Club 7 Cinema

Coneguts ja els premis de Canes 2025, és l’hora de les valoracions. En bona mesura, aquest any els guardons reflecteixen les apreciacions que, de les pel·lícules, n’han anat publicant els enviats especials, com queda reflectit en aquests reculls:

Un simple accident, de Jafar Panahi, Palma d’Or: Moltíssima emoció a Canes amb Jafar Panahi i el seu gran thriller moral ‘Un simple accident”.

Sentiment Value, de Joachim Trier, Grand Prix: Dues joies brillen en la recta final del Festival de Canes 2025.

L’agent secret, de Kleber Mendonça Filho, Millor Direcció, Millor Actor (Wagner Moura) i Premi de la Crítica: Serà brasilera la Palma d’Or d’enguany?.

Sirât, d’Olivier Laxe, Premi del Jurat (ex-aequo), Millor Banda Sonora, Premi Associació Francesa dels Cinemes d’Art i Assaig, Menció Especial de la Palm Dog: “Sirât”, amb Sergi López, n’extasia uns quants!.

El so de la caiguda, de Mascha Schilinski, Premi del Jurat: “Sound of Falling” impressiona al Festival de Canes 2025.

Ressurrection, de Bi Gan, Premi Especial: Dues joies brillen en la recta final del Festival de Canes 2025.

Jeunes mères, de Luc i Jean-Pierre Dardenne, Millor Guió, Premi del Jurat Ecumènic: Ressons del 23 de maig.

La filla petita, de Hafsia Herzi, Millor Actriu (Nadia Melliti), Queer Palm: Ressons del 16 de maig.

Però veim com valoren el Palmarès els cronistes nostrats (o què en comenten):

FOTO: “Sentimental Value” (© Kasper Tuxen – Memento)

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: El director iranià Jafar Panahi ha guanyat la Palma d’or del Festival de Canes amb el seu film ‘Un simple accident’ i ha fet història convertint-se en el tercer director en haver guanyat els tres grans festivals europeus -Berlín, Canes i Venècia- després de Michelangelo Antonioni i Robert Altman. De fet, s’han complert els pronòstics i les dues pel·lícules que arribaven com a màximes favorites a la gala han guanyat els dos premis més importants. Així, ‘Sentimental value’ del noruec Joachim Trier ha obtingut el prestigiós Grand Prix, el segon guardó en importància del certamen / El premi a Jafar Panahi també té una forta càrrega simbòlica. Més enllà dels indubtables valors artístics de la seva pel·lícula, el jurat ha premiat un director que ha passat un autèntic calvari al seu país, empresonat i en arrest domiciliari els darrers anys per fer un cinema crític amb el règim iranià. De fet, Panahi ha pogut estar present a Canes per primera vegada després de 12 anys de prohibició sense poder sortir de l’Iran. El director iranià ha rebut el guardó amb els braços amunt, molt emocionat, de la mà de l’actriu australiana Cate Blanchett / Un altre dels triomfadors del palmarès que ha donat a conèixer el jurat presidit per Juliette Binoche ha estat el director gallec Oliver Laxe, que ha guanyat el Premi del Jurat per la seva darrera i impactant pel·lícula ‘Sirat’. Laxe ha compartit el premi, que ha estat ‘exaequo’, amb una altra de les grans pel·lícules del festival, ‘Sound of falling’ de l’alemanya Mascha Schilinski, tot un descobriment (..) / (..) En canvi, ‘Romería’ de Carla Simón ha marxat de Canes sense obtenir cap guardó. Tot i la seva bona rebuda i les crítiques molt positives que ha rebut, la pel·lícula de la directora garrotxina no ha entrat finalment al palmarès / (..) L’altre triomfador indiscutible d’aquesta 78ª edició del festival és el director brasiler Kleber Mendonça Filho. El seu film ‘O agente secreto’ ha estat la pel·lícula que ha acumulat més premis: millor direcció, millor actor per Wagner Moura i també el premi FIPRESCI de la crítica internacional. Aquests guardons confirmen el gran any que viu el cinema brasiler, després de l’Oscar obtingut per ‘Aún estoy aquí’ de Walter Salles. Curiosament, totes dues pel·lícules tracten la mateixa temàtica, les conseqüències polítiques, personals i socials de la dictadura brasilera dels anys 70, tot i que des de perspectives diferents / Pel que fa a la resta del palmarès, el premi a la millor actriu ha estat per l’actriu francesa Nadia Melliti per la seva interpretació a la pel·lícula ‘La petite dernière’ de Hafsia Herzi. El premi al millor guió ha estat pels germans Dardenne -dobles guanyadors de la Palma d’Or en edicions anteriors- pel seu darrer treball ‘Jeunes mères’. Els directors belgues pràcticament han estat presents al palmarès en la majoria d’edicions que han concursat a Canes / Finalment, el Premi especial del Jurat se l’ha endut el director xinès Bi Gan per la seva enlluernadora i virtuosa ‘Resurrection’, un altre dels títols que més han impactat en aquesta bona edició d’un festival que ha tancat portes amb un palmarès força just en el que pràcticament han obtingut algun premi totes les pel·lícules millor valorades per la crítica ).

