecca, l’amiga de la Joan, creu en l’amor com una aventura, i manté una relació secreta amb el company de l’Alice! Tres dones properes, amb actituds i concepcions morals distants. Tres dones que intenten defensar les seves idees, fer valer les seves eleccions… Informació: Camille Cottin ha estat escollida per presentar la cerimònia d’obertura i clausura del Festival de Canes 2024. Entre Rohmer i Rivette, Emmanuel Mouret continua la seva singular filmografia, amb les circumvolucions del sentiment d’amor i les seves divagacions de llenguatge com a fil conductor. Un programa emotiu i filosòfic que el cineasta francès (nominat el 2020 al César a la millor pel·lícula i millor direcció per “Les coses que diem, les que coses que fem“, [2020,disponible a FilminCat] …) pretén reinvertir. El seu dotzè llargmetratge, (..) explora els destins entrecreuats de tres dones, cadascuna habitada per una visió de l’amor molt diferent (Trois Couleurs -fr-). L’èxit d’aquella pel·lícula del 2020 -amb Nils Schneider, Camélia Jordana i Vincent Macaigne, és un impecable joc de nines russes, amb el guió que va intercalant històries d’amor, desig i possessió dels dos protagonistes, amb un to de comèdia encantadora, conduïda pels diàlegs incessants- (seleccionada a l’edició del Festival de Canes que no va tenir lloc) el va dur a una nova cota d’interès entre el públic i la crítica, materialitzada en el seu film següent, “Crònica d’un amor efímer” (2022) -amb Sandrine Kiberlain i Vincent Macaigne com una mare soltera i un home casat que esdevenen amants, compromesos a veure’s només per diversió i no sentir cap sentiment romàntic, però cada cop més sorpresos per la seva complicitat- projectat a la secció Cannes Première del Festival. Lluny del renom de què gaudeix actualment, Mouret havia estat fa anys a la Quinzena dels Realitzadors ‘cannoise’: el 2004, amb “Venus et fleur” -dues noies desconegudes que es troben i només comparteixen el delit de trobar el xicot ideal-, i el 2006, amb “Changement d’adresse” -un músic tímid i maldestre, acabat d’instal·lar-se a París, s’enamora bojament d’una seva jove estudiant i ho intenta tot per seduir-la-. El 2007 va participar a les venecianes Giornate degli Autore amb “Un baiser, s’il vous plaît” -amb Virginie Ledoyen i Stefano Accorsi, una parella que es troba per casualitat en el que no saben que serà l’inici d’una llarga història-. Al Festival de Locarno hi va ser el 2011 amb “L’art d’aimer” -comèdia coral sobre diverses parelles parisenques i els entrellats de l’amor, amb una quinzena d’actors, entre els quals, ell mateix, Julie Depardieu, Ariane Ascaride, François Cluzet, Gaspard Ulliel, Judith Godrèche…- i el 2013, amb “Une autre vie” -nou estudi del comportament amorós, amb JoeyStarr, Virginie Lodoyen, Jasmine Trinca…-. I el 2018 va presentar al Festival de Toronto “Mademoiselle de Joncquières“, cinta d’època, relat d’amor, seducció, manipulació, intriga i venjança, adaptació d’una obra de Denis Diderot, en què Cécile de France és una vídua que, enganyada per un llibertí notori, en planeja la revenja. Com hem vist, a Mouret se’l situa entre Rohmer i Rivette; però d’altres el consideren un bon hereu de Rohmer, sí, però també de Sacha Guitry i de Woody Allen. | VI: Pyramide. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, altres enllaços. |

De Luís ORTEGA, “El Jockey” / “Kill The Jockey” (“Matar al Jockey”). Producció: Argentina (productor, Benício Del Toro). Durada: 1h37. Amb Úrsula Corberó, Nahuel Pérez Biscayart, Daniel Giménez Cacho, Mariana Di Girólamo. Nota sinòptica: Sobre un jockey dotat que s’encara amb un mafiós a qui li deu la vida. Sinopsi: En Remo Manfredini (Nahuel Perez Biscayart) és una llegenda del món de les curses sobre gespa el comportament autodestructiu de la qual n’eclipsa el talent. L’Abril (Úrsula Corberó), una jockey prometedora, està embarassada d’en Remo i ha de triar entre tenir el seu fill o continuar corrent. Tots dos corren per en Sirena (Daniel Giménez Cacho), un important empresari -mafiós- que va salvar la vida d’en Remo en el passat. En Remo té un accident en què mata un cavall valuós i es perd pels carrers de Buenos Aires. Aleshores, en Sirena el persegueix per tota la ciutat i l’Abril intenta trobar-ho abans que sigui massa tard. Però alguna cosa en en Remo ha canviat per sempre. L’anterior llargmetratge de Luís Ortega va ser “El ángel” (2018), sobre un delinqüent de 17 anys de cara angelical, que, amb producció dels Almodóvar, va ser seleccionat a Un Certain Regard. I, amb l’actor argentí Nahuel Pérez Biscayart, ja hi va treballar el 2014, a “Lulú“. