Club 7 Cinema

La Roda de Premsa en què s’anuncia la Selecció Oficial del Festival de Canes és, en principi, un acte rudimentari, una simple cita anual amb els responsables del certamen perquè ens avancin el gruix de la llista de pel·lícules que han triat per a l’edició corresponent del certamen. Però esdevé alguna cosa més, des del punt de vista cinematogràfic, cinèfil, cultural… i jo diria de política cultural.

La presidència i la direcció del Festival, vulgues que no, han de concretar (i així ho fan) el resultat del seu treball de visió, valoració i selecció de més de dues mil pel·lícules (en xifres d’enguany) que han rebut com a candidates, per a la seva consideració, procedents de es pot dir tots els països del món (potser tots no, però sí de molts racons d’aquest nostre planeta Terra). Una feina de mesos en què han copsat l’estat de la creació cinematogràfica actual pertot arreu, les tendències dels cineastes i les productores del moment. Alhora els pertoca ser conscients del paper del certamen per al manteniment i projecció de tota una part clau de la indústria cinematogràfica (les companyies productores, sí, els estudis, les agències de venda internacionals, les distribuïdores, el rol de l’exhibició…): en les opcions que prenen els donen un suport valuosíssim, fent-los d’altaveu, plataforma, etc.

La importància del Festival de Canes en tots els sentits fa que, des de moltes setmanes abans d’aquesta roda de premsa, es desfermin tot de rumors i especulacions sobre el que s’hi podrà veure, en el que, de fet, és un recurs molt preuat per a conèixer l’abast del material disponible, el nombre, tipus, característiques de les pel·lícules que conformaran el nostre panorama d’estrenes al decurs dels propers 12 o 18 mesos…(algunes de les quals acabaran a la Croisette en l’any corrent i les altres passaran per Venècia o Sant Sebastià a les acaballes de l’estiu, per Berlín l’hivern que ve o, ves, potser a Canes l’any següent). Però, per molts títols que s’hi esmentin, fa prou si s’hi arriba a 200, quan els de Canes (de fet, els de París, que és on se centra la gestió del Festival) reben (permeteu que em repeteixi) més de 2.000 candidatures. Tant se val, perquè els ‘rumors’ no deixen de ser d’obres destacades, d’entre les que posen en circulació els promotors comercials del setè art, i això fa que puguem ‘avaluar’ en certa manera la tria feta quan ens la presenten en roda de premsa. Això sí, amb una diferència clau, que no es pot menystenir: ells han vist les pel·lícules i nosaltres no, tan sols n’hem sentit parlar. I, a més a més, ells han de conformar-ne una programació, amb els equilibris que comporta (presència d’estrelles, equilibris cinema d’autor-atractiu públic, atenció als interessos industrials que abans he esmentat, qualitat dels films, oportunitat que els representi ser al certamen, etc.). Amb aquestes premisses, tanmateix, hi ha algunes consideracions que crec que val la pena fer.

DONES. L’equànime crítica Eulàlia Iglesias ho ha publicat a ‘Filmtopia’: Sis de les 19 pel·lícules anunciades aquest dijous dins la secció a concurs de la 78a edició del  Festival de Canes les firmen directores, dues més que l’any passat, i el mateix nombre que l’edició de 2023, fins ara el rècord de presència femenina en la competició per la Palma d’or. Atès que és probable que encara s’hi afegeixi algun títol d’última hora, com és habitual, aquest 2025 podria assolir-se una nova fita pel que fa al nombre de dones cineastes que aspiren al gran premi ‘cannoise’ (..).  En total, dels 52 films presentats en la roda de premsa d’aquest dijous 10 d’abril, només dotze estan firmats per dones, el que representa menys d’una quarta part del total. Esperem que la proporció millori amb els anuncis de noves incorporacions i la presentació de la Quinzena de Realitzadores i la Setmana de la Crítica. La dada sorprèn perquè enguany ja havíem detectat un nombre molt alt de pel·lícules candidates filmades per dones i, si a l’esmetada compareixença pública d’Iris Knobloch, presidenta, i Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, es va confirmar que més del 30% dels films postulats per ser escollits ho eren, a l’hora de la veritat no se n’han quedat ni una quarta part.