FOTO: “Un simple accident” (© Jafar Panahi – Memento)

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: En el discurs de recepció de la Palma d’Or del Festival de Canes, concedida a la seva pel·lícula “Un simple accident”, el cineasta iranià Jafar Panahi va dir, adreçant-se als iranians, que cal deixar de banda les diferències per aconseguir la llibertat al seu país. També que ningú té dret a dir quin cinema s’ha de fer o no s’ha de fer. Panahi no ha renunciat mai a fer-ne lliurement, en la clandestinitat i amb precarietat, sense sotmetre’s a la censura del règim iranià, que, per això i per la seva activitat política dissident, l’ha empresonat, l’ha condemnat i, mantenint-lo en arrest domiciliari, ha impedit durant anys que sortís del país. De fet, a “Un simple accident”, Panahi s’inspira en el propi sofriment i el de tants altres a causa de la repressió (..) / Com va dir Juliette Binoche, presidenta del jurat, “Un simple accident” parteix de les tenebres a la recerca d’una llum moral. L’actriu francesa va lliurar la Palma d’Or amb Cate Blanchett, que l’any 2018, en què va presidir el jurat oficial del mateix festival, no va poder entregar personalment a Panahi el premi al millor guió per l’esplèndida “Tres cares”. Amb la Palma d’Or, el cineasta iranià no només culmina la seva trajectòria a Canes, que va començar fa trenta anys guanyant-hi la Càmera d’Or, a la millor òpera prima, per “El globus blanc”, amb guió del seu mestre Abbas Kiarostami. A més, s’ha convertit en el tercer director, després de Michelangelo Antonioni i Robert Altman, que ha rebut el màxim guardó dels tres festivals de cinema més importants: Canes, Venècia i Berlín / El prestigiós Grand Prix va recaure en “Sentimental Value”, un potent drama del noruec Joachim Trier que, sota la notable influència d’Ingmar Bergman, explora en la relació i les contradiccions entre la creació artística i la vida. Sens dubte, l’altra pel·lícula especialment i justament reconeguda en aquesta edició del festival és “O agente secreto” (“L’agent secret”), de Kleber Mendonça Filho, que, expressant a la vegada la seva estima al cinema i a les sales d’exhibició, hi aborda la corrupció i la repressió de la dictadura brasilera a final dels anys setanta. El cineasta brasiler va recollir el premi al millor director i, en nom de l’actor Wagner Moura, a la millor interpretació masculina. El guardó a la millor actriu va ser per a Nadia Melitti, que fa brillar “La petite dernière” (“La filla petita”), film dirigit per Hafsia Herzi, encarnant-hi una jove estudiant d’origen algerià que, vivint en un suburbi de París, es resisteix a acceptar el seu lesbianisme, en conflicte amb la seva fe musulmana / Amb la potència visual de les imatges filmades al desert saharià, “Sirat”, pel·lícula d’Oliver Laxe amb participació catalana en la producció, va compartir el premi del jurat amb “El so de la caiguda”, una extraordinària història de fantasmes de l’alemanya Mascha Schilinski / Guanyadors de la Palma d’Or tant per “Rosetta” (1999) com per “L’Enfant” (2005), entre altres guardons a Canes, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne es van endur el premi al millor guió per “Jeunes mères”, en què, amb la seva manera de fer cinema noblement naturalista, mostren quatre adolescents amb problemes per assumir la maternitat / Era previsible que el xinès Bi Gan, amb “Resurrection”, enlluernés el jurat, però no ho va fer tant com s’imaginaven els amants d’una pel·lícula que, a parer d’aquesta cronista, amaga el buit amb l’estilisme visual: un premi especial / Malauradament, la bella “Romería”, amb què Carla Simón explora en el seu desig de coneixement sobre els pares morts quan era petita per fer emergir del silenci i la desmemòria uns temps marcats per l’heroïna i la sida, no tingui un lloc en el palmarès. Tanmateix, resta la importància d’haver format part de la secció oficial i la càlida rebuda a Canes: “Romería” tot just ha començat a fer-se visible per ser estimada.