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Todd PHILLIPS, “Joker: Folie à deux“. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Scott Silver, Todd Phillips, basat en personatges de DC Comics. Amb Joaquin Phoenix, Lady Gaga, Brendan Gleeson, Catherine Keener, Zazie Beetz. Sinopsi: L’Arthur Fleck és internat a Arkham, a l’espera de judici pels seus crims com el Joker. Lluitant amb la seva doble identitat, l’Arthur no només ensopega amb l’amor veritable, sinó que també descobreix la música que sempre ha tingut dins. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Halina REIJN, “Babygirl“. Producció: EUA. Durada: 1h54. Guió: Halina Reijn. Amb Nicole Kidman, Harris Dickinson, Antonio Banderas, Sophie Wilde, Esther McGregor. Sinopsi: Una poderosa CEO posa en perill la seva carrera i la seva família quan comença una tòrrida aventura amb el seu intern molt més jove. Declaracions de la directora: Tots tenim una petita caixa negra plena de fantasies prohibides que potser mai no li confessem a ningú. Em fascina la dualitat de la naturalesa humana i aquesta pel·lícula és un intent de donar llum, sense jutjar, sobre les forces oposades que conformen les nostres personalitats. Per a mi, el feminisme és la llibertat d’estudiar la vulnerabilitat, l’amor, la vergonya, la ira i la bèstia interior d’una dona. Envellir significa enfrontar-se a la infinitat de tot. A la mitjana edat ja no ens podem amagar i ens veiem obligats a enfrontar-nos als nostres dimonis; com més reprimim la nostra ombra, més perillós i pertorbador pot arribar a ser el nostre comportament. La relació al centre de Babygirl permet a Romy i Samuel mostrar la seva confusió sobre el poder, el gènere, l’edat, la jerarquia i l’instint animal. Malgrat els tabús, l’alegria d’aquesta exploració és alliberadora i fins i tot curativa. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Walter SALLES, “Ainda estou aqui” / “Je suis encore là” / “I’m Still Here”. Producció: Brasil (RT Features*), França (Mact Productions*, Arte France). Durada: 2h15. Guió: Murilo Hauser, Walter Salles, basat en el llibre homònim de Marcelo Rubens Paiva (sobre el cas del seu pare, l’exdiputat Rubens Paiva, detingut per la policia de la dictadura militar brasilera dels anys setanta i tot seguit desaparegut). Amb Fernanda Torres, Fernanda Montenegro, Selton Mello. Sinopsi: Quan, a Rio de Janeiro, als anys setanta, la dictadura militar li segresta el marit, l’Eunice Paiva és una mare allunyada de la política. La pel·lícula relata la seva metamorfosi en una dona decidida a entendre el que passa i que liderarà una lluita aferrissada contra el règim militar. La recerca de la veritat li dura 30 llargs anys i quan comença a tenir-ne respostes, Eunice Paiva pateix els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer. Informació: Walter Salles , guanyador de l’Ós d’Or del Festival de Berlín, amb “Central do Brasil” (1998) -on també guanyà el premi a la Millor Actriu (Fernanda Montenegro) i el Premi del Jurat Ecumènic- i que el 2001 va presentar a la Mostra de Venècia “Abril Despedaçado” -o recollí alguns premis alternatius-, ha participat ja en tres ocasions anteriors a la Competició de Canes, però la darrera va ser el 2012, amb “On the road” -i les anteriors havien estat “Linha de passe” (2008) i “Diarios de motocicleta” (2004)-. El seu vincle amb el Festival de Canes va ser fort durant aquells anys, essent membre del Jurat de la Cinéfondation i els Curtmetratges el 1999 i membre del Jurat de la Competició el 2002, participant al film macro-col·lectiu d’aniversari del certamen, “Chacun son cinéma” (2007) -i encara un any abans signant un dels episodis de la pel·lícula calidoscòpica “Paris, je t’aime“. Del 2012 ençà poques coses ha fet, destacant un documental sobre el director xinès Jia Zhangke, “Jia Zhang-ke by Walter Salles” (2014). Als seus films, sol tocar temes com el desplaçament, l’exili i la cerca d’identitat. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Giulia Louise STEIGERWALT, “Diva futura“. Producció: Itàlia. Durada: 2h08. Guió: Giulia Louise Steigerwalt, basat en la novel·la ‘Non dite alla mamma che faccio la segretaria’, de Debora Attanasi. Amb Pietro Castellitto, Barbara Ronchi, Denise Capezza, Tesa Litvan, Lidija Kordić, Davide Iachini, Marco Iermanò. Sinopsi: Itàlia, anys 80-90. Amb la seva agència ‘Diva Futura’, en Riccardo Schicchi revoluciona la cultura de masses transformant la utopia hippie de l’amor lliure en un nou fenomen: el porno. Sota la seva guia, “les noies del costat” com Ilona Staller, Moana Pozzi, Eva Henger i moltes altres de sobte es converteixen en dives de fama mundial i entren a les cases italianes gràcies al boom de les televisions privades i les gravadores de vídeo VHS. L’expressió “pornstar”, encunyada aleshores, marca l’inici d’una nova era. L’impacte mediàtic va ser tan aclaparador que va derivar en l’elecció al Parlament d’Ilona Staller, coneguda com “Cicciolina”, en el naixement del Partit de l’Amor i en la candidatura de Moana Pozzi com a alcaldessa de Roma. L’aventura d’aquesta nombrosa “família” -on esclaten gelosies, turments i contradiccions, els efectes de les quals generen una situació fora de control en la indústria de la pornografia- s’explica a través de la mirada de Débora, una jove secretària de l’agència amb una hipoteca de les seves espatlles. Tot això va passar perquè hi havia un desig tan amagat com gran: el de tothom. Declaració de la cineasta: Un retrat imparcial, la història de la tràgica paràbola d’un grup de personatges que, si d’alguna manera van lluitar per la llibertat, paradoxalment després van contribuir amb el seu treball a normalitzar quelcom que va en contra de la llibertat de la pròpia dona, és a dir, la mercantilització del cos femení. . La història, en aquest sentit, d’una gran contradicció. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

D’ Athina Rachel TSANGARI, “Harvest”. Producció: Anglaterra (Sixteen Films -Ken Loach-), EUA (Louverture Films), Alemanya (The Match Factory). Durada: 2h11. Guió: Joslyn Barnes, Athina Rachel Tsangari, basat en la novel·la homònima de Jim Crace. Amb Caleb Landry Jones, Harry Melling, Frank Dillane, Rosy McEwen, Arinzé Kene, Thalissa Teixeira. Nota sinòptica: En un poble medieval d’Anglaterra, la reacció dels vilatans davant tres nouvinguts, que esdevenen bocs expiatoris en temps de crisi econòmica. Informació (pendent de desenvolupar): La qualifiquen de neo-western. La grega Athina Rachel Tsangari ha desenvolupat diverses tasques al món audiovisual (productora -dels primers films de Yorgos Lanthimos, per exemple-, dissenyadora de producció, fundadora i directora de festival de cinema, membre de jurats de festivals -Sundance, Berlín, Cinéfondation i Curtmetratges de Canes-, cineasta -de curts i llargmetratges-, directora d’episodis de sèries televisives). Va debutar en els llargmetratges amb “The Slow Business of Going” (2000) -‘road movie’ especial, rodada en habitacions d’hotels de nou ciutats, en diferents formats, en la qual una dona misteriosa viatja pel món amb un balancí, interactuant amb la gent que coneix.-; però internacionalment es va donar a conèixer una dècada després, amb “Attenberg” (2010), seleccionada a la Mostra de Venècia, on l’actriu Ariane Labed va guanyar la Copa Volpi -Labed hi encarna una noia de 23 anys que viu atrapada a la seva avorrida ciutat industrial, a mercè de la mort imminent de son pare i de com s’avé poc amb la resta d’humans-. I el 2015 va participar al Festival de Locarno amb “Chevalier” –disponible a FilminCat, comèdia de mascles en què un viatge de pesca al mar Egeu d’un sextet d’amics es converteix en l’escenari perfecte per a un concurs implacable de domini masculí: qualsevol cosa els pot desfermar una competència ferotge, però, només un pot portar el preuat Chevalier, el iot amb què viatgen. Qui serà?-. | VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), altres enllaços.|