Certament, sempre han dit, els de Canes, que no els mouen les quotes, que trien les pel·lícules pel que valen i no pas pel gènere de qui les ha fetes, en el que és un criteri, em sembla ben respectable ‘a priori’. Per altra banda, no deixa de ser cert que gairebé un 70%, per tant una immensa majoria, del cinema produït al món avui en dia, el fan homes i Canes és normal que se’n faci ressò. Com ens comentava ahir un crític, parlant del tema, hem de tenir present que, a molts països, la realitat és molt diferent de la de casa nostra ara mateix, en què és altament remarcable l’aportació femenina en la creació fílmica (a l’Iran i els països àrabs, a la Xina, etc. la situació és molt diferent de la d’Occident en aquests moments). Però, malgrat tot això, hi ha hagut més d’un 30% de candidatures de dones i aquest percentatge no s’ha reflectit en una Selecció Oficial que ja du una llarga tradició de (pre)domini masculí. La pregunta esdevé immediatament: és que no eren tan bones, les realitzades per dones, com les fetes per homes que han triat? Tan superiors eren les 52 escollies a les descartades? No sé, fa pensar. Haurem d’esperar tanmateix els propers 12-18 mesos, que se’n vagin estrenant força, per a poder avaluar-ho amb coneixement de causa. Mentrestant, en queda el dubte.

Em sembla pèl demagògic que es vantin de tenir de tenir una dona de president del Jurat, com a demostració de la importància que atorguen a la dona en el cinema, i del fet que això passi per segon any consecutiu (l’edició anterior va ser Greta Gerwig i aquesta, la gran Juliette Binoche). Estan molt bé aquestes presidentes, però amb elles no es tapa l’esbiaix masclista de la selecció.

NOUS CINEASTES. La presència d’autors consagrats és una constant històrica al Festival de Canes, que té cura de les seves creacions, abonant-les, difonent-les, promovent-les. Alhora és un dels grans reclams del certamen. Però aquest fet també n’ha esdevingut un retret recurrent: el de comptar es pot dir sempre amb els ‘mateixos’ noms. Val a dir que la d’aquest 2025, per ara, promet ser una edició excepcional en aquest sentit, perquè Déu-n’hi-do com han renovat el cartipàs, fins i tot deixant-hi fora, sense anar més lluny, els Jim Jarmusch o Lyne Ramsay, que n’eren ben habituals. Això sí, no hi han pogut fallar guanyadors anteriorment de la Palma d’Or, com els germans Dardenne o Julia Ducournau i altres ben coneguts de la Croisette (Wes Anderson, Sergei Loznitza, Kleber Mendonça Filho, Joachim Trier…). En aquest context de comptar sobretot amb cineastes fets i refets, sol aparèixer també sovint la qüestió de i què passa amb els nous directors?.

Per exemple, a la Competició d’enguany no hi ha cap òpera prima; si bé hi han seleccionat segons llargmetratges (cas, per exemple, de Renoir, de la japonesa Chie Hayakawa, o Sound of Falling, de l’alemanya Mascha Schilinski) i terceres pel·lícules (com ara Romería de la nostra Carla Simón, o La petite dernière, de la francesa d’arrels africanes Hafsia Herzi). I, circumstància ben estranya, extraordinària per rara, tota la 78a edició del Festival la inaugurarà un primer llargmetratge, això sí, fora de concurs, Partir un jour, d’Amélie Bonnin. Però, a part d’aquest títol, dels 52 anunciats, només 8 són òperes primes i tots han estat programats a la secció Un Certain Regard.

Des de fa uns quants anys, cal reconèixer que el Festival ha reconfigurat la secció Un Certain Regard, especialitzant-la més en els cineastes emergents, i d’aquesta manera s’han encabit a la Selecció Oficial aquests primers treballs de nous directors, però mantenint-los alhora al marge de l’apartat més destacat del certamen, la Competició. No es pot menystenir tampoc el paper que, a Canes, juguen en aquest sentit, sobretot la Setmana de la Crítica, dedicada als primers i segons films de llarga durada, i en certa mesura també la Quinzena dels Cineastes.

PAÏSOS. Mitjançant les coproduccions, les empreses franceses juguen un paper essencial per a l’existència, persistència i futur del cinema d’autor al món. I el Festival de Canes n’és un altaveu i puntal imprescindible, programant-los pel·lícules que hi comencen (amb força) una trajectòria internacional, ja sigui enfilant el circuit de festivals, ja sigui facilitant-ne la distribució a molts i molts països. Això fa que moltes obres d’autors estrangers programats per a la Croisette duguin coproducció francesa, en el que és una combinació molt profitosa: així té sortida la creativitat de cultures (i llengües) molt diverses i alhora es reforça la indústria francesa del cinema.