FOTO: “Sirât” (Pyramide)

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: La producció catalana “Sirat”, dirigida pel gallec Oliver Laxe, ha fet història al Festival de Canes, on s’ha endut un dels premis més importants del palmarès, el Premi del Jurat, ‘ex aequo’ amb “Sound of falling”, de l’alemanya Mascha Schilinski. Canes és un talismà per a Laxe, que ha presentat les seves quatre pel·lícules al festival, sempre en seccions diferents i sempre premiat (..) / “Sirat” ha sigut una de les pel·lícules que més reaccions extremes ha provocat en aquesta edició, des de l’odi fins a l’entusiasme, tot i que en general la premsa internacional l’ha rebut amb valoracions molt positives. En canvi, la Romería de Carla Simón no ha rascat cap guardó del palmarès. Al recollir el seu premi, Laxe ha recordat una anècdota de fa anys, quan al Festival de Jerusalem va coincidir amb un taxista palestí amb qui va discutir la possibilitat que tots dos tinguessin orígens jueus. “Em va dir una cosa que no he oblidat, que ens van fer de tribus diferents perquè ens reconeguem, perquè ens apropem els uns als altres”, ha dit el director, que ha reivindicat amb la funció dels festivals internacionals de cinema. “Visca la diferència, visca les cultures i visca el Festival de Canes!”, ha exclamat / La Palma d’Or se l’ha endut el director iranià Jafar Panahi per “Un simple accident”, un magnífic ‘thriller’ moral (..). Com ha afirmat el mateix Panahi, és una pel·lícula marcada pel pas del director per la presó, on va estar set mesos el 2023. És una història de venjança però també de perdó i humanitat / El premi a Panahi també s’ha de llegir en clau de reivindicació de la lluita per expressar-se com a cineasta. El director iranià ha estat perseguit durant els últims 15 anys pel règim islàmic del seu país: Panahi té prohibit escriure o dirigir pel·lícules, i ha estat empresonat i torturat pel seu activisme en suport a altres cineastes represaliats. “Un simple accident” és la primera pel·lícula que presenta en persona en els últims 15 anys, en els quals no ha deixat de fer pel·lícules, com “Taxi Teheran”, que va guanyar l’Os d’Or a Berlín i que el director ja no va poder recollir. Panahi, per cert, ha completat el triplet perfecte dels grans festivals: té la Palma d’Or de Canes, l’Os d’Or de Berlín i el Lleó d’Or de Venècia (“El cercle”, de l’any 2000) / Un dels films més premiats del palmarès ha sigut la magnífica “O agente secreto”, film brasiler que s’ha endut el premi a la millor direcció per a Kleber Mendonça Filho i el de millor actor per al seu protagonista, Wagner Moura, que interpreta un enginyer a la fuga al Brasil dels anys 70. El Gran premi del Jurat, el segon en importància del palmarès, és per a la noruega “Sentimental value”, el film de Joachim Trier sobre un director veterà que vol rodar una pel·lícula amb la seva filla actriu, amb qui té una relació tempestuosa. Protagonitzada per Renate Reinsve i Stellan Skarsgård, és un drama familiar complex i sensible amb una mitja hora final sensacional / No han faltat a la cita amb el palmarès els germans Dardenne, que sempre pesquen algun premi a la competició de Canes; enguany ha sigut el de millor guió per a l’emocionant “Jeunes mères”, sobre un refugi per a mares adolescents. El premi a la millor actriu se l’ha endut la protagonista del film francès “La petite dernière”, Nadia Melliti, que interpreta una adolescent d’una família francesa d’origen algerià que viu amb vergonya la seva homosexualitat. El jurat, a més, ha concedit un premi especial a la xinesa “Resurrection”, de Bi Gan, una de les obres mestres indiscutibles d’aquesta edició, una celebració total del cinema i la pel·lícula més radical del festival / Gairebé no hi ha precedents de premis per al cinema català al Festival de Canes, tret, esclar, de la Palma d’Or del 1961 a la “Viridiana”de Luis Buñuel, produïda per Pere Portabella (‘ex aequo’ amb “Una llarga absència” de Henri Colpi). El 2010 també va guanyar la Palma d’Or un film amb un 10% de participació catalana (a través de la productora de Lluís Miñarro), la tailandesa “L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors”, d’Apichatpong Weerasethakul / “Sirat”, en canvi, té prop d’un 60% de capital català i un equip artístic majoritàriament català, començant per l’actor protagonista, Sergi López; el director de fotografia, Mauro Herce; el productor, Oriol Maymó, i el coguionista, Santi Fillol (nascut a l’Argentina però establert a Barcelona, on fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra). En aquest mateix centre, de fet, va cursar el grau de comunicació audiovisual Oliver Laxe, que parla un català perfecte / En el context espanyol, la fita de “Sirat” també és històrica: des del Premi del Jurat a “El sol del membrillo” (1991), de Víctor Erice, els únics premis a produccions espanyoles havien sigut només per a pel·lícules de Pedro Almodóvar. De fet, la productora del manxec, El Deseo, també participa en la producció de “Sirat”, un factor clau perquè la competició hagi obert les portes a la pel·lícula de Laxe.