De Bing WANG, “Youth: Homecoming” / “Qing Chun: Gui”. Producció: França, Luxemburg, Països Baixos. Durada: 2h32. Documental. Sinopsi: A mesura que s’acosten les vacances d’Any Nou, els tallers tèxtils de Zhili estan gairebé deserts. Els pocs empleats que queden estan esperant desesperadament els salaris per pagar el seu viatge a casa. Des de les ribes del riu Yangtze fins a les muntanyes de Yunnan, tothom celebrarà a les seves ciutats natals i celebrarà rituals de prosperitat amb la família. Per a Shi Wei també és l’oportunitat de casar-se, com per a Fang Lingping. El seu marit, un antic tècnic informàtic, haurà de seguir-la a Zhili després de la cerimònia. Aprendre és difícil, però això no dificulta l’arribada d’una nova generació de treballadors. Declaracions del cineasta: A la Xina, la majoria dels joves treballen dur per a mantenir-se. Els sous són molt baixos, les jornades són infinites i gairebé no hi ha temps per a descansar. La societat xinesa els ha reduït la vida quotidiana a treballar. Guanyar diners s’ha convertit en l’única ambició. Nota: Tercer lliurament del macro-documental de cineasta, que comença amb Youth (Spring) -Canes 2013, Competició-, segueix amb Quing Chun: Ku -2024- i ara continua amb Quin chun: Gui. | Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

De Siew Hua YEO, “Stranger Eyes“. Producció: Singapur, Taiwan, França, EUA. Durada: 2h05. Guió: Siew Hua Yeo. Amb Wu Chien-Ho, Lee Kang-Sheng, Anicca Panna, Vera Chen, Pete Teo, Xenia Tan, Maryanne Ng-Yew. Sinopsi: Després de la misteriosa desaparició de la seva petita, una jove parella comença a rebre vídeos estranys i s’adona que algú els ha filmat la vida quotidiana, fins i tot els seus moments més íntims. La policia posa la casa sota vigilància per intentar sorprendre el ‘voyeur’, però la família comença a ensorrar-se a mesura que els secrets es revelen sota la mirada atenta dels ulls que els observen de per tots els costats. Declaracions del cineasta: Una vegada vaig veure un home al parc. Era vell, d’aspecte normal. Mentre el mirava, vaig començar a crear una història al seu voltant. Més tard em vaig adonar que projectava les meves pròpies aspiracions sobre aquest home gran, fins i tot tenint en compte que podia ser un reflex de mi mateix. Em va intrigar l’emoció de donar forma en secret a aquesta història quan em vaig adonar de les càmeres de vigilància al meu voltant. M’estaven observant tota l’estona. Sempre hi ha algú mirant. Des de la pandèmia, el debat sobre la vigilància ha passat tranquil·lament de les preocupacions sobre les llibertats individuals a les discussions sobre les responsabilitats socials. Què vol dir existir com una mera imatge per ser percebuda? Veiem les persones com més que models o tipus, que reconeixen la seva humanitat plena amb agència, històries personals i fantasies? De vegades em pregunto si, davant la de les màquines, no trobo a faltar la vigilància humana. En un petit estat insular com Singapur, on no es pot escapar de la xarxa de vigilància, observar i ser observat es converteix en un ritual diari. Amb una alta densitat de població i una vigilància generalitzada, el paisatge urbà modern ens converteix en testimonis involuntaris de la vida dels altres, amb totes les conseqüències que això comporta. Encara més fascinant és preguntar-se com l’observació dels altres reflecteix les nostres accions i percepcions de nosaltres mateixos. Després de tot, no podem esborrar el que hem vist. “Stranger Eyes” reflexiona sobre aquestes preguntes i la interacció entre veure i ser vist. En una època en què el nostre sentit de connexió a través del consum visual sembla tant il·limitat com alienant, la consciència de ser observats constantment, ja sigui a través de les xarxes socials o com una necessitat ètica de seguretat, configura les nostres identitats com si fossin a través d’un mirall, de manera confusa. En definitiva, l’acte de veure no és passiu, sinó reflexiu i transformador: un perillós joc de simulació que podria portar a l’enfonsament de la idea d’una identitat estable.| Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!