Hi ha molta gent que, fins i tot, assegura que si una pel·lícula no compta amb coproducció de l’hexàgon ho té molt difícil de ser seleccionada pel Festival. I n’hi ha tantes que en tenen, que la impressió està ben fonamentada, jo diria que gairebé empíricament demostrada. Però aquí tenim un cas que ho desmenteix (fins a cert punt): “Romería” de Carla Simón, és hispano-alemanya, no té empresa francesa en la seva creació, si bé compta amb el suport (clau, certament) de l’agència de vendes Mk2, ben francesa (corporació importantíssima, a la qual jo goso atribuir un paper important per a convèncer les responsables del film de postular-se per a Canes).

Sense moure’ns de la Competició, enguany hi ha, sí, moltes (co)produccions de França i Alemanya, però en trobem dels Estats Units (força), Bèlgica, Japó, Filipines, Singapur, Indonèsia, Anglaterra, Catalunya, Espanya, Països Baixos, Lituània, Letònia, Romania, Itàlia, Brasil, Iran, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Noruega. Es pot veure una preponderància europea, sobretot si tenim en compte que el que ens arriba d’altres continents (i fins en el cas del que ve dels antics països de l’Est) són petites participacions en l’elaboració fílmica. Una mica el mateix passa amb l’origen i present dels cineastes, alguns dels quals han nascut o tenen arrels a països com Egipte, Algèria, Tunísia, Japó, Sud-àfrica, Ucraïna, Brasil, Iran… però la fan per París o Londres, com alguns dels que han nascut nord-americans, per exemple.

A les altres seccions, la cosa no és gaire diferent, però, per esmentar alguns casos, trobem La ola, del xilè Sebastián Lelio; Orwell= 2+2=5, de l’haitià Raoul Peck; La disparition de Josef Mengele, del rus exiliat Kirill Serebrennikov; Exit 8, del japonès Genki Kawamura; Sons of the Neon Night, del xinès (Hong Kong) Juno Mak; La misteriosa mirada del flamenco, del xilè Diego Céspedes; Homebound, de l’indi Neeraj Ghaywan; A Pale View of Hills, del japonès Kei Ishikawa; Karavan, de la txeca Zuzana Kirchnerova; Aisha can’t fly away, de l’egipci Morad Mostafa; Once Upon A Time In Gaza, dels palestins Arab i Tarzan Nasser; Promis le Ciel, de la tunisiana Erige Sehiri… totes amb producció local i moltes amb coproducció europea. A més a més, és clar, hi ha les pel·lícules de cineastes nord-americans, anglesos, francesos, etc.

En comparació amb edicions anteriors, potser trobo a faltar films procedents de la Xina continental (Pequín, per entendre’ns), de Taiwan, de Corea del Sud, del Quebec, del Canadà, d’Argentina; de Mèxic (tot i que n’hi ha una coproducció); d’Israel; d’Hongria…

Una darrera consideració. Feia la impressió que els seleccionadors del Festival de Canes limitaven el nombre de pel·lícules (sobretot a la Competició) segons els països; és a dir que, mentre que de França, per criteri en regla, n’hi ha d’haver em sembla que són 4 a concurs, per exemple, d’Espanya difícilment n’hi podria haver més d’una. Una limitació quantitativa que valdria per a diferents països, com ara Itàlia o la mateixa Alemanya, per esmentar dos casos. Però això, que sempre ho han negat els responsables del Festival, enguany s’ha demostrat (novament) que no és cert. A part que, per exemple, hi ha fins a 5 títols amb (co)producció germànica, en el cas de produccions espanyoles, enguany hi han entrat “Sirat“, Óliver Laxe i “Romería“, de Carla Simón, si bé és cert que hauríem d’anar a parar al 2009 per a tornar a trobar-ne 2 juntes en Competició.

PS: En relació amb el que he escrit, crec que té interès el que he transcrit del discurs d’Iris Knobloch, presidenta del Festival, en començar la roda de premsa: El discurs políticament, culturalment, cinematogràficament important de la presidenta del Festival de Canes.

***

FOTO DE L’APUNT (Festival de Canes): Iris Knobloch, presidenta, i Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!