FOTO: “L’agent secret” (Festival de Canes)

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Algun dia, Oliver Laxe guanyarà la Palma d’Or al Festival de Canes. És només una qüestió de temps. El cineasta gallec ha rodat quatre pel·lícules fins ara, les quatre s’han presentat al certamen francès i, des d’ahir, les quatre han sigut premiades aquí. (..) En la seva primera participació en la competició oficial del festival, Laxe va guanyar ahir un merescudíssim Premi del Jurat gràcies al seu quart llargmetratge “Sirat”. [Trànsit en el desert], una barreja de ‘western’, de ‘road movie’ i d’odissea existencial que contempla el viatge sense retorn d’un home al cor de les tenebres, i mentrestant sacseja les emocions i la psicologia de l’espectador de les formes més sorprenents / (..) La Palma d’Or que l’iranià va guanyar ahir per “A Simple Accident” (..) és un premi de transcendència extraordinària, perquè no només serveix per recompensar un treball de valor artístic indubtable, sinó també perquè porta una càrrega simbòlica i una rellevància política enormes. Al llarg dels últims 15 anys, recordem, Jafar Panahi ha estat empresonat diverses vegades per suposats crims contra el règim teocràtic del seu país, i obligat a treballar en la clandestinitat per poder continuar fent cine malgrat que aquest govern dictatorial l’hi havia prohibit; la seva presència ahir sobre l’escenari per recollir el seu premi va ser la imatge mateixa de la resistència, en bona part perquè la pel·lícula que ho ha possibilitat és un cant a la revolució contra els tirans / Premis indiscutibles / (..) Tot i que potser no tan esperables com la Palma d’Or per a l’iranià, tots els guardons atorgats pel jurat que aquest any presidia l’actriu Juliette Binoche són difícilment discutibles. El que va representar la segona posició en el palmarès, el Gran Premi, va anar a parar a la que sens dubte és la millor pel·lícula que el noruec Joachim Trier ha dirigit des de la seva obra mestra “Oslo, 31 de agosto” (2011). Centrada en una família llastada per un historial que inclou tortures en mans dels nazis, suïcidis, Alzheimer, depressió, abandonament, narcisisme patològic i diversos traumes més “Sentimental Value”, se serveix de la versatilitat del director a l’hora de manejar diferents tècniques narratives per convertir un grapat d’idees més aviat trillades –sobre el dolor que els pares causen als seus fills, sobre el potencial de l’art per guarir, però també per causar turment, sobre el significat amb què dotem els espais i els objectes que ens envolten– en alguna cosa realment singular i memorable. I pel que fa al Premi del Jurat, Binoche i la resta de jutges van decidir que a més de “Sirat” també el guanyés la que sens dubte ha sigut una de les sorpreses més grates de Canes 2025: “Sound of Falling”, de l’alemanya Mascha Schilinski, retrata el cicle vital d’una casa familiar a través dels ulls de quatre generacions de noies que van viure en ella, és una exhibició aclaparadora de talent, el tipus de pel·lícula que deixa qui la mira amb la sensació d’haver descobert un nou llenguatge cinematogràfic / Edició de qualitat / Entre tots els cineastes que aquest any competien en el concurs oficial del certamen, el brasiler Kleber Mendonça Filho, que presentava aquí “Agente secreto”, és l’únic que ahir a la nit va pujar a l’escenari en dues ocasions, primer per recollir el premi al Millor Actor en nom del protagonista de la seva pel·lícula, Wagner Moura, i després per rebre el guardó a la Millor Direcció en el seu propi. Quart llargmetratge de ficció de la seva carrera, és un thriller polític ambientat durant la dictadura militar brasilera que vessa idees i enlluerna l’espectador a través d’una successió de filigranes estilístiques –escombrats de càmera, pantalles partides–, la seva complexitat narrativa, la precisió amb què captura la barreja d’absurd i terror que defineix la vida allà on impera l’autoritarisme més corrupte, i la contagiosa cinefília que exhibeix; bona part de la seva capacitat de seducció, sens dubte, es deu al carisma que exhibit al llarg dels seus 158 minuts de metratge per Moura, un veterà intèrpret que fa anys que deixa clar el seu talent tant en el cine del seu propi país com en produccions internacionals / En canvi, l’actuació que va valer a la francesa Nadia Melliti el premi a la Millor Actriu, al capdavant de “La petite dernière”, tan sols és el primer de la seva carrera. Tot i que merescuda, la seva presència en el palmarès no va ser necessàriament una cosa que es preveiés, i el mateix pot dir-se del trofeu que Luc i Jean-Pierre Dardenne van recollir pel guió de la seva nova pel·lícula “Recién nacidas”, una obra valuosa que en tot cas no està a l’altura dels millors treballs de la parella / El cert és que la de 2025 ha sigut una de les competicions oficials del Festival de Canes de més qualitat dels últims anys, i fa la sensació que el jurat volgués reflectir-ho així en el palmarès recompensant a la quantitat més gran possible de pel·lícules. Així ho demostra que s’hagin inventat per a l’ocasió un guardó anomenat Premi Especial que va anar a parar a “Resurrection”, el monumental tercer llargmetratge del xinès Bi Gan, un desfet de musculatura creativa que repassa un segle de la Xina i, en el procés, reflexiona sobre un segle de pel·lícules, alhora celebrant la capacitat única del cine per transportar-nos i lamentant el futur gens prometedor a què sembla enfrontar-se. Obres majúscules com aquesta, això sí, ens permeten confiar que al cine encara li queda molta vida.

FOTO: “El so de la caiguda” (© Fabian Gamper – Studio Zentral – Diaphana)

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: El jurat internacional del 78è Festival Internacional de Cinema de Canes ha concedit la Palma d’Or a la millor pel·lícula a ‘Un simple accident’ del cineasta represaliat Jafar Panahi. El cineasta iranià, el qual ha pogut assistir al festival després de ser alliberat fa un temps de la seva pena de presó d’anys i que sovint ha hagut de rodar en la clandestinitat, s’ha emportat el premi principal del certamen francès gràcies a un punyent relat moral i polític que reflexiona sobre els diversos posicionaments d’un grup d’excarcerats davant la figura del seu torturador. Aquesta primera Palma d’Or per Panahi s’afegeix a altres premis aconseguits a Canes com el premi del jurat de la secció Una certa Mirada per ‘Sangre y oro’ (2023), el premi al millor escenari per ‘Tres caras’ en secció oficial el 2018 i el premi Cámera d’Or a la millor primera pel·lícula per ‘El globo blanco’ el 1995, el seu debut cinematogràfic, a la secció Quinzena dels Cineastes / Cal dir que ha estat una bona edició del festival que ha deixat títols francament magnífics. I el palmarès, més enllà de decisions polítiques que premien el compromís i la lluita per la llibertat de cineastes com l’esmentat Panahi, ha estat força equànime i ha sabut reconèixer els mèrits artístics de les millors propostes cinematogràfiques. Així el Gran Premi ha estat per l’esplèndida pel·lícula ‘Sentimental Value’ de Joachim Trier. El cineasta noruec ha dirigit un extraordinari melodrama sobre fractures familiars protagonitzat per dues germanes i el pare d’elles. És la tercera vegada en secció oficial de Joachim Trier a Canes després d‘El amor es más fuerte que las bombas’ (2015) i ‘La peor persona del mundo’ (2021), film amb el qual va guanyar el guardó a la millor actriu per Renate Reinsve, de nou en el repartiment de ‘Sentimental Value’ / El premi especial del jurat ha estat repartit ex-aequo a la radical pel·lícula espanyola ‘Sirat’ d’Oliver Laxe i a l’excepcional pel·lícula alemanya ‘Sound of Falling’ de Mascha Schilinki. El cineasta gallec ha guanyat aquest guardó en la seva primera participació en secció oficial per una pel·lícula amb producció catalana i rodada al Marroc amb un enfocament nihilista sobre un pare i el seu fill que busquen a la filla en festes raves pel desert. Cal recordar que excepcionalment el cinema espanyol ha estat present per partida doble en secció oficial perqu ‘Sirat’ ha competit al costat de ‘Romería’ de la cineasta catalana Carla Simón. I la premiada cineasta alemanya Mascha Schilinski s’estrenava enguany a Canes amb la fascinant i hipnòtica filigrana ‘Sound of Falling’ després de la revelació del seu talent al Festival de Berlin on va debutar amb el seu primer llargmetratge, ‘Dark Blue Girl’ (2017) / Premi a la millor direcció ha anat a para`r a mans del cineasta Kleber Mendonça Filho pel seu film ‘El agente secreto’. El cineasta brasiler ha competit per tercera vegada en secció oficial a Canes i afegeix un nou guardó després de guanyar del premi del Jurat per ‘Bacurau’ (2019), codirigida amb Juliano Dornelles. La pel·lícula històrica del cineasta brasiler sobre la repressió de la dictadura brasilera ambientada l’any 1977 s’ha erigit en una de les clares guanyadores del certamen perqu ha aconseguit també el premi al millor actor pel seu protagonista, Wagner Moura, i el premi de la crítica internacional FIPRESCI / El premi al millor guió ha estat per Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne per ‘Jeunes mères’, un retrat coral centrat en les tribulacions de diverses mares en un centre maternal. Els germans cineastes belgues sumen un nou guardó a un llarg i brillant historial de premis com Els guanyadors de sengles Palmes d’Or per ‘Rosetta’ (1999) i ‘El Chico’ (2005) i diversos premis com el premi a millor direcció per ‘El joven Ahmed’ (2019). D’altra banda, ‘Jeunes mères’ ha guanyat també el Premi del Jurat Ecumènic de Canes. I el premi especial del jurat ha estat per la inapel·lable obra mestra ‘Resurrection’ de Bi Gan. El jove realitzador xinès debutava en la secció oficial de Canes després de participar a la secció Una Certa Mirada l’any 2018 amb la seva segona pel·lícula, l’estilitzada ‘Largo viaje hacia la noche’ / El premi a la millor interpretació femenina ha estat per Nadia Melliti pel seu paper a ‘La petite dernière’ de Hafsia Herzi de com a dona jove francesa dividida entre la seva fe musulmana i la seva inclinació homosexual. La realitzadora i actriu francesa adapta ella mateixa la novel·la homònima de Fatima Daas i competia per primera vegada en secció oficial després de concursar en la secció Una Certa Mirada l’any 2021 amb ‘Bonne mère’, guanyadora del premi al conjunt del seu repartiment d’actors. D’altra banda, el premi Càmera d’Or atorgat a la millor primera pel·lícula de totes les seccions a competició del Festival de Canes ha recaigut en ‘The President’s Cake’ de Hassan Hadi, projectada a la Quinzena dels Cineastes. El jurat d’aquest guardó ha concedit una Menció Especial al film ‘My Father’s Shadow’ d’Akinola Davies Jr exhibida en la secció Una Certa Mirada.

FOTO: “Resurrection” (Les Films du Losange)

Vicenç Batalla, a l’article per al web paris/bcn: El realitzador iranià Jafar Panahi guanya La Palma d’Or amb “Un simple accident”, un thriller polític amb el fons de la tortura del règim. Rodat com totes les seves pel·lícules en la clandestinitat al seu propi país, el jurat del Festival de Canes 2025 envia així un missatge contundent, també cinematogràficament, al règim de Teheran. Panahi ja havia obtingut altres premis a Canes, però aquest que és el màxim semblava evident pels riscos que segueix corrent, ell i els seus actors/actrius, i per la capacitat que té de fer de la necessitat virtut i acabar transmetent una idea del cinema, la societat i la creació de força i reconciliació davant d’un poder abjecte / La resta del palmarès és prou equànime, amb cinc grans pel·lícules entre les Palmes d’Or, Plata i Bronze: “Sentimental Value”, de Joachim Trier, per a la plata; i ex aequo Sirât, del gallec Óliver Laxe, i “Sound of Falling”, de l’alemanya Mascha Schilinski, per al bronze. Amb una altra gran guanyadora com és “L’agent secret”, del brasiler Kleber Mendonça Filho, millor direcció i millor actor per a Wagner Moura. El guardó de la millor actriu ha estat per a la francesa Nadia Melliti pel seu paper ‘queer’ procedent d’una família musulmana a “La filla petita”, de Hafsia Herzi. Els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne segueixen col·lecionant premis a Canes (el novè) i es tornen a emportar el de millor guió (per segona vegada) per “Joves mares”, que potser hagués merescut un ‘ex aequo’ de les seves quatre actrius amateurs. Finalment, s’ha atribuït un Premi Especial del Jurat a “Resurrection”, de Bi Gan, l’obra amb diferència més original de la selecció, encara que irregular, del jove xinès / (..) S’han quedat fora del palmarès directors consagrats com Richard Linklater (el seu homenatge a Godard a “Nouvelle vague” és fresc i hagués pogut tenir alguna recompensa), Kelly Reichardt (“The Mastermind” continua desmitificant de forma clínica el seu país a partir d’antipersonatges), Ari Aster (“Eddington” és un al·legat anti Trump, però segueix carregant massa les costures), Wes Anderson (“The Phoenician Scheme” no és altra cosa que una repetició d’obres seves anteriors) i Lynne Ramsay (ens exaspera a “Die, my love” amb una Jennifer Lawrence a qui obliga a fer escenes gratuïtes) / D’altres cineastes com la catalana Carla Simón, amb Romeria, se n’han anat amb les mans buides, però segurament tornarà perquè la pel·lícula ha estat ben acollida per la crítica. En el cas d’una ex Palma d’Or com Julia Ducournau, ha estat sorprenent com la mateixa crítica francesa ha enfonsat ara el seu “Alpha”, que té coses interessants, igual com l’havia enlairat massa amb “Titane”. Per la seva part, el també francès Dominik Moll entrega un thriller sobre la violència policial a “Dossier 137”, amb les armilles grogues de fons, que és eficaç en la seva denúncia. Oliver Hermanus explica a “The History of Sound” una sensible història sobre els orígens de les gravacions del folk estatunidenc i una relació homosexual impossible. Mario Martone confereix una aureola senzilla i optimista de l’escriptora Goliarda Sapienza a la romana “Fuori”. Mentre que l’ucraïnès Sergei Loznitsa fa una lectura sòbria i molt actual de les purgues stalinianes a “Two Prosecutors” /Tornant als films guanyadors, la plata a Trier per “Sentimental Value” es sosté per la sòlida posada en escena i direcció d’actors d’aquesta història d’un pare (Stellan Skarsgard) i una filla (Renate Reinsve) que escenifiquen al món teatral i de cinema les seves complicades relacions. Encara que els dos bronzes per a “Sirât” i “Sound of Falling” haguessin pogut ser a la categoria de plata. Laxe surt de Canes amb un “Sirât” incendiari (..) i l’alemanya Schilinski demostra amb el seu “So de la caiguda” que té un gran talent per creuar personatges femenins i èpoques i fer-ho amb una gran virtuositat. Respecte al brasiler Mendonça Filho, un habitual de la selecció, signa a “L’agent secret” el seu film segurament més compacte amb aquest thriller polític durant la dictadura al seu país als anys setanta a ritme de samba ben encarnat per Wagner Moura / I per acabar una altra vegada amb Panahi i la seva Palma d’Or, ho fem amb les paraules que va pronunciar al rebre el premi de mans de Cate Blanchett i la presidenta del jurat, Juliette Binoche: “És el moment de demanar una cosa, a tots els iranians i per tot arreu al món. Apartem tots els problemes, les diferències. El més important és el nostre país i la nostra llibertat… Que ningú no ens demani com ens hem de vestir, el que s’ha de dir, el que no s’ha de fer”. I, posteriorment, a la roda de premsa va afegir això altre: “En el moment d’anunciar-se el premi, m’han circulat moltes imatges pel meu cap. No parava de veure els meus amics a la presó”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!